Era el novembre de l’any 1999 i cobria el meu primer acte com a periodista. Des del diari em van encarregar que anés a fer el relat d’unes jornades dels voluntaris que s’encarregaven de fer companyia a la població penitenciària (sobretot a aquells reclusos que no tenen ningú dels seus amb qui parlar). En aquell acte, organitzat per mossèn Joan Pujol, que havia estat prevere a Andorra, hi va assistir el llavors bisbe d’Urgell i copríncep Martí Alanis i el que era director general de Serveis Penitenciaris de la Generalitat de Catalunya, Ignasi García Clavel. Aquests dies he recordat precisament aquell moment al llegir a EL PERIÒDIC D’ANDORRA que «La presó ampliarà l’oferta de tallers i de formació per als interns».
Començava parlant del primer acte que vaig cobrir com a periodista i ho faig perquè segurament va ser allí on vaig començar a canviar la mirada (sovint plena de tòpics) que tenim entorn a la població penitenciària. El mateix Martí Alanis va obrir l’acte explicant que feia poc havia visitat una presó dels Estats Units. Al parlar de les parets i els murs que rodejaven aquell centre penitenciari el bisbe d’Urgell va exclamar: «En aquella presó ni els ocells eren lliures». Poc després (diuen que els periodistes ens hem de fixar en els detalls) vaig veure les cares de totes aquelles persones que dedicaven part del seu temps a visitar les persones privades de llibertat per fer-los companyia, donar-los conversa i ser un puntal en el que segurament representa un dels moments més difícils de les seves vides. Les cares d’aquells voluntaris i voluntàries eren d’admiració quan va prendre la paraula Ignasi García Clavel. Des del diari m’havien demanat que parés atenció a si anunciava o no la dimissió (el president de la Generalitat li va comunicar el cessament pocs dies després). De fet, en aquells dies el director general de Serveis Penitenciaris estava més que discutit per diferències de criteri gairebé insalvables que s’havien produït a les presons catalanes. García Clavel, que tenia una bona relació d’amistat amb el bisbe Alanis, estava considerat massa «tou» amb els presos per alguns sectors de l’àmbit penitenciari. I quan en aquell acte va dir que no sabia si duraria uns dies o uns mesos al capdavant de la responsabilitat que li havia encomanat el Govern de Jordi Pujol (les seves paraules van anar més o menys així) els voluntaris penitenciaris que hi havia en aquell acte van fer notar que estaven molt satisfets de la seva tasca i que no els feia cap gràcia que fos rellevat.
Deia que aquell acte em va donar un altre punt de vista del que tenim sovint de la població penitenciària. I per això em penso que és un encert que Andorra ampliï l’oferta de tallers i de formació pels interns amb l’objectiu (que hauria de ser compartit per tota la legislació penitenciària) d’avançar en la seva reinserció. Cal recordar en aquest punt que el principal objectiu de les penes de presó (a més de reparar el dany produït a la societat) és el d’aconseguir que les persones es tornin a incorporar a la societat de la manera més normal possible. En això hi ajudarà, doncs, la decisió de l’àrea penitenciària d’Andorra com afirmava Miquel Àngel Garcia Val, oficial de l’Àrea Sanitària, de Reinserció i Menors. Perquè del que es tracta, com va dir, és de «crear hàbits responsables, fomentar el treball en equip i la cohesió del grup» per incentivar alhora «les habilitats de la persona» en la vista posada en la seva reinserció.
El que impulsa Andorra, però, ja fa temps que es treballa en altres presons catalanes. En el cas de la de Ponent, per exemple, els interns tenen la possibilitat d’anar a treballar al CIRE de Raimat o als tallers habilitats en les mateixes dependències de la presó. Al fer-ho, a més de percebre uns ingressos, aprenen oficis, adquireixen experiències i habilitats que els han de servir necessàriament en un futur quan compleixin les seves penes i mantenen la ment ocupada en un context (el de la privació de la llibertat) que no ha de ser gens fàcil per ningú. Des del CIRE de Raimat, doncs, o des de la pròpia Presó de Ponent els interns fan mobiliari per A les escoles, para-sols, material per a la indústria funerària o encàrrecs diversos. Sense anar més lluny va ser des de la Presó de Ponent des d’on es van fer i imprimir les paperetes de la consulta del 9-N del 2014 i les urnes de cartró que van servir perquè la gent pogués votar.
Des d’Andorra veig que ara també es vol avançar per aquest camí. I és un encert. Perquè no hem de perdre de vista que com deia la notícia l’objectiu també passa per ajudar «totes aquestes persones a trobar feina i habitatge un cop se’ls concedeix el règim de llibertat». Ara mateix ja hi ha acords amb empreses del Principat com Andorra Telecom, segons explica la notícia. I és d’esperar que poc a poc s’avanci cap aquesta direcció i siguin més les empreses que puguin arribar a acords amb el Govern per atendre aquestes necessitats. No en va, sense oblidar el mal causat a la societat, es tracta de persones que tenen dret a refer la seva vida un cop pagat el deute amb la societat. I si començava aquest article parlant de García Clavel acabo de la mateixa manera. Poc després de la seva destitució un grup d’amics li va preparar un sopar de comiat. Entre els comensals hi havia gent tant diversa com l’advocada Magda Oronich, l’exministre d’Interior Antonio Asunción o el llavors bisbe auxiliar de Barcelona, Joan Carrera, segons relata una crònica d’El País. Al preguntar-li què faria des del seu nou càrrec de delegat de la Generalitat a Barcelona va dir: «Ara faré amb els alcaldes dels municipis petits el que feia amb els presos: escoltar-los».
Periodista