Aprofitant el pont de l’Assumpció vaig fer la meva primera escapada a València seguint les petjades de l’obra de Vicente Blasco Ibáñez ja que estic preparant alguna cosa pel 150 aniversari del naixement d’aquest escriptor nascut a la meva terra. La segona, en què tinc previst visitar Alzira, suposo que serà la primera setmana de setembre.

Per descomptat vaig aprofitar l’ocasió per visitar també altres coses de València i regirar llibres i fer alguna compra a les llibreries de vell –com faig sempre que surto fora d’Andorra–. Així, vaig repetir visita a la Ciutat de les Arts i les Ciències que està molt canviada des que vaig tenir l’oportunitat de veure-la durant uns Premis literaris d’Octubre –ara mateix no en recordo de l’any– als quals vaig anar amb una beca atorgada pel Govern.

Bé, la veritat és que em vaig quedar pels passejos i les botigues i no vaig entrar dins dels edificis perquè calia aprofitar el temps. Però, vaig poder veure com han posat barquetes, patinets d’aigua i aquestes boles o pilotes inflables flotants de plàstic transparent on t’introdueixes i intentes caminar rodant sobre l’aigua. Els nens s’ho estaven passant genial!

També vaig poder admirar passejant pel gran estany que hi ha entre l’Umbracle i el Museu de les Ciències les sis immenses escultures creades per l’artista Manolo Valdés que emergeixen de l’interior del llac. Aquestes són: La papallona i La pamela, ambdues d’alumini; La diadema i Els anells, en ferro i acer; Papallones, de ferro colat, i La doble imatge, de marbre blanc i ferro. A destacar que una d’aquestes peces es quedarà després de l’exposició temporal permanentment a la Ciutat de les Arts i les Ciències i que aquesta serà la més votada pels visitants. En el meu cas, el meu vot es va decantar per la pamela que em va semblar molt original dins la seva senzillesa.

Però les meves visites es van centrar en visitar l’Albufera de València –el Palmar, específicament–; la casa museu de Vicente Blasco Ibáñez i alguns edificis del barri del Cabanyal –el barri dels pescadors– i les platges de la Malvarrosa i Natzaret. Per descomptat, vaig aprofitar per provar el famós all i pebre –guiso realitzat amb anguiles pescades a l’Albufera–. Encara que això de pescar també ho tenen ara difícil amb les restriccions establertes que fan que les llicències només puguin ser propietat dels membres de la Confraria de Pescadors del Palmar, és a dir, les persones residents que les obtinguin per dret familiar ja que s’hereten de pares a fills –i ara també a filles, sent impossible vendre-les o obtenir-les d’una altra manera–. Tot i això, l’escassa pesca actual ja no és suficient per sobreviure i quan passeges pels carrers de Palmar, et sorprèn veure que casa, sí; casa, no, hi ha un restaurant –tots ells d’arrossos i amb els mateixos preus i ofertes molt similars–. Aquest és ara el veritable negoci d’aquest poble on pots trobar tots els noms dels personatges de Cañas i barro per nomenar i distingir aquests locals.

Un passeig amb barca, abans de dinar, per les tèrboles aigües de l’albufera va completar la meva visita a aquesta zona. Entre les canyes es podia veure algun flamenc rosa, ànecs i garses reals –totes elles aus protegides per estar en perill d’extinció–. A més, vaig poder veure, vorejades per aquest paisatge frondós, unes de les ja gairebé úniques barraques valencianes que queden a l’Albufera –al Palmar es conserva una feta amb els materials tradicionals–.

I aquí, us deixo fins a la propera vegada en què us pugui explicar més coses sobre les meves petites incursions per territori valencià.