De ben jovenet m’agradava acompanyar la meva mare a la perruqueria. Aquell moviment de gent, aquelles senyores tan amables, els cascos per eixugar els cabells... tot plegat era un món màgic, ordenat, càlid. També completava la meva satisfacció infantil amb la lectura de l’omnipresent revista Hola, on a part de la presència de la família del Generalíssim, la família reial a l’exili daurat, les aristocràcies ràncies, com la duquessa d’Alba, la guapíssima Soraya casada amb aquell desnerit Sha de Pèrsia, hi havia un apartat que m’atreia com un  iman, la dels reportatges sobre «las puestas de largo» d’unes noies adolescents que s’obrien a la vida adulta en una cerimònia d’ostentació d’altes relacions socials. Potser en la meva imaginació infantil ho veia com un conte de fades que beneficiava unes noietes que, somrients, creien en el seu meravellós futur. Potser també, amb aquest esperit ingenu i amable, la ciutadania de la Seu que complim els 70 anys durant l’exercici 2017 ens «posarem de llarg» en aquesta adolescència madura recentment inaugurada. Ho celebrarem amb un dinar el proper dia 23 de setembre.
Hem viscut força coses i si tenim sort encara en viurem força més. Bàsicament hem conegut el rovell de la dictadura franquista i hem patit «il·lusionadament», pas a pas, el lentíssim adveniment d’una societat basada en principis democràtics. Tot l’imperfecta que l’amic lector vulgui, però on podem parlar sense temor a una brutal repressió policíaca i on anem albirant el que pot arribar a ser una societat ben ordenada i justa. A la Seu recordem perfectament com totes aquelles famílies dels militars de graduació ocupaven orgulloses la terrassa de l’Hotel Mundial, subsidiades per algunes famílies locals que es plegaven a la dominació militar amb somriures llagoters cap a les llavors forces d’ocupació. Hem vist com la Seu creixia i es convertia en una petita ciutat, ambiciosa de la seva història i del seu futur. Hem vist com molts i molts joves podien estudiar i marxaven cap a la gran ciutat. Hem vist com molts i molts joves anaven a treballar a Andorra i a poc a poc es convertien en honorables ciutadans andorrans. I la gent que en fem 70 volem encara veure més coses, més benestar, més ordre social, més calidesa.
També hem tingut una experiència gairebé reservada a la gent de la Seu. Hem vist, veïns complaguts, com Andorra passava de ser una societat de pobresa secular a passar a ser una societat desenvolupada, amb una Constitució que l’ha de portar cap a ser un dels estats europeus més petits i de més bon viure-hi. On les col·leccions de fotos de blanc i negre només seran el record del que han fet els nostres avantpassats pirinencs per nosaltres. Com recordo aquells dies acompanyant el meu pare en les seves visites comercials a Andorra! La meva satisfacció, en aquells finals dels anys cinquanta, era el joc de veure com Andorra la Vella i les Escaldes anaven unint-se, a poc a poc, fins a formar un conjunt urbà indivisible. Com portava el compte dels ascensors que hi havia a Andorra, el de Cal Felipó i el de l’Hotel Meritxell, a Andorra la Vella, el de l’Hostal Valira i l’Hotel Carlemany a les Escaldes, el de l’Hotel Cassamanya a Ordino, el de l’Hotel Rosaleda a Encamp...! A la Seu només teníem el de l’Hotel Mundial! Si durant aquests seixanta anys la felicitat andorrana hagués crescut de manera directament proporcional al nombre d’ascensors, Andorra seria el paradís.
Sí, un grup compacte d’urgellencs del 1947 celebrarem la nostra presència en aquesta vall on es troba el  Segre i el Valira. Hem tingut més sort que cap generació anterior a la nostra. No hem conegut cap guerra, hem vist evolucionar la nostra societat més directa vers una situació força civilitzada, hem vist com anava desapareixent l’extrema pobresa dels nostres carrers de la Seu, hem vist com Andorra passava de ser un territori pobre del Pirineu a ser un focus d’esperança i prosperitat per als seus habitants i perquè no, per als seus veïns. Aquesta festa que celebrarem serà un brindis optimista fet per joves de 70 anys  que es posaran de llarg en aquest petit, tan estimat, racó de món.
Ciutadà urgellenc de 70 anys