Una reforma laboral en la línia d’Espanya i França
De tot l’aparell legislatiu d’un govern, el que fa referència a les relacions laborals (en definitiva, a la manera com s’organitza el treball) acostuma a ser sempre el més complex. I Andorra no n’és una excepció. Perquè la Proposició de Llei que el grup de Demòcrates per Andorra (DA) porta al Parlament perquè es treballi en comissió no difereix gaire de la filosofia que mou la recent reforma laboral del Govern d’Emmanuel Macron i la que va impulsar Mariano Rajoy a l’inici de la passada legislatura espanyola. En ambdós casos, com s’ha dit al Principat, l’objectiu darrer de la llei no és altre que el de «flexibilitzar» el mercat laboral.
En el cas d’Espanya, Rajoy va impulsar la darrera reforma laboral el 2012. El que pretenia, segons es va dir llavors, era trencar la rigidesa del mercat laboral espanyol amb l’objectiu de crear ocupació estable. Per fer-ho es van implementar una sèrie de mesures que facultaven l’empresa a fer canvis unilaterals (en aquest cas, pel que es veu, la unilateralitat no era cap problema) per modificar de forma substancial les condicions de treball si les raons econòmiques, tècniques o de producció així ho aconsellaven. Fet i fet, el que feia aquesta reforma laboral era abaratir l’acomiadament improcedent de forma substancial. Si abans la indemnització al treballador era de 45 dies per any treballat, amb la nova legislació va passar a ser de 33 dies per any. Des del Govern espanyol es defensava que els fruits d’aquesta reforma (feta en la línia del que demana Europa) es veurien a llarg termini.
I si bé és veritat que l’economia espanyola ha començat a remuntar, també ho és que no s’ha aconseguit una millora substancial de les condicions laborals ni crear ocupació de qualitat. En el cas de l’Estat espanyol, doncs, es podria dir que en cada bugada hem perdut un llençol.
Si anem a França, on la reforma laboral de Macron li ha costat ja una vaga general, les coordenades no són massa diferents. En defensa del també Copríncep cal dir que líder d’En Marxa ja va parlar d’aquests canvis en la legislació laboral durant la campanya electoral. Per tant, Macron només fa el que ha promès. Com va fer Espanya l’any 2012, Franca opta també per «flexibilitzar» un mercat laboral que considera que té una reglamentació massa complexa. A més de diverses normatives que afecten la relació laboral entre empresa i treballadors (com els convenis col·lectius i el paper dels sindicats) la reforma laboral francesa també opta per abaratir els costos de l’acomiadament improcedent.
Si es fa això, segons Macron, és per intentar que la flexibilització del mercat laboral reverteixi en una millora dels índex d’ocupació. Ja veurem, doncs, si el que ara fa França serveix per posar les bases d’un futur laboral més positiu o si passa com a Espanya.
En aquest context, el grup que dona suport a la majoria de govern al Principat, Demòcrates per Andorra, també ha presentat la Proposició de Llei del nou Codi de Relacions Laborals (el darrer era de l’any 2008). Com s’ha fet a Espanya i França, la nova legislació andorrana pretén reduir els costos de l’acomiadament improcedent. Segons consta al text que ara es començarà a debatre en comissió, passarà de 45 a 25 dies per any treballat (d’entrada no és un bon auguri pels treballadors). En aquest punt, doncs, Andorra segueix les passes que han marcat abans Espanya i França (ja es veurà si amb encert o no) i implementa alhora una sèrie de mesures encaminades a flexibilitzar la legislació laboral.
Vist des de fora (com és el meu cas) sorprèn que s’arbitrin fins a 14 tipus de contractes perquè com més complex es fa el mercat laboral menys àgil acostuma a ser. Tot i això, i sense ser un expert en el tema, hi ha elements positius que cal destacar. En primer lloc, la jubilació als 65 anys (a Espanya és als 67) i la possibilitat que Andorra dona a aquestes persones de pactar una nova relació laboral d’un any de durada com a mínim que els faculta per continuar treballant si així ho volen. I és que en cap lloc està escrit que algú que se sent amb ganes de continuar treballant hagi de deixar el món laboral quan compleix l’edat. És a dir, que és un encert que tothom es pugui jubilar als 65 però deixant la porta oberta a què qui ho vulgui (i pugui) continuï aportant la seva vàlua al món laboral. D’altra banda també és positiu que s’allargui la baixa de maternitat als cinc mesos i que les parelles també puguin fer ús (fins a un mes) d’aquesta prerrogativa.
El fons de capitalització que proposa el Govern, i que segons llegeixo pot quedar en stand by, també fa bona pinta. Sobretot si aquesta guardiola compartida entre empresaris i treballadors serveix per fer formació (que mai està de més), complementar pensions quan arribi l’hora, atenuar les conseqüències de la rescissió de contractes i afavorir la mobilitat voluntària.
Del que he llegit també em crida l’atenció el fet que s’acabi amb els contractes verbals. No deixa de ser curiós que Andorra encara els mantingués. I tot i que en els temps que corren les coses sempre estan millor per escrit, la sola existència d’aquest contracte dona pistes d’una societat en què la paraula donada encara té un valor (i això és bo). Ara per ara, doncs, caldrà estar atents a l’evolució de la comissió que ha d’acabar donant forma a aquesta nova reglamentació laboral, que des del meu punt de vista va en la línia del que han fet Espanya i França i que, de moment, parteix de la base que el text «no planteja línies vermelles», com s’ha dit des de Demòcrates per Andorra. Si és així hi ha possibilitats de negociació i de corregir el que calgui en benefici del país.
En el cas d’Espanya, Rajoy va impulsar la darrera reforma laboral el 2012. El que pretenia, segons es va dir llavors, era trencar la rigidesa del mercat laboral espanyol amb l’objectiu de crear ocupació estable. Per fer-ho es van implementar una sèrie de mesures que facultaven l’empresa a fer canvis unilaterals (en aquest cas, pel que es veu, la unilateralitat no era cap problema) per modificar de forma substancial les condicions de treball si les raons econòmiques, tècniques o de producció així ho aconsellaven. Fet i fet, el que feia aquesta reforma laboral era abaratir l’acomiadament improcedent de forma substancial. Si abans la indemnització al treballador era de 45 dies per any treballat, amb la nova legislació va passar a ser de 33 dies per any. Des del Govern espanyol es defensava que els fruits d’aquesta reforma (feta en la línia del que demana Europa) es veurien a llarg termini.
I si bé és veritat que l’economia espanyola ha començat a remuntar, també ho és que no s’ha aconseguit una millora substancial de les condicions laborals ni crear ocupació de qualitat. En el cas de l’Estat espanyol, doncs, es podria dir que en cada bugada hem perdut un llençol.
Si anem a França, on la reforma laboral de Macron li ha costat ja una vaga general, les coordenades no són massa diferents. En defensa del també Copríncep cal dir que líder d’En Marxa ja va parlar d’aquests canvis en la legislació laboral durant la campanya electoral. Per tant, Macron només fa el que ha promès. Com va fer Espanya l’any 2012, Franca opta també per «flexibilitzar» un mercat laboral que considera que té una reglamentació massa complexa. A més de diverses normatives que afecten la relació laboral entre empresa i treballadors (com els convenis col·lectius i el paper dels sindicats) la reforma laboral francesa també opta per abaratir els costos de l’acomiadament improcedent.
Si es fa això, segons Macron, és per intentar que la flexibilització del mercat laboral reverteixi en una millora dels índex d’ocupació. Ja veurem, doncs, si el que ara fa França serveix per posar les bases d’un futur laboral més positiu o si passa com a Espanya.
En aquest context, el grup que dona suport a la majoria de govern al Principat, Demòcrates per Andorra, també ha presentat la Proposició de Llei del nou Codi de Relacions Laborals (el darrer era de l’any 2008). Com s’ha fet a Espanya i França, la nova legislació andorrana pretén reduir els costos de l’acomiadament improcedent. Segons consta al text que ara es començarà a debatre en comissió, passarà de 45 a 25 dies per any treballat (d’entrada no és un bon auguri pels treballadors). En aquest punt, doncs, Andorra segueix les passes que han marcat abans Espanya i França (ja es veurà si amb encert o no) i implementa alhora una sèrie de mesures encaminades a flexibilitzar la legislació laboral.
Vist des de fora (com és el meu cas) sorprèn que s’arbitrin fins a 14 tipus de contractes perquè com més complex es fa el mercat laboral menys àgil acostuma a ser. Tot i això, i sense ser un expert en el tema, hi ha elements positius que cal destacar. En primer lloc, la jubilació als 65 anys (a Espanya és als 67) i la possibilitat que Andorra dona a aquestes persones de pactar una nova relació laboral d’un any de durada com a mínim que els faculta per continuar treballant si així ho volen. I és que en cap lloc està escrit que algú que se sent amb ganes de continuar treballant hagi de deixar el món laboral quan compleix l’edat. És a dir, que és un encert que tothom es pugui jubilar als 65 però deixant la porta oberta a què qui ho vulgui (i pugui) continuï aportant la seva vàlua al món laboral. D’altra banda també és positiu que s’allargui la baixa de maternitat als cinc mesos i que les parelles també puguin fer ús (fins a un mes) d’aquesta prerrogativa.
El fons de capitalització que proposa el Govern, i que segons llegeixo pot quedar en stand by, també fa bona pinta. Sobretot si aquesta guardiola compartida entre empresaris i treballadors serveix per fer formació (que mai està de més), complementar pensions quan arribi l’hora, atenuar les conseqüències de la rescissió de contractes i afavorir la mobilitat voluntària.
Del que he llegit també em crida l’atenció el fet que s’acabi amb els contractes verbals. No deixa de ser curiós que Andorra encara els mantingués. I tot i que en els temps que corren les coses sempre estan millor per escrit, la sola existència d’aquest contracte dona pistes d’una societat en què la paraula donada encara té un valor (i això és bo). Ara per ara, doncs, caldrà estar atents a l’evolució de la comissió que ha d’acabar donant forma a aquesta nova reglamentació laboral, que des del meu punt de vista va en la línia del que han fet Espanya i França i que, de moment, parteix de la base que el text «no planteja línies vermelles», com s’ha dit des de Demòcrates per Andorra. Si és així hi ha possibilitats de negociació i de corregir el que calgui en benefici del país.