Res ha aturat a aquell avi. Ni les mentides, ni les amenaces, ni la constitució (cada dia amb la c més minúscula), ni les inquietants notícies de la repressió inhumana per part de la Guàrdia Civil i la Policia Nacional. Quan ha arribat, els músics han emmudit i tothom li ha deixat pas: adolescents, bombers, empresaris i professors. S’ha format immediatament un passadís humà fins a l’entrada del col·legi; tots l’aplaudien. Tenia els ulls humits, la pell arrugada, els cabells blancs i el caminar feixuc de qui carrega una muntanya d’anys a l’esquena. Ha avançat a poc a poc, recolzant-se en el seu bastó de fusta fins que, a les portes del col·legi, s’ha aturat, m’ha mirat i m’ha dit: «Vinc per vosaltres, pel vostre futur. Potser ja no val la pena per nosaltres, però sí pels que veniu al darrera». I després ha entrat i ha votat.

Podria parlar-vos de com he passat la nit prèvia a l’1 d’octubre a l’Institut Lluís de Peguera, a Manresa. Podria parlar-vos del civisme amb què s’ha custodiat aquest edifici històric, un dels molts palaus de la democràcia (per un dia) repartits per tot Catalunya. Podria parlar-vos dels valents que s’han ofert com a voluntaris de la mesa, dels atacs informàtics que han alentit la votació pel matí. Podria parlar-vos dels bancs i les taules que s’han apilat rere les portes de l’institut davant dels rumors que s’apropava la Guàrdia Civil. Podria parlar-vos d’aquella àvia que ha plorat mentre la seva filla se l’emportava de la cua. «Ja no tens edat per enfrontar-te a la Guàrdia Civil, mare». Podria parlar-vos dels guàrdies civils d’incògnit que han vingut a calcular quants agents necessitarien per accedir al seu objectiu: les urnes.

Podria parlar-vos de la por que he vist i viscut, de com han arribat les notícies de la repressió policial a altres col·legis.
O del moment en què han arribat els bombers per protegir al poble. Podria parlar-vos d’aquell noi que ha interromput al representant de l’organització del referèndum que estava fent una crida a deixar passar els guàrdies civils perquè no hi haguessin més ferits. Us podria parlar de com aquest noi ha pujat a un banc i ha dit que res de deixar passar a la Guàrdia Civil, que resistiríem, que allà hi eren els nostres vots i ningú els tocaria si no era per comptar-los. Us podria parlar de com el mateix organitzador l’ha aplaudit i ha cridat amb tothom que no passarien. Podria parlar-vos de la il·lusió de la gent mentre votava, de la dignitat del poble català, dels pares, fills, professors i gent anant a l’una per protegir l’institut.

Podria parlar-vos dels dits de la Marta Torrecillas, de l’ull d’un ferit per una (prohibida) pistola de goma o de la cara plena de sang d’aquella àvia apallissada. Us podria parlar de la repugnància que he sentit a l’escoltar el discurs del president del Govern espanyol, sense cap tipus de menció als 893 ferits. Us podria recordar el «a por ellos», us podria recordar que estem parlant de gent normal que només volia votar. Fins i tot us podria parlar del dret a l’autodeterminació o del que entenc com a democràcia i el que entenc com a democràcia moderna. Us podria parlar de com detesto els articles que culpen tant al Govern espanyol com a la Generalitat de la violència, com qui culpa d’un maltractament de gènere tant al maltractador com a la maltractada o d’una violació tant al violador com a la violada. Podria parlar-vos de la repercussió internacional del que ha passat l’1 d’octubre, podria argumentar-vos que és i serà la vergonya tant d’Europa com d’Espanya.

Però ara i aquí només us vull parlar de la força d’aquell avi. Penso que la seva força és la nostra força. Penso que aquesta força és molt superior a la brutalitat policial que hem patit l’1 d’octubre. Penso que aquesta força és la que ens fa grans. Penso que aquesta força és la nostra victòria, que, no sé ni quan ni com, però amb aquesta força a favor nostre ho aconseguirem.