Com que sóc de Balaguer i per fer un llibre dedicat als carrers del meu poble vaig passar moltes hores a l’arxiu estudiant els diferents plans urbanístics que havien fet créixer la ciutat sempre he lamentat que a la dècada dels 70 proliferessin edificis de massa envergadura. Són esvelts, sí, però admetent que qui hi  viu té unes bones vistes davant del riu Segre i del centre històric en general  també és cert que fan de barrera als edificis que s’han anat construint darrere seu. Per això no acabo de visualitzar (potser ara encara és massa d’hora per fer-se’n a la idea) els gratacels de 60 metres d’alçada i de vint pisos de superfície que el Comú d’Escaldes-Engordany té la intenció d’impulsar per garantir l’oferta d’habitatge que el creixement de la població en la pròxima dècada obligarà a tenir a punt per afrontar el repte en condicions.
Però anem a pams. El cap de setmana passat el vaig passar al Principat d’Andorra. Venia de Prada de Conflent i amb la parella vam decidir entrar pel Pas de la Casa per continuar fent ruta per la Cerdanya francesa i contemplar els paisatges que aquesta comarca partida entre Lleida, Girona i França poden donar de sí, que són molts. De fet, no és estrany que Pau Vila, el geògraf que en plena República va dissenyar la divisió geogràfica del país, digués que la Cerdanya és la comarca més evident de les que hi havia en aquell moment a Catalunya. Fet aquest excurs torno a l’entrada al Principat pel Pas de la Casa. Acostumat com estic a arribar al país per la Farga de Moles em vaig quedar meravellat dels paisatges que acompanyen el viatge i de la bellesa de l’alta muntanya andorrana. Tot baixant cap a Arinsal, la imatge de Sant Joan de Caselles a l’arribar a Canillo (de tornada també vaig poder contemplar com n’és d’espectacular l’església de Santa Coloma) em va tornar a fer evident la importància del romànic andorrà, ben cuidat i senyalitzat per la visita. No tinc cap dubte que per a Andorra és, també, una peça clau juntament amb l’esquí, el turisme de muntanya i el comerç.
De la ruta per Andorra per la frontera francesa em va sorprendre l’assenyada ordenació del país, la bellesa de paisatges que fins ara encara no havia vist i les bones comunicacions que té el Principat en el seu conjunt. L’endemà, de visita a Escaldes hores abans de l’arribada de la Vuelta al Prat de la Creu, em vaig sorprendre de la lluminositat d’aquesta parròquia, ben ubicada en aquesta part de la Vall i amb edificis de referència com la piràmide cristal·lina de Caldea. És en aquest punt, potser en comparació amb la part alta d’Andorra, que em grinyola la construcció de gratacels en aquesta parròquia que res té a envejar a Andorra la Vella. I tot i que ja s’explicita que les construccions (previstes encara a mig termini) emularan l’estructura piramidal per neutralitzar l’impacte visual que puguin tenir, la veritat és que no m’acabo d’imaginar la sensació que aquests gratacels acabaran tenint en un espai que, vist des de fora, és agradable a la vista i dona sensació d’amplitud.
Ara bé, com diuen al meu poble no és el mateix cantar que portar la creu i per això és evident que el Comú d’Escaldes-Engordany ha de preveure amb prou temps com s’ha d’abordar el creixement de la parròquia davant d’un previsible augment de la població en 4.000 persones durant les duss properes dècades, com declarava dijous a aquest diari el cònsol menor Marc Calvet. És obvi, també, que el comú se les ha d’enginyar per dissenyar aquest creixement en un espai més aviat limitat per la pròpia orografia del terreny i això no deu ser fàcil. Ara bé, fet aquest apart no és menys cert que potser caldria veure com han resolt la gestió de l’espai ciutats de la mateixa mida i condicions que la d’Escaldes-Engordany. D’entrada ja és una bona notícia que la mateixa normativa aprovada pel comú tingui en compte la protecció de l’entorn de l’església d’Engolasters. Deia que la sensació des de fora de com es conserva el romànic andorrà és del tot positiva. Identificar, doncs, els elements paisatgístics que no s’haurien de veure alterats pel creixement (indispensable) d’aquesta parròquia d’Andorra és un primer pas que pel que veig ja s’està tenint en compte amb el tema del patrimoni.
Ara bé. Quedarà ben definit en quins llocs la construcció de gratacels afectaria l’actual sky line d’Escaldes-Engordany? Es podrà aconseguir que els edificis projectats (quan es facin realitat) siguin capaços de dialogar amb la construcció piramidal de Caldea? Desentonaran massa amb l’entorn o es podran acompassar amb l’espai urbanístic actual? I què en diu la ciutadania d’aquesta parròquia de la idea del comú? Són preguntes que potser caldria fer-se a l’hora d’impulsar projectes que necessàriament canviaran la fisonomia d’una població que, com deia abans, fa força goig als ulls del visitant. Ara bé, suposo que com tot plegat aquest projecte encara està a les beceroles i, per tant, haurà de passar encara un temps perquè es consolidi i arribi a bon port. Temps hi haurà, doncs, de parlar-ne i de veure com quedarà tot plegat. Perquè al capdavall aquest article només és una reflexió d’algú que es mira la realitat andorrana des de fora. Més enllà de les valls per ser més exactes i sense cap voluntat d’esmenar la plana a ningú (que ni em correspon ni és el cas). Ara bé, sí que em penso que abans de procedir no estaria de més donar-se un cert temps i fer una mirada al voltant sense presses ni apriorismes. Escaldes ho agrairà.