Els grans personatges de la política mundial s'han dignat a passar uns dies a Nova York, a la seu de Nacions Unides, per donar impuls als denominats objectius del mil.lenni i aportar idees que arreglin la situació dels més pobres del món. Fóra bo que els importants, que ho són perquè prenen decisions que afecten centenars de milions de ciutadans, no pas perquè siguin millors persones que els no importants, fessin aquestes reunions a un poblat subsaharià qualsevol. Això els permetria copsar de primera mà com viuen les persones que, segons les estadístiques, estan per sota del llindar de la pobresa. Els aniria bé seure a parlar amb els habitants del poblat, però per escoltar-los, no pas per donar un míting. També haurien de seguir el seu ritme de vida, viure com viuen ells. Farien l'àpat del dia normalment per la nit, perquè solament en fan un d'àpat; haurien d'anar a buscar aigua al pou més proper, que amb una mica de sort podria estar només a cinc quilòmetres caminant, per disposar de cinc litres d'aigua; anirien a dormir quan es poses el sol perquè la llum elèctrica encara no s'ha inventat per a tots. També farien bé de no posar-se malalts perquè no tindrien assistència sanitària. Parlar des de la tribuna de l'abundància, llançant boniques paraules buides és molt senzill. Ja fa deu anys que es van aplegar i van dir, si fa no fa, el mateix que ara estan dient. Les coses no s'arreglen solament amb paraules; cal fer, actuar i treballar amb ganes de solucionar allò que no va bé, i no pas fer propostes per la galeria que saben que no portaran a terme. Per contra hi ha qui està acostumat a fer, per exemple les dones de Mans Unides. Parlen molt poc, solament al febrer de cada any quan presenten els seus projectes. La resta de l'any treballen per portar a terme els projectes que han proposat a la ciutadania i pels que han recaptat fons. No fan soroll, treballen amb una discreció constant i una eficàcia que permet rescatar de la misèria persones que mai haurien tingut oportunitats. Tot això i més ha estat valorat pel jurat que els ha concedit el guardó més important que es dóna a Espanya, el Premi Príncep d'Astúries. Ara que l'Església catòlica està passant moments delicats està bé recordar que són moltes les seves institucions que donen un testimoni exemplar d'amor al pròxim.

Historiador

Per a més informació consulti l'edició en paper.