Benvinguts en aquest combat dels guerrers antitètics. No, aquest cop no ens podem fer els andorrans, perquè el que passa a l’altra banda de la frontera ens afecta. En aquest món dicotòmic hi tenim a cadascun dels nostres coprínceps, caps d’Estat de manera indivisa, en un dels extrems. Aquest cop la dualitat no es divideix en dretes o esquerres, sinó en la batalla d’una suposada legalitat versus  una mal dita il·legalitat.
En aquesta guerra dialèctica de contrastos trobem el copríncep episcopal en la posició, diuen, dels arrauxats. El fet és que Joan Enric Vives va firmar una carta, juntament amb més de 400 capellans catalans per demanar al Papa que intercedís en favor de la celebració del referèndum.  Per altra banda, entre els que, suposadament, segueixen la legalitat, hi trobem Emmanuel Macron, partidari de la unitat d’Espanya. I mentrestant, el Govern andorrà es manté en una posició equidistant.
Ara bé, depes, indepes i equidistants ens trobem immersos en una guerra semiòtica. «Som gent de pau» cridaven alçant els braços els ciutadans de Sant Julià de Ramis just abans que la Policia Nacional comencés a etzibar cops de porra a tort i a dret. I vet aquí la gran paradoxa, el que fa que tot plegat sigui incomprensible: les imatges. El record que ens quedarà és la papereta versus la porra. Hem vist destrossar escoles –trencadisses que esgarrifen–, imatges esfereïdores de policies arrossegant i rebatent gent de qualsevol edat i fins jovenets amb traus al cap. I l’estratègia del guerrers antitètics és negar que tot plegat hagi existit.
Vivim en un món distòpic? Res no ha existit, no hi havia urnes (perquè els serveis d’intel·ligència espanyols no van ser capaços de localitzar-les), no hi ha haver referèndum malgrat l’enginy i la perseverança dels catalans. Però no, res d’això existeix. I tampoc hi ha independentistes, no, són pocs que fan soroll, abduïts pel president de la Generalitat.
Els guerrers amants del joc dels antònims neguen veritats fefaents alhora que destaquen esdeveniments que mai no han existit. Així, davant del vilipendi que ha patit la societat, es parla de proporcionalitat. I per generar por, confusió i poder guanyar adeptes en aquest món enganyós, es repeteix cada dia la paraula legalitat i democràcia per combatre la veu del poble, per frenar una votació.
Ara bé, malgrat la confusió que es vol generar, els guerrers antitètics no poden frenar els sentiments de la gent. Tot i que s’ha volgut generar odi, no hi hagut rebel·lió. Tot el contrari, els arrauxats il·legals es reivindiquen amb serenor. Fotos de persones que s’abracen embolcallades amb banderes, a priori antitètiques, però que no marquen la discòrdia. Crits de diàleg que ridiculitzen la impassibilitat.
I més enllà de la dialèctica, la semiòtica també és molt significativa. Els guerrers antitètics van presentar el rei assegut amb una taula davant, barrant el pas, i de fons, un quadre de Carles III, el que començà la persecució de la llengua catalana amb la Reial Cèdula d’Aranjez. I a l’altre extrem, vam presenciar un president dret, a punt, que va deixar la porta oberta i es va mostrar plural i inclusiu, parlant en més d’una llengua.
Cada dia, passen coses minut a minut, la quantitat d’informació que ens arriba és excessiva, malgrat que tot versi sobre el mateix tema, ja que aquest joc de contrastos és esgotador. Però sobretot perquè els guerrers antitètics, tan acèrrims defensors de la legalitat, també passen per alt segons quines lleis. Perquè on queda la sentència del 22 de juliol de 2010 del Tribunal Internacional de Justícia de la Haia que declara que «no existeix en Dret Internacional cap norma que prohibeixi les declaracions unilaterals d’independència. Declarem que quan hi ha contradicció entre la legalitat constitucional d’un Estat i la voluntat democràtica, preval aquesta segona, i declarem que en una societat  democràtica, a diferència d’una dictadura, no és la Llei la que determina la voluntat dels ciutadans, sinó que és aquesta la que crea i modifica quan sigui necessari, la legalitat vigent».