Quan un matí de desembre Eva Garrett amb prou feines podia mantenir-se en peu, va saber que no tenia un simple i recurrent mal de cap, va cancel·lar el seu viatge de tornada des de Canadà als EUA i va ser a l’hospital: li van trobar dos tumors cerebrals, glioblastomes, el mateix tipus que afligeix ​​a John McCain.

Garrett, de 34 anys, relata la seva experiència, la seva baralla contra un càncer que ni tan sols és comú en dones joves com ella, sabent-se afortunada per poder tenir una bona feina que li permet accedir a una bona assegurança mèdica i pagar les factures del seu tractament.

Sap que si els dolors no li haguessin fet cancel·lar la seva tornada a Boston Calgary (Alberta), el cost del seu diagnosi, les dues cirurgies a què va ser sotmesa a banda i banda del crani i la setmana que va estar ingressada per a la seva recuperació podrien haver-li costat milers de dòlars en el seu propi país.

«Els meus doctors em van dir que, sense assegurança mèdica, el meu tractament podria haver-me costat mig milió de dòlars –assegura-. Al Canadà amb prou feines vaig haver de pagar els taxis amb què anava a l’hospital per les meves cites mèdiques».

«Un dels meus oncòlegs al Canadà em va preguntar si era rica en termes econòmics quan el visat de treball estava a punt d’expirar. Quan li vaig respondre que no, va ser molt insistent en què fes el que fos per estendre-la (i continuar el meu tractament allà)», afegeix.

Garrett, professora d’antropologia a la Universitat de Boston, no dubta a tombar immediatament alguns dels mites que corren als Estats Units sobre el sistema de sanitat universal canadenc, com les llargues files d’espera i la lentitud en l’atenció. «El meu tractament al Canadà va ser genial. (...) Vaig rebre visites psiquiàtriques gratuïtes. Hi havia programes d’exercici físic que podria haver pres a baix cost si m’hagués quedat més temps. El sistema de salut dels Estats Units, però, ha estat més difícil», assegura.

Després de decidir tornar al seu país, va obtenir una de les millors assegurances mèdiques del mercat a través del seu ocupador, de manera que la van enxampar per sorpresa totes les traves que va trobar pel camí per obtenir els seus medicaments de quimioteràpia; més d’un mes de demora per aconseguir fer-se amb ells, «bastant després del que es recomana per començar aquesta fase del tractament».

«No sabia quants obstacles hauria de saltar per rebre tractament aquí. Ningú em va preparar per al que hauria d’afrontar, que era una cosa que donava per fet al Canadà», insisteix.

Tot just fa tres mesos que va visitar a la seva oncòloga als Estats Units per primera vegada, sap que gràcies al tractament que està rebent tindrà «més temps» que aquests 12 a 16 mesos de vida de mitjana que els garanteixen als pacients que pateixen glioblastoma, tot i que amb certesa no sap quant li queda.

En un moment en què el Congrés i el Govern del seu país, de la mà dels republicans i Donald Trump, tracten d’acabar amb els pocs avenços que s’han fet en els darrers anys per garantir l’accés a la salut, Eva va sentir una profunda «decepció» quan va veure que el senador McCain, sofrint la seva mateixa malaltia, donava suport a aquesta setmana a obrir el debat legislatiu sobre això.

No obstant això, el seu vot final en contra de la derogació de Obamacare, la reforma de salut de Barack Obama, li va donar una alenada d’optimisme i agraïment. «Estic agraïda que McCain posés abans els interessos del país que els del seu partit. Esperem que hi hagi més transparència en com els nostres legisladors estan fent canvis en l’atenció de la salut. Tindré cautelosament optimista!», Apunta.

«Sóc afortunada perquè tinc una bona feina, i una assegurança pagada per la meva empresa. També tinc sort de tenir una feina en un estat (Massachusetts) que no és obertament hostil a la Llei de Cura de Salut Assequible», manifesta en referència a la reforma sanitària de l’expresident Obama i que els republicans volen tombar a qualsevol preu.

Es tracta de la primera gran batalla que s’està lliurant Trump al costat del Legislatiu: derogar un sistema sanitari que, lluny de ser perfecte i sense semblar-se a la sanitat universal comuna a Europa o el Canadà, almenys va permetre a més de 20 milions de nord-americans tenir una pòlissa sanitària que abans no tenien, lliurant a milions de la fallida.

Garrett lamenta veure a molts dels seus amics «lluitant per arribar a final de mes quan ells o els seus familiars es posen malalts» i relata amb pena com un company dels seus anys d’escola «va morir de càncer fa uns mesos, i la seva família va haver de vendre racions de pollastre per recaptar diners pels seus costos d’atenció mèdica».

«En un país tan ric com els Estats Units es pregunta per què les famílies han de fer-se càrrec de recaptar diners quan el nostre sistema tributari podria finançar una bona atenció de salut per a tots?».