De compra o de lloguer
Observo amb curiositat que al Principat d’Andorra, igual que passa a Catalunya, hi ha poca cultura de lloguer. O, dit d’una altra manera, que la cultura de la propietat està molt més acceptada que la de l’arrendament amb l’argument que pagant una hipoteca (que ve a ser com un lloguer) a la llarga ja s’aconseguirà ser propietari del bé immoble. I això, que podia funcionar fa uns quants anys quan el món era molt més estàtic que ara, no deixa de ser curiós que encara sigui així quan la societat està canviant a marxes forçades i la realitat laboral i personal de qualsevol persona és molt més canviant avui que fa només una dècada.
I, de fet, aquest debat veig que ha sortit una altra vegada aquesta setmana a Andorra. Es dóna el cas que Ràdio Televisió d’Andorra s’ha fet ressò de dues notícies que van en la mateixa línia i que no s’entén l’una sense l’altra. És a dir, que en cap cas són antitètiques sinó complementàries. En el primer cas s’apuntava que enguany han crescut considerablement les hipoteques concedides pels bancs andorrans i que, en alguns casos, fins i tot s’han duplicat en comparació amb el mateix període de l’any passat. Segons les mateixes entitats això està vinculat a la millora de l’economia (també a una major fluïdesa del crèdit) i a la falta de pisos de lloguer. La directora general adjunta de negoci d’Andorra de MoraBanc, Gisela Villagordo, ho deia ben clar: «La pressió en els preus de lloguer fa que la gent es plantegi comprar i tot plegat crea un context ideal per al creixement hipotecari». Aquesta reflexió, compartida per més fonts del sector, s’entrelliga amb la segona notícia de què parlava. I és que el president de la PIME, Marc Aleix, es queixava de la manca d’un mercat de lloguer assequible pels treballadors amb salaris baixos. El responsable de la petita i mitjana empresa andorrana, però, anava més enllà i apuntava que a conseqüència d’això un 30% de la població del país (que és una ràtio massa elevada si es té en compte que el Principat ronda els 78.200 habitants) està malvivint a conseqüència d’aquesta realitat. De fet, i tothom que ha comprat un pis ho sap, no és aconsellable dedicar més d’un 30% del salari al crèdit hipotecari de l’habitatge. Si es té en compte, com deia Aleix, que el salari mínim és de 900 euros i un treballador que cobra aquest sou només en disposa de 300 per pagar un lloguer que li permeti viure en condicions (i l’arrendament és per norma general molt més elevat que aquesta quantitat) és evident que els números no surten.
Arribats en aquest punt potser cal preguntar-se per què hi ha aquesta manca de parc de lloguer a cost raonable? No surt a compte posar pisos a arrendament a preus més assequibles? I què fa el Govern per corregir aquesta situació? Són preguntes que, evidentment, s’haurien de desenvolupar periodísticament perquè segurament són producte de múltiples factors que difícilment es poden resumir en un article d’opinió. Ara bé. Crida l’atenció que la situació sigui aquesta i que la cultura de la propietat (que no és dolenta si es donen les condicions adequades) es quedi pràcticament amb el monopoli del parc d’habitatge.
Deia al principi que a Catalunya passa (i ha passat) tres quarts del mateix. Amb uns preus de lloguers moltes vegades massa elevats és evident que valia més intentar fer una hipoteca. De fet, d’aquesta manera s’assegurava la propietat futura de l’immoble per una quantitat més o menys similar a la que requeria el lloguer. Però més enllà de la situació d’aquest 30% de persones que tenen dificultats per trobar un lloguer assequible al sou que cobren no és menys cert que un parc de lloguer raonable (aquí, més enllà de la Farga de Moles i a tot Europa en general) facilita una mobilitat d’estudiants i treballadors molt més elevada i alhora enriquidora culturalment parlant. En un món on les feines ja no són per tota la vida (llevat de comptades excepcions) els joves també necessiten lloguers assequibles per veure món, per formar-se, per conèixer altres mercats laborals i per fer-se un currículum que el dia de demà els ajudi a tirar endavant en un món global i competitiu. Per això és evident que els estats haurien de ser una mica més intervencionistes (per molt liberals que siguin els seus governs) per facilitar com a mínim una borsa de lloguer assequible.
Durant la crisi immobiliària que s’ha viscut a Espanya en els darrers anys (i que poc a poc es comença a remuntar) se n’han extret algunes lliçons que no estaria de més recordar. I és que tothom té dret a un habitatge digne. És veritat, també, que l’estirar més el braç que la màniga, com ha passat manta vegades en la crisi abans esmentada, ha estat també un dels factors que explica el malament que ho han passat moltes famílies. En aquest context, doncs, hi ha jugat tothom. Bancs, ciutadania i governs. El que cal ara és posar una mica de seny, evitar noves bombolles immobiliàries, crear les condicions idònies perquè tothom pugui progressar i fer negoci (faltaria més) però també acotar una mica el terreny perquè no hi hagi gent que tot i treballar vuit hores o més cada dia hagi de fer mans i mànigues per trobar un pis de lloguer en el que no hagi de deixar gairebé la meitat del seu sou. Perquè, en definitiva, ens correspon com a societat posar els fonaments perquè tothom pugui viure en dignitat i tenir els recursos necessaris per accedir als serveis més bàsics sense veure’s sense ni cinc a la butxaca a la primera de canvi.
Periodista
I, de fet, aquest debat veig que ha sortit una altra vegada aquesta setmana a Andorra. Es dóna el cas que Ràdio Televisió d’Andorra s’ha fet ressò de dues notícies que van en la mateixa línia i que no s’entén l’una sense l’altra. És a dir, que en cap cas són antitètiques sinó complementàries. En el primer cas s’apuntava que enguany han crescut considerablement les hipoteques concedides pels bancs andorrans i que, en alguns casos, fins i tot s’han duplicat en comparació amb el mateix període de l’any passat. Segons les mateixes entitats això està vinculat a la millora de l’economia (també a una major fluïdesa del crèdit) i a la falta de pisos de lloguer. La directora general adjunta de negoci d’Andorra de MoraBanc, Gisela Villagordo, ho deia ben clar: «La pressió en els preus de lloguer fa que la gent es plantegi comprar i tot plegat crea un context ideal per al creixement hipotecari». Aquesta reflexió, compartida per més fonts del sector, s’entrelliga amb la segona notícia de què parlava. I és que el president de la PIME, Marc Aleix, es queixava de la manca d’un mercat de lloguer assequible pels treballadors amb salaris baixos. El responsable de la petita i mitjana empresa andorrana, però, anava més enllà i apuntava que a conseqüència d’això un 30% de la població del país (que és una ràtio massa elevada si es té en compte que el Principat ronda els 78.200 habitants) està malvivint a conseqüència d’aquesta realitat. De fet, i tothom que ha comprat un pis ho sap, no és aconsellable dedicar més d’un 30% del salari al crèdit hipotecari de l’habitatge. Si es té en compte, com deia Aleix, que el salari mínim és de 900 euros i un treballador que cobra aquest sou només en disposa de 300 per pagar un lloguer que li permeti viure en condicions (i l’arrendament és per norma general molt més elevat que aquesta quantitat) és evident que els números no surten.
Arribats en aquest punt potser cal preguntar-se per què hi ha aquesta manca de parc de lloguer a cost raonable? No surt a compte posar pisos a arrendament a preus més assequibles? I què fa el Govern per corregir aquesta situació? Són preguntes que, evidentment, s’haurien de desenvolupar periodísticament perquè segurament són producte de múltiples factors que difícilment es poden resumir en un article d’opinió. Ara bé. Crida l’atenció que la situació sigui aquesta i que la cultura de la propietat (que no és dolenta si es donen les condicions adequades) es quedi pràcticament amb el monopoli del parc d’habitatge.
Deia al principi que a Catalunya passa (i ha passat) tres quarts del mateix. Amb uns preus de lloguers moltes vegades massa elevats és evident que valia més intentar fer una hipoteca. De fet, d’aquesta manera s’assegurava la propietat futura de l’immoble per una quantitat més o menys similar a la que requeria el lloguer. Però més enllà de la situació d’aquest 30% de persones que tenen dificultats per trobar un lloguer assequible al sou que cobren no és menys cert que un parc de lloguer raonable (aquí, més enllà de la Farga de Moles i a tot Europa en general) facilita una mobilitat d’estudiants i treballadors molt més elevada i alhora enriquidora culturalment parlant. En un món on les feines ja no són per tota la vida (llevat de comptades excepcions) els joves també necessiten lloguers assequibles per veure món, per formar-se, per conèixer altres mercats laborals i per fer-se un currículum que el dia de demà els ajudi a tirar endavant en un món global i competitiu. Per això és evident que els estats haurien de ser una mica més intervencionistes (per molt liberals que siguin els seus governs) per facilitar com a mínim una borsa de lloguer assequible.
Durant la crisi immobiliària que s’ha viscut a Espanya en els darrers anys (i que poc a poc es comença a remuntar) se n’han extret algunes lliçons que no estaria de més recordar. I és que tothom té dret a un habitatge digne. És veritat, també, que l’estirar més el braç que la màniga, com ha passat manta vegades en la crisi abans esmentada, ha estat també un dels factors que explica el malament que ho han passat moltes famílies. En aquest context, doncs, hi ha jugat tothom. Bancs, ciutadania i governs. El que cal ara és posar una mica de seny, evitar noves bombolles immobiliàries, crear les condicions idònies perquè tothom pugui progressar i fer negoci (faltaria més) però també acotar una mica el terreny perquè no hi hagi gent que tot i treballar vuit hores o més cada dia hagi de fer mans i mànigues per trobar un pis de lloguer en el que no hagi de deixar gairebé la meitat del seu sou. Perquè, en definitiva, ens correspon com a societat posar els fonaments perquè tothom pugui viure en dignitat i tenir els recursos necessaris per accedir als serveis més bàsics sense veure’s sense ni cinc a la butxaca a la primera de canvi.
Periodista