Davant el que ha passat a Barcelona i Cambrils aquests dies una es comença a fer moltes preguntes. I de fet s’atorga respostes precipitades que no són fruit d’una madura reflexió.

És del més normal que vinguin pensaments com que caldria acabar amb tots el terroristes i, inclús, pensaments racistes cap a persones amb les quals convivim cada dia i que per les seves creences i religió, davant aquests esdeveniments condemnables des de qualsevol punt de vista, comencen a inspirar-nos desconfiança. Però mai oblidem que molts d’ells també els condemnen.

Primer de tot dir que estic profundament desolada davant aquests successos perquè sento un profund respecte cap a la vida humana ja que considero que és el nostre bé més preuat, un regal que se’ns ha atorgat i que ningú ha de truncar sota cap concepte. Pel mateix, tot i que potser en aquests moments de tensió no pugui entendre’s, també tinc respecte per la dels terroristes. Des de sempre he estat contra la pena de mort, i és perquè penso que la maldat sempre porta més maldat.

Segons el meu parer, i sempre respectant el dels altres, nosaltres som molt més forts que ells perquè hem après a respectar la vida i així hem de demostrar-los que no ens fan por i que, per mitjà de la força, mai ens van a vèncer.
Per això, hem de continuar sempre endavant, sense por, respectant les nostres creences i les nostres llibertats, però també respectant les dels altres. Terrorisme, mai; però tampoc cal burlar-se de les creences religioses alienes que ells tenen tan arrelades.

I dic tot això, tenint sempre present que la persona que emigra a un altre país ha d’adaptar-se als seus costums i no els altres a les d’ells. Les persones que no s’adapten haurien de tornar al seu país, o sent més extrems hauríem de fer que tornessin al seu país. Sempre assenyalant que a mi no em molesta per exemple que portin el seu mocador pel carrer, però un burca és inadmissible de totes les maneres. Nosaltres ens mirem la cara quan parlem com a símbol de confiança, d’obrir-se a l’altra persona. Res de tapar-se i no poder veure a qui estàs parlant o passa pel teu costat. Això genera desconfiança i temor. Com sempre afegir que a casa seva cadascú fa el que vol, però fora hi ha unes normes socials de convivència que s’han de complir per tal de poder viure tots en harmonia.

Afegir que he estat llegint alguns articles que afirmaven que un terrorista no és un ésser humà. El cert és que de vegades jo també ho he pensat. Però, després me n’adono que pot ser no ho sembla davant les seves actuacions, però sí que ho és. És un ésser humà al que d’alguna manera li han xuclat el cervell inculcant-li un munt d’idees plenes d’odi i de vegades, fins i tot, des que comença a tenir ús de consciència. Ja no respecta la vida, ni tan sols la seva, perquè defensa un ideal bàrbar, però que en ell crea un sentiment d’estar fent el correcte. Llavors, si sent, segons el meu parer, és una persona.

Jo, només dic que, encara que costi, intentem al màxim no semblar-nos en res a ells.