La notícia va produir-se a primera hora del diumenge 1 d’octubre: a Alcarràs (El Segrià), els veïns havien bloquejat els carrers amb tractors. No només n’hi havia, d’aquests vehicles, és clar, ni tampoc s’hi podia tancar la població sencera, però sí aquelles vies que duien a l’indret on la gent havia de realitzar la votació. El fet, mirat des de qualsevol perspectiva, emocionava, sobretot perquè la mateixa empenta dels ciutadans s’estenia per tot Catalunya, sortint al carrer ja no per mostrar la seva opció per l’autodeterminació, sinó simplement per votar, independentment de quina cosa. La població catalana, sense urnes, ni paperetes, ni sobres, ni llistes d’electors havia capgirat el sentit d’un referèndum suspès pel Tribunal Constitucional, però no pas prohibit, i d’un mode tan senzill com insospitat tombava el Govern d’Espanya, la vicepresidenta del qual, Soraya Sáenz de Santamaría, encara s’entestava a assegurar, davant l’esbalaïment de tots els qui la sentíem, que no hi havia hagut referèndum.
El Govern de Mariano Rajoy no ha sabut en cap moment controlar una situació que anà complicant-se a mesura que avançava el dia i augmentava el nombre de ferits per l’acció policial. La seva tàctica de fer com si les coses no ocorreguessin i la idea que el temps ho cura tot s’ha estavellat a Catalunya contra la realitat, contra la voluntat d’un poble. Com un porter d’equip de futbol, s’ha quedat a mitja sortida, i així ni aplicà la llei espanyola contra el president català, Carles Puigdemont, quan i si tocava, per por a què diran l’oposició i l’opinió pública, ni ha sabut ser conseqüent amb allò que defensen com a Govern: si no hi havia hagut referèndum, per quina raó s’enviaren milers de policies i guàrdies civils a decomissar paperetes, urnes i sobres, i a entrar als col·legis electorals? Si tot el que s’estava esdevenint a Catalunya era un paripé, segons expressió del ministre Juan Ignacio Zoido, per quina raó donar-li tanta importància? D’altra banda, sembla que a Madrid sempre oblidin la gran consciència nacional catalana, la qual, després de l’1 d’octubre, encara s’ha enfortit més.
    La crisi que s’ha produït a Catalunya tindrà un molt difícil encaix en el futur d’Espanya. Els pobles que la formen comparteixen vora 500 anys d’història, tot i que amb un problema de cohesió que, lluny de solucionar-se, s’enquista, i potser només l’amputació (la independència) el resoldrà. Malauradament, cap Govern de Madrid ha sabut veure que els territoris de l’antiga Corona d’Aragó no són països vençuts per la força de les armes, sinó vells estats sobirans amb idiosincràsies pròpies, i que, per tant, no poden obeir a cap sotmetiment absolut des del centre. Madrid sempre ha volgut ser París, i aplicar un model d’anorreament cultural i lingüístic com el de França. És trist que no se li hagi ocorregut que el model de Suïssa s’avindria millor a persones tan distintes com les que habiten Espanya.
Ara bé, la pitjor cosa és que ja no es tingui temps de rectificar, de comprendre que Espanya l’haurien de fer tots els espanyols, que la mateixa vàlua té una llengua que una altra, que el que passa a la «perifèria» és tan important com el que ocorre a la «meseta». La crisi de Catalunya hauria de servir per solucionar aquest model de visió i d’organització, i convèncer els altres països que segueixin a dintre. Si no se n’adonen a Madrid, Espanya l’hauran morta els qui deien que més l’estimaven.
Escriptor