Un hoteler del Pirineu, que es queixava de la mala cobertura d’internet a la muntanya, explicava no fa gaire que quan arriba un client demana primer la contrassenya del wifi que la clau de l’habitació. I és que ens agradi o no vivim en un món virtual en el que tot està connectat i que, com a tal, s’enfronta també a perills, anècdotes i oportunitats que conviuen tots plegats gairebé en la mateixa proporció. Per això no és estrany que els països, com el cas d’Andorra, s’esforcin en protegir els seus sistemes informàtics i dediquin esforços a bloquejar atacs com els que el món sencer va viure a finals del mes de maig i que va deixar inhabilitats els sistemes d’empreses i institucions públiques d’alt valor estratègic.
Però anem a pams. Explicava fa poc aquest diari que Andorra tindrà un centre específic per mitigar atacs informàtics. I és que, de fet, és intel·ligent avançar-se a possibles virus que hackers de ves a saber des d’on es dediquen a posar a prova els sistemes informàtics d’empreses i institucions. Perquè ja sigui per qüestions crematístiques (com es va poder veure en el virus que va infectar ordinadors de mig planeta a finals del mes de maig) o senzillament per tocar el botet, un virus com el d’ara fa dos mesos pot posar cap per avall tot un país. «Es tracta de protegir els serveis bàsics i grans empreses. Tot el que podria afectar l’àmbit nacional o té un impacte gran a nivell d’un país», explicava l’agent del Grup de Delictes Informàtics, Àlex Estalés, en relació a la creació d’aquest centre, que en qualsevol dels casos és un encert.
Ara bé, al parlar de la xarxa surten a col·lació multitud d’històries que són dignes d’esment. I ho són perquè ens enfronten cara a cara a un món que canvia a marxes forçades i que no fa tants anys no arribàvem ni a intuir. Valgui com a exemple un cas particular. Quan vaig començar a guanyar-me les garrofes en aquest ofici internet no existia i les fotos encara eren analògiques. Tant és així que quan un corresponsal del Pirineu volia enviar les instantànies del dia donava el carret al conductor de l’Alsina Graells i algú des de redacció l’anava a recollir a l’estació de Lleida. Un cop al diari es revelava a la cambra fosca i el periodista triava les imatges en paper (generalment en blanc i negre). Poc a poc les redaccions es van anar modernitzant. Internet va substituir al fax en un tres i no res i els carrets i les màquines de fer fotos de tota la vida van quedar relegades per les digitals. En paral·lel, les xarxes socials es van anar colant al dia a dia i van anar guanyant terreny com si d’un món a part es tractés. Potser per això no deixen de succeir-se històries curioses de les que fem notícia i que sense aquest instrument no haurien arribat ni a passar. De totes les que he vist darrerament n’escullo una que publicava no fa gaire La Vanguardia i que és digne d’esment. Fart que li entressin a robar al seu taller dia sí i altre també un mecànic de Noruega va decidir posar una càmera de seguretat per enxampar els autors. A l’adornar-se que la càmera havia captat els seus rostres in fraganti el mecànic va decidir penjar les imatges al seu compte de Facebook amb tant mala sort que els qui li fotien el negoci enlaire cada nit el van denunciar per intromissió a la intimitat. La justícia noruega va donar carta de validesa a la queixa i va condemnar el mecànic a pagar una multa. Curiós com a mínim, no? No fa gaire, també, internet ens va colar un gol a molts periodistes. Una cadena de televisió emetia unes imatges d’uns joves baixant a tot drap en skateboard pel Port de la Bonaigua. Fins i tot saludaven els cotxes que pujaven per l’altre costat mentre ells retallaven les corves a velocitat de creuer. Fonts policials van informar que s’investigava l’autoria de les imatges penjades a Youtube. Però poques hores després les mateixes fonts van comunicar que les imatges eren velles i que en el seu dia ja se n’havia tret l’entrellat. És evident que es va rectificar i que la vella costum de contrastar (com el llapis i el paper per tothom que es dedica a aquest ofici) no s’haurien de deixar mai al calaix.
Fet i fet d’internet se’n poden explicar moltes més coses. Escoltant qualsevol informatiu és freqüent adonar-se que és té molt present el que es diu a la xarxa. A vegades, fins i tot massa. Perquè no hi ha millor manera de copsar la realitat de les coses que escoltant les converses de cafè i fixant-se amb el tertulià que, cullereta en mà, pontifica sobre qualsevol tema d’actualitat, com feia notar Josep Pla. Ara bé. Com deia al principi, el món digital ha vingut per quedar-se. Tant és així que la Unió Europea ha hagut de legislar perquè tothom qui ho vulgui pugui esborrar continguts d’internet que, d’altra banda, correrien sense ordre ni concert per la xarxa pels segles dels segles. Potser per això el professor de la Universitat de Lleida, Miquel Pueyo, i l’expresident del Parlament de Catalunya, Ernest Benach, van tenir l’encert de fer un llibre. Es diu Mort certa, hora incerta i està publicat per Pagès Editors. I explica com malgrat la certesa del decès («tots hi serem a port amb la desconeguda», que deia Foix) el que és segur és que els nostres continguts digitals continuaran vagant per internet si un hereu digital, que els pot gestionar o tancar-los si vol, no hi posa remei.