Julian Cadman tenia els ulls mig clucs i un somriure sincer. Era descarat ,enèrgic i divertit. De ben segur que la seva presència es feia notar per allà on els seus petits peus trepitjaven. Cada vegada que rellegeixo diaris sobre la seva inexplicable mort apareixen repetidament aquest tret de la seva personalitat; era imparable com la ciutat de Barcelona. Però per uns minuts el cor de la ciutat i d’aquest petit terratrèmol varen parar.
«Un únic so indescriptible de milers de crits a l’uníson, devastador que ens embolcallava, d’un origen incert». La Marta, una amiga d’aquelles que t’acompanyen de manera silenciosa i misteriosa per la vida, va ser una accidental observadora, testimoni i víctima de l’atemptat de Barcelona i Cambrils. Es va refugiar d’aquella onada de caos i va travessar la Rambla fins tancar-se en una de les farmàcies i perplexa contemplava un espectacle hilarant de ciència-ficció. El grup de persones aplegades en aquell improvisat burladero intentaven saber què els estava passant, des de l’aparador amb aquells centímetres de vidre estaven presenciant la mort de persones que feia sols uns minuts compartien la via amb ells. Tan fugaç pot ser la vida? La consciència del temps i l’espai es modula amb una flexibilitat i plasticitat enormes. Un segon aplega tal quantitat d’informació que el nostre cervell col·lapsa i codifica els records en pantalles en negre per poder afrontar la situació més imminent. I crec que aquesta percepció és comuna i quasi universal per a tots, i ho devia ser també per la Palencia.
En Julián va arribar al cap d’uns minuts a bressol del servei d’emergència que fugien de les remitents onades com qual sisme submarí de l’exterior. La Marta va tenir la impressió que el nen es mantenia en vida, una percepció que al cap de poc es va esvair. Entenc la impressió i l’efecte de veure una escena semblant al que els que treballem en aquest àmbit quasi estem acostumats. Un cos tan petit sacsejat i  procurant d’enfonsar el palmell de la mà al tòrax amb força i rotunditat. Tot per engegar el mecanisme al cor, l’esforç d’aquells companys per retornar-li a la Marta l’esperança va ser envà. Veig l’escena, una vintena de persones en semicercle i tots tenint el mateix desig, l’energia d’aquell moment enfocada a aquell nen feia uns minuts tan vital havia de ser un punt de llum en tota aquella foscor. És així com ell va marxar acompanyat d’esperança i d’amor humà i sincer entre desconeguts, una màgia que es va repetir en diferents seqüències en altres punts de l’atemptat.
És en aquell moment que els terroristes varen perdre la batalla d’aquell dia, no perquè acabessin xisclant Allahu Akbar i desapareguessin d’aquesta terra. Aquell dia uns desconeguts es van aplegar per acompanyar i vetllar amb amor aquell nen. En aquelles parets darrera d’aquell aparador i sols potser per uns moments, aquella ànima va poder marxar amb pau.