Ho cantava el Marqués de Pota, abans ho havia fet lo Parrano i ara encara l’interpreta lo Beethoven. I és que el garrotin, un gènere musical que van popularitzar paios i gitanos a la Lleida dels anys 50, és un dels patrimonis, juntament amb la Seu Vella i l’Horta, dels que encara pot presumir la capital de les terres de Ponent. I és precisament un dels garrotins més famosos el que diu allò d’aire, que ve d’Alguaire. Potser, per això, i hi va haver columnistes que ho van fer notar al seu dia, a molts lleidatans no ens va resultar estrany que la Generalitat de Catalunya elegís aquesta població del Segrià per posar-hi l’aeroport.

El que ja sorprèn més, però, és la poca activitat que ha tingut aquesta infraestructura des que es va inaugurar l’hivern del 2010. La pregunta que ara es fan molts és si calia aquest aeroport. I encara que aquí les respostes són molt variades el que sí és segur és que el que sí que té tot el sentit del món és el de la Seu-Andorra, tot i que s’hauria de dotar dels sistemes necessaris per garantir-ne l’operativa en qualsevol condició meteorològica.

Però anem a pams. En qüestió aeroportuària les coses no són fàcils i, a vegades, sembla que tot plegat es fa amb poca planificació. De fet, la gestió aeroportuària deixa molt a desitjar i aquest estiu ja n’hem tingut un tastet amb tot el que ha passat al Prat (un aeroport, per cert, que compta amb gairebé els mateixos usuaris que Barajas segons constaten les darreres dades).

Pel que fa a Alguaire, una infraestructura que cada hivern utilitzen centenars d’esquiadors britànics per anar a esquiar a Andorra, és evident que se li podria treure més suc. Quan es va construir es va dir que havia de ser un aeroport molt enfocat a l’exportació. Però han anat passant els anys (set per ser més exactes) i des d’Alguaire no s’ha exportat res de res. Una vegada em va comentar Germà Bel, ara diputat de Junts pel Sí, que per exportar amb avió s’havia de comptar amb productes de no gaire volum i de molt valor afegit. I posava com a exemple les cireres d’una determinada marca que es fan a Almacelles.

Ara per ara, doncs, ni la fruita, ni l’oli ni la indústria càrnica de Lleida (per citar tres productes clau de la indústria agroalimentària de Ponent) han fet cap pas per a l’exportació des d’Alguaire (segurament no surt a compte).
On sí que encara hi ha una certa activitat és en l’arribada d’esquiadors anglesos i israelians, que, generalment, opten per Andorra per anar a esquiar. És aquí on Alguaire pot posicionar-se com a referent en competència directa amb el de Tolosa, que també pot fer aquestes funcions. I és que Alguaire, en aquest punt, és complementari amb el de la Seu-Andorra perquè té capacitat per acollir vols sharter de més dimensions (que és, en definitiva, el que li convé al turisme).

No en va, del que es tracta en aquest cas és d’exportar serveis, que en un context econòmic complicat com ha estat el dels darrers anys a casa nostra és una manera de generar riquesa. I més quan tant a Catalunya com al Principat d’Andorra es compta amb una oferta turística d’excel·lència que pot competir de tu a tu amb qualsevol destí europeu.

Ara bé. I l’aeroport de la Seu-Andorra? Doncs és evident que és una infraestructura de primer ordre pel Principat. Però com assenyalava la setmana passada aquest diari no s’entén la lentitud amb què avança la petició de dotar-se d’un sistema d’aterratge GPS, aconsellable per aeroports encaixonats en llocs d’orografia complicada. Realment és tant difícil fer els estudis necessaris per agilitzar el tema? Hi ha voluntat política darrera? S’és conscient de les possibilitats que pot oferir a l’economia andorrana i de part del Pirineu?

Tornant a Alguaire sempre s’ha lamentat que no es dotés d’un sistema d’aterratge antiboira de primer nivell. I és que essent la boira a Ponent tant fidel com la neu al Port d’Envalira s’hauria d’haver col·locat de bones a primeres evitant així que s’hagi de suspendre l’operativa durant vàries de les poques setmanes que acull esquiadors.

El mateix hauria de passar amb el de la Seu-Andorra, doncs. Per poder posicionar-se bé al mercat, ser una oportunitat de negoci i servir als objectius que segurament s’ha marcat no estaria malament que comptés amb tots els ets i uts per poder començar a funcionar a ple rendiment. I en aquest sentit, el sistema GPS del qual parlava, hauria de ser una prioritat. I més en un context on aquest element cada vegada està més avançat. Fins al punt que fa dos estius em van explicar que els fars que hi ha a la costa catalana tendiran a convertir-se en un element més del paisatge (amb un component romàntic que ningú pot obviar) en un moment en què tots els vaixells ja compten amb bons sistemes de navegació GPS que no necessiten del far per arribar a port.

Deia que aquest sistema hauria de ser una prioritat per Andorra. M’imagino que el ministre Saboya li va fer arribar en aquests termes al seu homòleg espanyol durant la reunió que van tenir dilluns de la setmana passada (prèviament sembla que ja n’havien parlat els presidents Martí i Rajoy durant la trobada que van mantenir no fa gaire). Però pel que llegeixo, que ve a ser allò tan genèric que els dos governs s’emplacen a continuar treballant colze a colze amb el tema, em penso que no hi haurà notícies en un temps relativament raonable. I tot i que m’agradaria equivocar-me (el temps dirà) em penso que en el cas del sistema GPS el més calent és a l’aigüera. I és una pena.

Periodista