L’evolució de les administracions
en els darrers anys hem pogut copsar que calia una nova definició de les competències i transferències comunals. Els anys de bonansa econòmica van provocar que apareguessin diferències significatives entre les parròquies i els serveis oferts als ciutadans. Aquest fet se li ha d’afegir l’augment de la transferència econòmica que calia transmetre anualment als comuns, com també destacar els nivells d’endeutament que existien en alguns d’ells.
En aquest context cal tenir en consideració que les responsabilitats del Govern han anat en augment generant disfuncions entre les diferents administracions.
Ja en governs anteriors es va plantejar treballar en una nova definició de les competències i les transferències entre l’Executiu i comuns amb l’objectiu de poder ser més resolutius i alhora més eficients, sense perdre per part dels comuns ni la proximitat, ni la seva identitat, ni la seva capacitat d’autogovern que la Constitució els atorga.
El creixement poblacional de determinades parròquies, l’aparició de nous nuclis, les noves necessitats dels ciutadans, l’envelliment de la població, la pressió turística i la protecció del medi ambient entre altres, són factors que cal considerar de nou, i ens obliga a marcar noves prioritats i establir les responsabilitats que haurà de tenir cada administració en cada un d’ells. Crec fermament que aquest treball calia fer-lo amb temps i amb els actors implicats, és a dir tots els comuns.
Per aquest motiu entenc que el replantejament de les competències juntament amb el replantejament de les transferències s’havia de desenvolupar en el sí de les reunions entre el Govern i els comuns i en el tram final, quan ja es tenien els acords més consolidats, amb l’entrada a la participació del Consell General a través dels grups parlamentaris.
Les lleis finals han estat el fruit de l’acord més possibilista quant a competències i transferències, tot i destacar que han existit diferències d’opinió en determinats criteris emprats per distribuir les transferències.
Plantejar nous criteris de repartició ens assegura no entrar en altres problemes? Ens assegura més acord entre tots? Ens assegura menys discrepància? O ens assegura més constitucionalitat? La discrepància en democràcia no deixa de ser un fet positiu, i el sentit d’Estat, també.
Presentar opcions alternatives també és lícit i positiu, però cal que aquestes propostes vagin avalades, en aquest cas, per la majoria dels comuns per poder ser discutides amb igualtat de condicions. Es disposen de recursos per plantejar els dubtes que puguin existir i buscar la resposta.
Tot i que la pròpia llei proposa un mecanisme d’avaluació cada conc anys sobre els criteris emprats, aquest és, en la meva opinió, un mecanisme de protecció i de correcció.
El temps ens dirà si ens hem equivocat o no, però ara per ara, les administracions comunals han de continuar amb la valuosa tasca de proximitat i aprofitar el repte de la transformació poblacional que afecta a tothom i a la qual cal donar-li resposta.
Consellera general independent
En aquest context cal tenir en consideració que les responsabilitats del Govern han anat en augment generant disfuncions entre les diferents administracions.
Ja en governs anteriors es va plantejar treballar en una nova definició de les competències i les transferències entre l’Executiu i comuns amb l’objectiu de poder ser més resolutius i alhora més eficients, sense perdre per part dels comuns ni la proximitat, ni la seva identitat, ni la seva capacitat d’autogovern que la Constitució els atorga.
El creixement poblacional de determinades parròquies, l’aparició de nous nuclis, les noves necessitats dels ciutadans, l’envelliment de la població, la pressió turística i la protecció del medi ambient entre altres, són factors que cal considerar de nou, i ens obliga a marcar noves prioritats i establir les responsabilitats que haurà de tenir cada administració en cada un d’ells. Crec fermament que aquest treball calia fer-lo amb temps i amb els actors implicats, és a dir tots els comuns.
Per aquest motiu entenc que el replantejament de les competències juntament amb el replantejament de les transferències s’havia de desenvolupar en el sí de les reunions entre el Govern i els comuns i en el tram final, quan ja es tenien els acords més consolidats, amb l’entrada a la participació del Consell General a través dels grups parlamentaris.
Les lleis finals han estat el fruit de l’acord més possibilista quant a competències i transferències, tot i destacar que han existit diferències d’opinió en determinats criteris emprats per distribuir les transferències.
Plantejar nous criteris de repartició ens assegura no entrar en altres problemes? Ens assegura més acord entre tots? Ens assegura menys discrepància? O ens assegura més constitucionalitat? La discrepància en democràcia no deixa de ser un fet positiu, i el sentit d’Estat, també.
Presentar opcions alternatives també és lícit i positiu, però cal que aquestes propostes vagin avalades, en aquest cas, per la majoria dels comuns per poder ser discutides amb igualtat de condicions. Es disposen de recursos per plantejar els dubtes que puguin existir i buscar la resposta.
Tot i que la pròpia llei proposa un mecanisme d’avaluació cada conc anys sobre els criteris emprats, aquest és, en la meva opinió, un mecanisme de protecció i de correcció.
El temps ens dirà si ens hem equivocat o no, però ara per ara, les administracions comunals han de continuar amb la valuosa tasca de proximitat i aprofitar el repte de la transformació poblacional que afecta a tothom i a la qual cal donar-li resposta.
Consellera general independent