Bé, doncs avui, aprofitant que algú em va preguntar fa uns dies per què m’agradava conrear bonsais, vaig a parlar-vos dels meus petits arbrets fruiters als que jo considero gairebé com bonsais, però que literalment no ho són per no estar en el test tradicional, sinó col·locats en testos normals en les meves finestres.

El meu arbre més antic és un llimoner molt petitó que ja té 15 anys. Imagineu-vos el feliç que em fa contemplar-lo i observar com dins d’un arbret tan xicotet s’amaga tot el misteri de la vida i de la naturalesa i, a més, aquest ésser l’he creat i cultivat jo mateixa amb les meves mans. Jo he plantat les llavors i he tingut la paciència d’esperar que algunes naixessin, he escollit el plançó que m’interessava, l’he regat, he podat les seves branques i arrels. I així amb cada un d’ells, ja que tinc també un cirerer, un taronger, una prunera, un alvocat i dues nespres.

Conrear aquests arbrets m’ajuda a tranquil·litzar-me quan estic de mal humor i també a relaxar-me i a controlar l’estrès. Aprens que les coses requereixen el seu temps i no es poden aconseguir a l’instant així adquireixes més paciència. Al sembrar-los jo mateixa, creo una connexió especial amb ells. Respecte a la forma, prefereixo desenvolupar la meva creativitat i donar-los la que a mi més m’agrada que seguir les tècniques marcades. Tinc un parell trenats, perquè m’agraden molt i els altres són arrodonits o amb les seves branques obertes, deixant buit el mig, però no els retorço normalment en formes estranyes. M’agrada més el natural.

A més, aquests arbres no deixen mai de crear-se i poden estar molts anys contigu. El procés és molt lent i l’observació m’indueix a la pau mental a través de la meditació. Per a mi constitueixen una mena d’unió entre l’etern i l’efímer, entre la fortalesa i la debilitat. Gaudeixo de cada petit assoliment aconseguit. Amb paciència vaig donant forma a les seves branques utilitzant petits filferros fins aconseguir l’efecte desitjat i això triga un període indeterminat de temps. Els cuido i vaig creant la meva filosofia de vida en la qual el més important és l’autodisciplina, l’esforç, la contemplació, la paciència, els petits èxits que, un darrere l’altre, t’ajuden a aconseguir grans fites. Les teves pròpies metes, les que tu vols i no les que t’imposen els altres. És increïble com una cosa tan petita pot ensenyar tant i produir tant de plaer personal!

A practicar aquest cultiu em va portar el meu amor per la natura i tot el que és viu. Ara puc veure en les meves finestres com un petit hort en miniatura que em recorda a la meva terra valenciana. Això m’aporta al mateix temps bellesa, atemporalitat i tranquil·litat.

I per als amics del Facebook, ja posaré unes fotos dels meus arbrets perquè pugueu veure’ls i descobriu que sempre es treu temps per a tot el que es desitja fer de veritat.