Dilluns passat vaig anar a la lectura dramatitzada de l’Andorra de Max Frisch (1961) i, la veritat és que em va agradar molt, perquè si les dues vegades que vaig llegir el llibre em vaig emocionar, amb aquesta interpretació l’emoció es va fer molt més patent. Dura, sí, molt dura. Andorra ens mostra com les persones poden veure les injustícies i desentendre’s totalment d’elles. A la peça, gairebé tots els personatges, culpables en certa mesura de la mort de l’Andri, passen un per un, per donar les seves excuses davant el gran crim comès i no reconeixent mai la seva part de culpabilitat. La peça sembla constituir, doncs, un símil, una denúncia i un dur atac contra la neutralitat mantinguda per Suïssa durant la Segona Guerra Mundial que l’autor qualifica com «un gran pecat col·lectiu: el pecat per omissió». Així, doncs, Andorra fa un examen de consciència sobre el perill que constitueix «l’autosuficiència de la neutralitat» (Joan Barril, Andorra, Editorial Andorra, 2009).
A Andorra, Frisch planteja dues qüestions existencials mitjançant l’articulació i el desenvolupament de dos eixos temàtics: d’una banda, la qüestió del problema identitari, i, de l’altra, la crítica social envers la hipocresia i el cinisme que regeixen la societat humana. En definitiva es remarca la consciència de qui ha vist i menyspreat l’horror, però creu que per seguir vivint cal oblidar aquestes coses.
Frisch va voler donar metafòricament el títol Andorra a una obra de teatre per analogia amb Suïssa, la seva terra natal. Novament ens ho explica Joan Barril al pròleg de l’edició en català d’Andorra: «Andorra era per a Max Frisch aquest espai entre muntanyes que representava la seva estranya pàtria alpina». També el mateix autor reafirma aquesta idea just abans de començar l’obra: «L’Andorra d’aquesta obra no té res a veure amb el petit estat real que du aquest nom, ni amb cap altre petit estat. Andorra és el nom per a un model». Idees com la menudesa del Principat, la seva ubicació al bell mig dels Pirineus i l’aparent irrellevància en l’entorn de la Unió Europea serien altres de les característiques que podrien haver motivat l’autor a utilitzar el nom d’Andorra com a metàfora. De fet, hi ha una petita descripció que podria correspondre perfectament amb Andorra, ateses les similituds d’ambdós països: «Les nostres valls són estretes. Els nostres camps són pedregosos i costeruts. (...) Qui vulgui el nostre sègol haurà de collir-lo amb la falç i s’haurà d’anar ajupint a cada pas per tallar-lo. Andorra és un país bonic, però pobre. Un país pacífic, un país dèbil... un país devot». El mateix autor es va penedir d’haver utilitzat aquest títol després de la primera representació de la peça, tal com ens explica Wolfgang Rhein al primer número de la revista Portella: «Andorra no és pas un bon títol. No se me’n va acudir cap de millor. Llàstima!».