Tot el succeït aquests dies i sobretot en els últims temps m’ha fet recordar una de les assignatures del grau de dret: Tècniques d’expressió, argumentació i negociació.
Un dels treballs que vaig tenir que realitzar anava sobre les tècniques de resolució de conflictes i es va centrar en analitzar com es va desenvolupar el Tractat de Versalles i si la gestió del conflicte va ser l’adequada.
Vull compartir moltes de les reflexions que vaig fer en aquella anàlisi ja que potser moltes d’elles es troben vigents a l’actualitat.
Un dels eixos principals és que tots aquells actors involucrats en un conflicte han de trobar una veu efectiva i autèntica, és a dir una manera de parlar sobre els seus temes i les seves necessitats d’una manera que inclogui les seves preocupacions més significatives i reflecteixin el seu sentit de com es veuen ells mateixos en relació al conflicte, llavors és més probable que siguin capaços d’arribar a una solució. Per poder arribar a acords cal promoure una interacció negociadora en comú.
De la mateixa manera que és important com han de relacionar-se i comportar-se  totes les persones que han d’intervenir en la recerca d’una solució del conflicte, degut a què determinades accions generen dificultats per poder establir les interaccions negociadores efectives per arribar als acords necessaris i trobar les solucions buscades.
Esdevé important que tots els actors involucrats en el conflicte es trobin a la taula de negociació, si un actor involucrat no és present i no té l’oportunitat de defensar els seus interessos pot arribar a  provocar un estat de frustració i insatisfacció irreparable.
Per poder aconseguir que els involucrats en el conflicte tinguin una veu efectiva cal establir un escenari on tots puguin parlar sobre els seus temes i les seves necessitats, on puguin incloure les seves preocupacions més significatives i com es veuen en relació al conflicte, fet que afavoreix la capacitat per poder arribar a trobar una solució.
Cal tractar el tema correcte. Queda clar que aquest principi es basa en què les parts han d’acordar una definició comuna del problema en qüestió, com també implica que el problema no ha de ser plantejat per satisfer els interessos d’una de les parts, sinó per poder encarar d’una forma efectiva un procés de recerca de solucions possibles.
Finalment, i per no allargar-me més, cal propugnar un optimisme motivat; durant el procés de negociació han d’existir  elements positius que impliqui més compromís a les parts.
Em deixo moltes idees, segurament necessàries, però considero que aquestes són algunes de les importants i sobre les quals caldria reflexionar en moments com els que estem vivint actualment.
Consellera general independent