Quines són les arrels d’una cultura? Qui deu lluitar per la seva pervivència? Com podem saber que són les veritablement nostres?

Tot allò que no és folklore és arrel (el folklore, no debades, seria una arrel deslluïda, de la qual només queda la façana); tot allò que no sentim aliè és arrel. El mateix passa amb els valors i les tradicions d’un col·lectiu com el nostre (i quan dic «nostre» no parlo de cap país en concret, sinó de tot Europa). Les cultures regionals són adaptacions de la gran cultura europea, per descomptat, però en un territori amb tantes llengües, àdhuc famílies lingüístiques, i amb tradicions nacionals, gastronòmiques, musicals…, tan distintes, quines arrels, que ens siguin comunes, cal recuperar?

La pregunta semblaria tramposa si la resposta no fos senzilla: cal recuperar les arrels que ens fan europeus, és a dir, més europeus del que ara som, i més conscientment europeus del que hem estat mai.

Hi ha una línia temporal en la ment de tothom. Té desnivells, però no hi manca mai una continuïtat: el món hel·lènic, l’Imperi de Romà, els regnes germànics i la figura de Carlemany, l’Europa de les poderoses monarquies, el Renaixement com a retorn a l’estètica (i fins i tot a la religió) del món grecoromà, l’Imperi espanyol en l’Edat Moderna… En resum: una continuïtat lligada a una base politeista, que després entroncà amb un cristianisme nascut al caliu de les sinagogues però transformat en poc més de dos segles en una religió completament distinta al monoteisme oriental. Des del segle IV fins a avui mateix, els paganismes europeus han conviscut, en un conflicte més o menys tens, amb un cristianisme tocat de pervivències paganes, de filosofia neoplatònica, de tarannà imperial i de consideració urbana, enfront de les romanalles, diguem-ne «atàviques», de l’àmbit rural.

Tanmateix, aquesta línia traçada amb la fidelitat a la història i a allò que ha estat Europa manca del punt inicial, de l’Europa prèvia a l’esclat de la cultura grega o de la romanització: els pobles autòctons, que a més a més, en alguns casos, han mantingut una miraculosa i increïble continuïtat al llarg dels segles i mil·lennis, per bé que els discursos del poder els hagin marginat en l’ombra de l’oficialitat històrica. Per això, l’arrel més profunda d’Europa no és una estructura política imperial, com la de Roma, malgrat el seu esplendor, ni la influència germànica durant l’Edat Mitjana, ni l’expansió ultramarina d’espanyols, portuguesos i britànics centúries després, sinó el que encara perviu en nosaltres, depenent dels nostres territoris, dels antics bascos, ibers, germans, celtes, il·liris, i de com una part de la nostra tradició beu directament d’aquelles deus. No cerquem, doncs, el budisme en la conformació d’Europa, ni l’hinduisme malgrat el mateix origen indoeuropeu, ni tampoc altres religions més properes però alienes a l’esperit d’Europa. Es tracta d’una línia molt fina, però que ja ha començat a reviscolar al Regne Unit, França, Itàlia, Espanya… Determinats intel·lectuals i artistes la conreen, la ressegueixen i s’hi afonen per tal de ser no ja moderns ni pretèrits, sinó eterns.

El futur d’Europa, doncs, no passa pel món global, desitjós de melting-pots i globalitzacions forçades, sinó pel retorn a la «tribu»; futur considerat com a supervivència, és clar, d’allò que ens estimem, i de tantes altres coses…