Bitcoin
Escric aquestes línies, doncs són ja alguns de vostès els que m’han fet la mateixa pregunta sobre les criptomonedes en general (i el Bitcoin en particular). Haig d’advertir-los, després de diversos intents per tractar de dilucidar si el Bitcoin és diner o no, que aquest exercici s’assembla a un ritual a mig camí entre el saber arcà i el cenacle literari. Una lluita entre la ciència teòrica i la literatura. Fet que em fa abordar aquest tema des d’una perspectiva pragmàtica (i no tan teòrica).
1a Reflexió:
Estic d’acord amb la premissa inicial que si tots coincideixen a valorar que una cosa és diner, llavors aquesta cosa serà diner. La pregunta està servida: Realment valoren tots que el Bitcoin és diner? I la resposta clara i cristal·lina: No. Els governs t’obliguen a pagar els impostos en «el seu diner» (moneda oficial), i no accepten una altra forma de pagament que no sigui mitjançant aquest diner oficial. De fet, i portant la cosa als extrems (perquè vostès m’entenguin), hi ha qui afirma que el valor del diner oficial resideix, no en la seva capacitat de compra, si no en la seva capacitat per lliurar-te de complir condemna en cas d’impagament d’impostos. Imagini que vostè té tots els bitcoins del món i que és l’últim dia hàbil per realitzar el pagament dels seus impostos, però transformar aquests bitcoins en moneda oficial té 2-3 dies de data valor (i ha de fer efectiu el pagament avui). En la mesura que el govern no accepti els seus bitcoins com a mitjà per liquidar els seus tributs obligatoris, vostè no eludirà la multa (o la presó). És a dir, les criptomonedes no serveixen per eludir les condemnes; i en conseqüència, hi ha qui no les considera diners.
2a Reflexió:
Les criptomonedes no són emeses per una autoritat monetària (que no oblidem, són els autèntics i únics reguladors de la quantitat de diner en circulació), en canvi són emeses d’acord a certs algoritmes i transferits a través d’una xarxa de processament (codi font obert). Això obre una interessant reflexió: el gran atractiu de les criptomonedes, i que precisament dóna lloc a la paraula «cripto», és que encara que les transaccions poden ser observades en el que es coneix com a registre màster (també anomenat ‘block-chain’), no es pot conèixer la identitat de les parts ni l’objecte de la transacció, doncs queden ocults per un codi que es considera, avui dia, inviolable. D’aquí el seu fulgurant auge! Tant en les transaccions legítimes, però alerta, també en les transaccions il·legítimes. Pensi-ho i consideri quina ha estat l’evolució del marc regulador financer en l’àmbit global en l’última dècada i el control al que han estat sotmesos els fluxos financers (amb la finalitat d’evitar el frau). Creuen vostès que les autoritats no poden, en un moment donat, aplicar el mateix nivell de control en les criptomonedes? Això, evidentment, acabaria amb el seu principal atractiu, i qui sap el que pot passar amb el seu preu en aquestes circumstàncies. I per si pensessin que la dificultat estigués a desxifrar els codis que regeixen les transaccions i oculten les parts que intervenen, només caldria prohibir el seu ús. Al cap i a la fi, els governs posseeixen el monopoli de la violència legal.
Mirin, jo no sé que passarà a nivell regulador amb aquestes monedes, però mentre que puguin seguir essent usades per a finalitats il·legítimes, es posa en risc la seva existència. Almenys aquesta és la síntesi de la lògica aristotèlica.
3a Reflexió:
L’atractiu d’aquestes criptomonedes (segons els ‘matrix-maniàtics’) resideix que qualsevol servidor que allotgi un registre de bitcoins pot ser destruït, però l’existència d’aquesta moneda seguiria residint en altres servidors del món. És a dir, no es pot destruir una criptomoneda atacant qualse vol node o grup de nodes. La meva pregunta és: No ocorre el mateix amb els diners oficials? O no és veritat que el dòlar és també una moneda digital? Encara que puguem guardar a les nostres butxaques un grapat de bitllets, la immensa majoria de les transaccions al món es duen a terme digitalment, i no oblidin vostès que aquestes transaccions també són encriptades utilitzant les mateixes tècniques de codificació que en el cas del bitcoin. Aquest rastre és, per tant, també permanent o indestructible. Per això, la raó de la indestructibilitat no hagués de suposar una cosina de les criptomonedes respecte als diners oficials. De fet, quan pregunto als que saben si les criptomonedes són totalment segures, les respostes que he rebut oscil·len entorn de la idea que «en el seu conjunt, el sistema funciona bé».
I llavors què? Crec que la resposta a aquesta pregunta tant planera està en la diferència. L’ús dels diners oficials és conegut per bancs, ‘brokers’, etc… (‘trusted companies’). El que equival a dir que les autoritats coneixen tant la identitat de les parts com l’objecte en tota transacció liquidada amb moneda oficial. Això es el converteix el diner oficial en poc atractiu per a determinats ‘agents’, que òbviament , prefereixen el bitcoin.
I sobre la volatilitat de les criptomonedes? Avui es critica el problema de la volatilitat del bitcoin (que ha passat de 100 $ a 4.000 $ en pocs anys). Una de les solucions que s’està plantejant és la de fixar el seu valor al de l’or a un tipus fix. (No deixaria de ser irònic que al cap de tants anys tornéssim, d’alguna manera, al patró or). En aquest cas, podria donar-se la circumstància que si els bancs centrals segueixen usant la fabricació de base monetària com a via de gestió de les crisis (alguna cosa que no descarto en absolut), llavors l’or, i també el bitcoin, seguiran pujant en termes de dòlar, euro, ien, etc.
En definitiva, complicat i apassionant alhora. Però mentre la gent segueixi confiant majoritàriament en què això és diner, llavors, això serà diner. Però no oblidi això: qui ha de considerar-ho diner (els governs) encara no ho accepten com a tal (en la mesura que no permeten la liquidació d’impostos amb bitcoins). I tampoc oblidi que aquest és el mitjà de pagament preferit en les transaccions i·legítimes.
Espero que els sigui útil.
Economista en cap
del Grup Andbank
1a Reflexió:
Estic d’acord amb la premissa inicial que si tots coincideixen a valorar que una cosa és diner, llavors aquesta cosa serà diner. La pregunta està servida: Realment valoren tots que el Bitcoin és diner? I la resposta clara i cristal·lina: No. Els governs t’obliguen a pagar els impostos en «el seu diner» (moneda oficial), i no accepten una altra forma de pagament que no sigui mitjançant aquest diner oficial. De fet, i portant la cosa als extrems (perquè vostès m’entenguin), hi ha qui afirma que el valor del diner oficial resideix, no en la seva capacitat de compra, si no en la seva capacitat per lliurar-te de complir condemna en cas d’impagament d’impostos. Imagini que vostè té tots els bitcoins del món i que és l’últim dia hàbil per realitzar el pagament dels seus impostos, però transformar aquests bitcoins en moneda oficial té 2-3 dies de data valor (i ha de fer efectiu el pagament avui). En la mesura que el govern no accepti els seus bitcoins com a mitjà per liquidar els seus tributs obligatoris, vostè no eludirà la multa (o la presó). És a dir, les criptomonedes no serveixen per eludir les condemnes; i en conseqüència, hi ha qui no les considera diners.
2a Reflexió:
Les criptomonedes no són emeses per una autoritat monetària (que no oblidem, són els autèntics i únics reguladors de la quantitat de diner en circulació), en canvi són emeses d’acord a certs algoritmes i transferits a través d’una xarxa de processament (codi font obert). Això obre una interessant reflexió: el gran atractiu de les criptomonedes, i que precisament dóna lloc a la paraula «cripto», és que encara que les transaccions poden ser observades en el que es coneix com a registre màster (també anomenat ‘block-chain’), no es pot conèixer la identitat de les parts ni l’objecte de la transacció, doncs queden ocults per un codi que es considera, avui dia, inviolable. D’aquí el seu fulgurant auge! Tant en les transaccions legítimes, però alerta, també en les transaccions il·legítimes. Pensi-ho i consideri quina ha estat l’evolució del marc regulador financer en l’àmbit global en l’última dècada i el control al que han estat sotmesos els fluxos financers (amb la finalitat d’evitar el frau). Creuen vostès que les autoritats no poden, en un moment donat, aplicar el mateix nivell de control en les criptomonedes? Això, evidentment, acabaria amb el seu principal atractiu, i qui sap el que pot passar amb el seu preu en aquestes circumstàncies. I per si pensessin que la dificultat estigués a desxifrar els codis que regeixen les transaccions i oculten les parts que intervenen, només caldria prohibir el seu ús. Al cap i a la fi, els governs posseeixen el monopoli de la violència legal.
Mirin, jo no sé que passarà a nivell regulador amb aquestes monedes, però mentre que puguin seguir essent usades per a finalitats il·legítimes, es posa en risc la seva existència. Almenys aquesta és la síntesi de la lògica aristotèlica.
3a Reflexió:
L’atractiu d’aquestes criptomonedes (segons els ‘matrix-maniàtics’) resideix que qualsevol servidor que allotgi un registre de bitcoins pot ser destruït, però l’existència d’aquesta moneda seguiria residint en altres servidors del món. És a dir, no es pot destruir una criptomoneda atacant qualse vol node o grup de nodes. La meva pregunta és: No ocorre el mateix amb els diners oficials? O no és veritat que el dòlar és també una moneda digital? Encara que puguem guardar a les nostres butxaques un grapat de bitllets, la immensa majoria de les transaccions al món es duen a terme digitalment, i no oblidin vostès que aquestes transaccions també són encriptades utilitzant les mateixes tècniques de codificació que en el cas del bitcoin. Aquest rastre és, per tant, també permanent o indestructible. Per això, la raó de la indestructibilitat no hagués de suposar una cosina de les criptomonedes respecte als diners oficials. De fet, quan pregunto als que saben si les criptomonedes són totalment segures, les respostes que he rebut oscil·len entorn de la idea que «en el seu conjunt, el sistema funciona bé».
I llavors què? Crec que la resposta a aquesta pregunta tant planera està en la diferència. L’ús dels diners oficials és conegut per bancs, ‘brokers’, etc… (‘trusted companies’). El que equival a dir que les autoritats coneixen tant la identitat de les parts com l’objecte en tota transacció liquidada amb moneda oficial. Això es el converteix el diner oficial en poc atractiu per a determinats ‘agents’, que òbviament , prefereixen el bitcoin.
I sobre la volatilitat de les criptomonedes? Avui es critica el problema de la volatilitat del bitcoin (que ha passat de 100 $ a 4.000 $ en pocs anys). Una de les solucions que s’està plantejant és la de fixar el seu valor al de l’or a un tipus fix. (No deixaria de ser irònic que al cap de tants anys tornéssim, d’alguna manera, al patró or). En aquest cas, podria donar-se la circumstància que si els bancs centrals segueixen usant la fabricació de base monetària com a via de gestió de les crisis (alguna cosa que no descarto en absolut), llavors l’or, i també el bitcoin, seguiran pujant en termes de dòlar, euro, ien, etc.
En definitiva, complicat i apassionant alhora. Però mentre la gent segueixi confiant majoritàriament en què això és diner, llavors, això serà diner. Però no oblidi això: qui ha de considerar-ho diner (els governs) encara no ho accepten com a tal (en la mesura que no permeten la liquidació d’impostos amb bitcoins). I tampoc oblidi que aquest és el mitjà de pagament preferit en les transaccions i·legítimes.
Espero que els sigui útil.
Economista en cap
del Grup Andbank