Europa, una bellesa fenícia que mentre jugava a la platja, va conquerir el cor del tot poderós Zeus. Aquest romàntic fragment de la mitologia grega és un dels possibles orígens del nom de l’actual continent en el que vivim i, posteriorment, de la unió de països que està tant de moda darrerament, la Unió Europea. Una institució internacional creada sota els preceptes d’amistat, solidaritat i concòrdia entre les nacions que la integren. Uns principis que, potser fa anys que han desaparegut. És més que evident que la actual Unió Europea es pot definir com un monstre comercial i burocràtic on els més forts tenen sotmesos a la seva voluntat als més febles. Un gegant cada cop més qüestionat que en els 17 anys que portem de segle i nou mil·lenni no ha estat exempt de polèmiques i crisis sense resoldre.

Tot començà a trontollar per la guerra de l’Iraq, on es va evidenciar una profunda divisió dels seus membres, quan el nucli franco-alemany, seguint les decisions internacionals es va oposar a la invasió pretesa pels Estats Units i els seus bons amics de les Açores. Resultat? Tot i la massiva mobilització social que es va viure arreu d’Europa, la Unió va abaixar la mirada.

La gran crisi econòmica que tots tenim encara tant present, va suposar una gran fractura socio-econòmica entre europeus. Els més rics van imposar unes mesures d’austeritat tant severes a aquells més colpejats per la crisi que van abocar a milions de persones i més d’un govern a una fallida de la qual encara no han aixecat cap.

La crisi dels refugiats també ens ha demostrat l’egoisme i la manca d’humanitat amb què la Unió ha apartat la mirada d’una problemàtica de la qual en són part ben activa pels motius que tots coneixem.

Darrerament hem vist també com la Unió no ha pogut ni convèncer a un dels seus principals motors perquè no marxi. El brèxit ha deixat en pilota picada a Europa i ha descobert les debilitats d’aquest gegant.

Aquests són alguns exemples dels molts problemes que ha afrontat la Unió Europea en només 17 anys. Diríem que era difícil superar-se veritat? Doncs ha passat!

La honorable Unió Europea ha donat l’esquena a un poble membre que s’ha vist agredit pels seus propis cossos de seguretat sota la batuta d’un Govern que encara vol fer prevaldre una Constitució que no ha pogut fer valer el seu títol de Carta Magna degut a la seva rigidesa i antiguitat. Catalunya volia exercir el dret a decidir, una autodeterminació que el Dret Internacional atorga a tot aquell poble que comparteixi una cultura, llengua i història en comú. Sóc, no obstant, d’aquells que creuen que la Generalitat tampoc ha actuat de forma plenament democràtica, la importància de lleis com la del Referèndum o la de Transitorietat requerien uns procediments i unes majories molt més importants que les obtingudes, però això no justificava les imatges que aquests dies estan donant la volta al món i suscitant un generalitzat sentiment de tristor social. Doncs res, Europa opina que és un tema intern i se’n renten les mans un cop més.

Com a melòman, sento molt que una de les millors creacions de la història de la humanitat, la Novena Simfonia de Ludwig Van Beethoven, coneguda popularment com la Oda a la Alegria, sigui utilitzada actualment com l’Himne d’Europa, no se’l mereixen: Quan escoltes a Beethoven, et transmet un romanticisme únic que es barreja amb profunds sentiments de melancolia que t’encongeix el cor a la vegada que te’l fa més gran i, sincerament, resta molt lluny dels actuals valors d’aquesta Unió. Aquí, d’alegria poca...

Acabo amb la següent reflexió:

És hora que comencem a qüestionar-nos les motivacions que ens condueixen de cap a l’associació?

Podem aturar-nos un segon a reflexionar si realment Andorra ha de formar part, o en quines condicions, d’aquest gegant sense rostre ni sentiments?