La meva visió de l’1-O
Diumenge passat, l’1-O, vaig voler viure de prop el referèndum d’autodeterminació celebrat a Catalunya. Per això, vaig anar a un col·legi electoral de Tarragona, on m’hi vaig passar gairebé tot el matí i gran part de la tarda. Afortunadament, allà no hi va haver cap visita ni de la Policia Nacional ni de la Guàrdia Civil. Per tant, jo no vaig haver de viure les terribles escenes que sí que es produïen a molts altres llocs (per molt que s’intentin negar o justificar, depèn de qui parli), imatges absolutament impròpies de qualsevol país que es vulgui considerar una democràcia avançada.
A Tarragona, però, també vam poder comprovar com Madrid intentava emprar tots els seus recursos per impedir que els ciutadans catalans, cívicament i pacíficament, exercissin la seva llibertat d’expressió. Va costar molt accedir al cens electoral universal, el darrer gol marcat pels organitzadors del referèndum a les autoritats espanyoles.
Jo sóc andorrana, però amb els quatre avis i el pare català. El diumenge vaig voler estar a Tarragona per dos motius. El primer era acompanyar la meva tieta, de 82 anys, a votar. Sense nosaltres no hi hagués anat i sé el que significava per a ella aquest referèndum. Vaig patir per ella i per tota la gent que ha defensat tots els col·legis electorals, les urnes i les paperetes.
El segon motiu d’estar a Tarragona era interès propi. Sóc política, progressista, i crec que és molt interessant i podem treure moltes lliçons de com bona part del poble català fa temps que reivindica pacíficament la possibilitat de ser independents. I que ho estan fent amb un enorme grau de compromís no només per part dels polítics sinó de tota la societat civil, com van demostrar els milers de persones que es van apropar als col·legis electorals a primeríssima hora del matí –o fins i tot abans– per assegurar-ne l’obertura.
Les imatges de diumenge m’han colpit especialment. I encara em fa més mal escoltar les justificacions o negacions que estan sortint des de Madrid. Davant totes aquestes declaracions o, fins i tot, mentides, els ciutadans espanyols han de saber quin tipus de governants tenen. El que va passar diumenge va ser la valentia d’un poble front a la barbàrie d’uns governants utilitzant tots els recursos, fins i tot els més violents, per aturar el sentiment de pertinença a una terra.
El que tinc clar és que els catalans estan donant una lliçó i em fan una certa enveja. Tenen un projecte en comú i es mobilitzen massivament per aconseguir-lo. Estan demostrant una gran unitat. No puc deixar de fer una comparació –ja ho diuen que solen ser odioses– amb Andorra. Fa mesos que des del PS denunciem certes actuacions del Govern que perjudiquen molts ciutadans, però, en canvi, no hi ha manera d’aconseguir una mobilització. Potser ens toca aprendre aquesta lliçó.
A Tarragona, però, també vam poder comprovar com Madrid intentava emprar tots els seus recursos per impedir que els ciutadans catalans, cívicament i pacíficament, exercissin la seva llibertat d’expressió. Va costar molt accedir al cens electoral universal, el darrer gol marcat pels organitzadors del referèndum a les autoritats espanyoles.
Jo sóc andorrana, però amb els quatre avis i el pare català. El diumenge vaig voler estar a Tarragona per dos motius. El primer era acompanyar la meva tieta, de 82 anys, a votar. Sense nosaltres no hi hagués anat i sé el que significava per a ella aquest referèndum. Vaig patir per ella i per tota la gent que ha defensat tots els col·legis electorals, les urnes i les paperetes.
El segon motiu d’estar a Tarragona era interès propi. Sóc política, progressista, i crec que és molt interessant i podem treure moltes lliçons de com bona part del poble català fa temps que reivindica pacíficament la possibilitat de ser independents. I que ho estan fent amb un enorme grau de compromís no només per part dels polítics sinó de tota la societat civil, com van demostrar els milers de persones que es van apropar als col·legis electorals a primeríssima hora del matí –o fins i tot abans– per assegurar-ne l’obertura.
Les imatges de diumenge m’han colpit especialment. I encara em fa més mal escoltar les justificacions o negacions que estan sortint des de Madrid. Davant totes aquestes declaracions o, fins i tot, mentides, els ciutadans espanyols han de saber quin tipus de governants tenen. El que va passar diumenge va ser la valentia d’un poble front a la barbàrie d’uns governants utilitzant tots els recursos, fins i tot els més violents, per aturar el sentiment de pertinença a una terra.
El que tinc clar és que els catalans estan donant una lliçó i em fan una certa enveja. Tenen un projecte en comú i es mobilitzen massivament per aconseguir-lo. Estan demostrant una gran unitat. No puc deixar de fer una comparació –ja ho diuen que solen ser odioses– amb Andorra. Fa mesos que des del PS denunciem certes actuacions del Govern que perjudiquen molts ciutadans, però, en canvi, no hi ha manera d’aconseguir una mobilització. Potser ens toca aprendre aquesta lliçó.