Maurice era un mecànic belga, bon jan i simpàtic que s’havia guanyat el respecte del seu poble. Amb el seu caràcter obert i afable també gaudia de la confiança dels oficials de la Gestapo de la Bèlgica ocupada pels nazis. Però Maurice era, també, un dels membres de les xarxes d’evasió que després de la Segona Guerra Mundial passaven per Andorra per salvar militars aliats i gent que s’havia significat en la lluita contra la barbàrie nazi. Entre moltes altres coses, Maurice és un dels personatges de què parla Francesc Viadiu al llibre Entre el torb i la Gestapo (Rafael Dalmau Editor) i que aquest estiu m’he rellegit per recordar que la qüestió dels refugiats ve de lluny i que com a societat encara ens falta molt camí per córrer per donar-li resposta.
Des que va esclatar la crisi dels refugiats (la salvatge guerra de Síria és només la punta de l’iceberg d’un problema que no s’ha abordat amb profunditat) la tossuda realitat del dia a dia ens ha posat davant del mirall i ens ha recordat que en aquest camp encara hi ha molt a fer. I a l’hora de repartir responsabilitats podem començar per la Unió Europea, que ha jugat un paper ben galdós (per ser suau en l’adjectiu) en tota aquesta crisi. El club comunitari va intentar en un primer moment traspassar el problema a Turquia (un estat que no es caracteritza per un escrupolós respecte als drets humans) per arreglar el problema. Però els estats que formen part d’Europa tampoc van ser gaire més eficients. Amb l’excepció d’Alemanya, que sí que ha complert amb l’acollida, el cas d’Espanya és significatiu. Aquesta setmana passada es posava de manifest que dels més de 15.888 refugiats que havien d’arribar a l’Estat només ho han fet poc més de 1.279 persones. Les xifres canten i algú potser hauria de sortir a donar explicacions de per què no s’ha complert amb el compromís que es va adquirir al seu dia. I més quan hi ha unes entitats i un teixit social que han treballat de valent per preparar l’acollida en els diversos pobles i ciutats. No cal oblidar tampoc que la societat catalana s’ha manifestat repetidament a favor de l’acollida i ha organitzat iniciatives com el concert Casa nostra és casa vostra per reivindicar-ne l’arribada (genial, per cert, el joc de paraules amb la cançó de Jaume Sisa).
Abans recordava Viadiu (parla abastament sobre el que passava a Andorra aquells anys de la postguerra i l’entramat d’agents secrets d’un i altre bàndol, refugiats i gent que se la jugava cada dia per salvar altra gent) però no cal anar gaire més enllà dels nostres padrins per entendre el drama que es planteja a tota aquella gent que ha de deixar casa seva per salvar la vida i intentar refer-la a milers de quilòmetres. És evident que no ha de ser fàcil. Com no ho va ser a les persones que després de la Guerra Civil van haver de deixar les seves famílies per anar a parar a Mèxic, França o a qualsevol altre país amb l’esperança de salvar la vida. I si a Catalunya s’ha reivindicat l’acollida amb el col·lectiu Casa nostra és casa vostra, llegeixo també amb interès la reivindicació sostinguda que un grup de joves andorrans ha fet del tema. A mode d’hemeroteca, quatre universitàries andorranes van recordar a principis de mes al Govern que la Diada de Meritxell del 2015 es va comprometre a acollir almenys a 20 refugiats. Han passat els anys i la promesa no s’ha complert però casualitat o no pocs dies després l’Executiu de Toni Martí va recollir el guant i va anunciar un Projecte de Llei de Protecció Temporal i Transitòria per Raons Humanitàries (més val tard que mai i és un primer pas). Aquestes persones tindran «accés als serveis socials, els ajudarem a buscar feina i a formar-se, la canalla s’escolaritzarà i rebran atenció sanitària», va manifestar poc després el ministre Espot. De la mateixa manera que va dir aquestes paraules, el titular d’Afers Socials, Justícia i Interior també va demanar la implicació de la societat civil en aquest projecte, que ara per ara encara està a les beceroles però que a priori ja haurà de començar a donar els seus fruits durant l’any 2018. I és que segons s’ha escrit Andorra fixarà anualment el número i el perfil de persones que l’Alt Comissionat de l’ONU per a Refugiats (ACNUR) i la Comunitat de Sant Egidi ajudaran a arribar a Andorra per intentar trobar una nova vida que els és vetada als seus països d’origen per la violació sistemàtica dels drets humans.
Sigui com sigui, el que ha aconseguit el col·lectiu Obrim-los, Obrim-les és digne d’esment. I encara que és obvi que Andorra ha de contribuir a l’acollida de refugiats en la mesura de les seves possibilitats també és cert que una sacsejada de consciències com la que s’ha fet pot ajudar a desencallar una situació que d’altra banda estava en stand by. Al capdavall, tret d’Alemanya, França i Holanda, pocs altres països europeus poden donar lliçons de res. Ho admetia implícitament aquesta setmana el vicepresident de la Comissió Europea, Frans Timmermans, que va reconèixer que la UE «encara és lluny» d’arribar als objectius que s’havia marcat en la seva política d’acollida de refugiats. Pel que sembla, enlloc d’estirar les orelles als països que no han complert amb la seva paraula ara provaran de donar un sostre a 50.000 refugiats prioritzant l’acollida en origen. Per provar que no quedi i tant de bo es pugui començar a revertir la situació que hauria fet pujar els colors als mateixos impulsors del somni europeu. Ni que només sigui per honrar la memòria de persones que com Francesc Viadiu o Maurice (que va perdre la salut amb els turments que li van inflingir els agents de l’Alemanya nazi després de ser capturat al sortir de la Catedral del Mar) se la van jugar per ajudar els altres.