S’explica que, el dia abans de morir, el pare de José Saramago es va arribar fins a la granja per acomiadar-se dels animals amb els qui havia compartit no poques vivències. Certa o no, l’anècdota dona fe del vincle que algunes persones són capaces d’establir amb els animals. I més, en una societat com la nostra que, sortosament, s’ha convençut que la maduresa passa pel respecte a tots els éssers amb els que compartim planeta. Potser per això, el cas de l’os de Naturlandia ha ocupat pàgines de diaris des que es va produir el malaguanyat incident tot i que aquest estiu, per desgràcia, han estat massa habituals els casos en què els animals s’han convertit en els protagonistes involuntaris del relat.
 

La premsa andorrana es feia ressò dimecres passat, no sense certa sorpresa, que el cas de l’os es tanqués amb una proposta de multa de 6.000 euros. Segons la versió del Govern, els tancaments del parc no estaven com havien d’estar i en veure que l’os s’escapava el vigilant va disparar el plantígrad (de fet, ningú no sap tampoc com reaccionaria en un cas així). 

 

Però, com passa a les millors notícies, les versions són contraposades. Si Medi Ambient apunta a les qüestions de manteniment, el Comú de Sant Julià de Lòria manté que la reixa elèctrica que envolta el parc estava en perfecte estat i que l’os es va escapar per la porta. Fet i fet, com es diu en català, ara busca qui t’ha pegat. I això només ho podrà aclarir (i en part) el judici que necessàriament s’haurà de fer al no haver acceptat el vigilant la pena que li va proposar la batlle. Al Tribunal de Corts correspondrà ara intentar treure’n l’entrellat.

Però si el cas de l’os de Naturlandia ha ocupat pàgines i pàgines de diari al Principat (a l’altre costat de la frontera també ha cridat l’atenció la notícia) no és menys cert que els animals han protagonitzat els darrers mesos bona part de l’actualitat. 
 

A finals de juliol llegia, amb cert estupor, que un gos va ser atropellat a Escaldes-Engordany mentre fugia de l’amo que l’estava maltractant. És d’esperar que aquest cas, ara pendent de judici, es resolgui amb una bona estirada d’orelles (i alguna cosa més). Però aquests casos, per desgràcia, són massa habituals i, a banda i banda de la frontera, són tristament habituals. Dimarts passat, sense anar més lluny, transcendia que els Bombers de la Generalitat van rescatar un gos que estava atrapat en una canonada de reg de Lleida. Un vianant que passava per la zona va escoltar-ne els lladrucs. Al veure el tub es va adonar que l’animal estava tancat a dins i que algú (dir l’adjectiu que li correspon a aquest algú seria massa fort) havia precintat la canonada a banda i banda perquè el gos no en pogués sortir.

 

En altres casos, però, les notícies relacionades amb els animals són més simpàtiques. Ara recordo que em va cridar l’atenció la crida de Medi Ambient advertint que no es poden tocar els animals salvatges que es trobin al bosc. Ho deia perquè ha passat més d’una vegada que la gent s’ha trobat amb cries de cabirols que recullen per la muntanya al pensar-se que estan abandonades. Com feia notar aquest diari no saben que d’aquesta manera provoquen el rebuig de les seves mares. I és que es veu que actuen així si ensumen que han estat en contacte amb altres animals o persones. Per això, com deia la notícia, en aquests casos només cal recórrer al Cos de Banders quan es detecti una emergència o als Agents Rurals si s’està més enllà de la frontera.
 

En altres ocasions els animals ens han donat més d’una lliçó de vida o han propiciat campanyes com la que va iniciar una veïna de Lleida a Change.org al vetar-li l’entrada al bus urbà amb un gat que anava amb transportí. Fet i fet, i donada la volada que va prendre la notícia, l’empresa d’autobusos va optar per deixar pujar els animals que anessin amb el transport degudament homologat. Una batalla guanyada, doncs, a una societat que a vegades encara mira amb recel els animals.

 

Fet i fet, i tothom que s’hagi dedicat a la pastura ho sap, els gossos d’atura o les pròpies bèsties estan dotats a vegades d’una intel·ligència que se’ns escapa als humans. I així m’ho explicava ja fa molts anys l’Antonio Piqué, un amic de la família que de jove havia anat a pasturar vaques al Montsec d’Estall, en plena Franja de Ponent. Cap al tard, i ja de tornada cap a casa, la boira va envair els prats per on passava el ramat.
 

L’Antonio va perdre els punts de referència per uns instants i va indicar el ramat que passés per un camí equivocat. Les vaques, però, no el seguien i feien via cap una altra ruta que intuïen com a bona. Finalment va optar per seguir-les i, fent gala d’un excel·lent sentit d’orientació, van fer cap a casa evitant un trasbals que era més que una probabilitat.

Començava aquest article parlant d’una anècdota de Saramago que dona fe del respecte al medi que habitem. Això, que és tan senzill, però, moltes vegades no ho tenim clar i fets com el que relatava més amunt són la prova que encara hem d’avançar molt com a societat. 
 

De totes maneres, aquest vincle amb els animals hi ha cultures que el tenen molt present i això diu molt d’elles mateixes. Serveixi com a exemple, per acabar, l’anècdota que explicava Josep Maria Espinàs al llibre A peu per Galícia (La Campana). 
 

Deia l’escriptor que al seu viatge a la costa atlàntica es va trobar una persona que, assenyalant el gos que portava, li va dir: «Falar no falan pero teñen coñecemento». La frase és tan clara que no cal traducció.