Dels drets de les dones... I de tots
Fa aproximadament un mes va morir Simone Veil, una gran senyora. Per a aquells que no la recordin, o no la coneguin, cal dir que va néixer a França el 1927, concretament a Niça. El 1944 va ser deportada, juntament amb la seva família, al camp de concentració nazi d’Auschwitz. Ella i les seves dos germanes van ser les úniques supervivents de la família al moment de l’alliberació.
Va estudiar dret i ciències polítiques. Va ser ministra de la Salut al seu país, presidenta del Parlament Europeu i, finalment, membre del Consell Constitucional Francès.
Entre altres, va guanyar el premi Príncipe de Asturias i el premi Carlos V. El primer per la seva defensa de la llibertat, la dignitat de la persona, dels drets humans, la justícia, la solidaritat i el paper de la dona en la societat moderna. El segon pels seus reconeguts mèrits en la lluita per avançar en la igualtat dels drets de les dones. Igualment va ser condecorada amb la gran creu de la Légion d’Honneur a França, amb l’Ordre de l’Imperi Britànic al Regne Unit, i altres diverses a Bèlgica, Itàlia, etcètera.
El seu recorregut ja és, en si mateix, digne d’admiració. No obstant cal destacar algunes accions concretes per les quals se la recorda avui dia, com són dues de les lleis més importants que ella va fer votar, a França, en favor dels drets de les dones: la Llei d’accés als mètodes anticonceptius del 1974 i, sobretot, la legalització de l’avortament el 1975.
Per ser justos, recordarem que va costar molt a la societat francesa entendre, votar i assumir aquestes lleis, car en aquell moment els drets de la dona i la igualtat entre homes i dones no eren sentiments majoritaris. La societat es trobava encara molt marcada per la preeminència de l’home sobre la dona. Allò que ara identifiquem com a masclisme. I vet aquí, la intel·ligència i la lluita de Simone Veil que va permetre fer prosperar la llei que permetia l’avortament i, en conseqüència, la mentalitat dels francesos sobre els drets de les dones a poder disposar del seu cos.
A França van votar i aprovar aquestes dues lleis fa més de 40 anys. A Andorra, avui en dia, les dones encara no tenim aquest dret. I em pregunto: És que l’andorrana és una societat essencialment masclista? És que aquí les dones som diferents de les dones franceses, italianes o espanyoles, i no tenim els mateixos drets?
Per a mi la resposta a les dues preguntes és un no convençut. L’andorrana NO és una societat essencialment masclista i les dones andorranes NO tenim menys drets que les del nostre entorn.
Aleshores, dit això i desvetllades les respostes (si més no, les meves respostes), ens hem de preguntar, què passa a Andorra?
El que passa, com ja estarà pensant el lector des de fa uns minuts, és que l’estructura institucional del nostre Estat compta amb la particularitat que un dels dos caps d’Estat, un dels dos coprínceps, és membre destacat de l’església catòlica, en tant que bisbe.
Vagi per endavant, que entenc i respecto el posicionament del copríncep episcopal, per raó de la seva especificitat i estatus, en un tema com és l’avortament. Entenc i respecto que no pugui acceptar l’avortament per motiu de la dualitat de les seves funcions.
Però, també, vull recordar que en el seu moment semblaven insalvables els temes relacionats amb la venda de productes contraceptius, l’acceptació del divorci o l’aprovació de permisos per a l’obertura de botigues d’articles eròtics, per citar-ne alguns exemples. En canvi avui dia tots podem comprovar que s’han trobat solucions a aquests assumptes, sense especials traumes ni daltabaixos. Tot entra dins la normalitat d’una societat moderna.
En el tema del dret a l’avortament cal dir que, regularment, l’Estat andorrà es fa estirar les orelles pels organismes internacionals. Alguns diuen que no és un problema, ja que es pot viatjar als països veïns per poder exercir aquest dret.
Jo considero això una gran hipocresia per no haver d’assumir les responsabilitats que, com a poble sobirà, pertoca assumir. Aquí s’està fent prova d’una evident manca de coratge en no voler enfrontar el problema, amb diàleg i sentit comú. I no tinc dubte que, com en els casos abans citats, també es pot arribar a una solució pactada i confortable per a tothom.
Aquest és un assumpte molt seriós. En ser un dret essencialment de les dones em permeto recordar que tots tenim una mare i molts una o més germanes i filles. Però, també, és assumpte d’homes, de parella, de pares, de germans i de fills. És un assumpte de tots.
Malgrat el que volen fer veure alguns, el dret a l’avortament no és un dret a l’avortament per caprici sinó tot el contrari. Seria un dret a l’avortament terapèutic, físic i/o psíquic contemplat per a casos de violació de la dona, de perill per a la mare i/o en cas de malformació del fetus. Contràriament al que molts poden pensar, una dona no tria l’avortament a la lleugera. Aquest és, sempre, un acte molt reflexionat i sovint dolorós emocionalment.
A França, fa quasi un mes, va desaparèixer una gran senyora, la Simone Veil, però de ben cert que no desapareixerà la seva lluita.
Advocada i dona
Va estudiar dret i ciències polítiques. Va ser ministra de la Salut al seu país, presidenta del Parlament Europeu i, finalment, membre del Consell Constitucional Francès.
Entre altres, va guanyar el premi Príncipe de Asturias i el premi Carlos V. El primer per la seva defensa de la llibertat, la dignitat de la persona, dels drets humans, la justícia, la solidaritat i el paper de la dona en la societat moderna. El segon pels seus reconeguts mèrits en la lluita per avançar en la igualtat dels drets de les dones. Igualment va ser condecorada amb la gran creu de la Légion d’Honneur a França, amb l’Ordre de l’Imperi Britànic al Regne Unit, i altres diverses a Bèlgica, Itàlia, etcètera.
El seu recorregut ja és, en si mateix, digne d’admiració. No obstant cal destacar algunes accions concretes per les quals se la recorda avui dia, com són dues de les lleis més importants que ella va fer votar, a França, en favor dels drets de les dones: la Llei d’accés als mètodes anticonceptius del 1974 i, sobretot, la legalització de l’avortament el 1975.
Per ser justos, recordarem que va costar molt a la societat francesa entendre, votar i assumir aquestes lleis, car en aquell moment els drets de la dona i la igualtat entre homes i dones no eren sentiments majoritaris. La societat es trobava encara molt marcada per la preeminència de l’home sobre la dona. Allò que ara identifiquem com a masclisme. I vet aquí, la intel·ligència i la lluita de Simone Veil que va permetre fer prosperar la llei que permetia l’avortament i, en conseqüència, la mentalitat dels francesos sobre els drets de les dones a poder disposar del seu cos.
A França van votar i aprovar aquestes dues lleis fa més de 40 anys. A Andorra, avui en dia, les dones encara no tenim aquest dret. I em pregunto: És que l’andorrana és una societat essencialment masclista? És que aquí les dones som diferents de les dones franceses, italianes o espanyoles, i no tenim els mateixos drets?
Per a mi la resposta a les dues preguntes és un no convençut. L’andorrana NO és una societat essencialment masclista i les dones andorranes NO tenim menys drets que les del nostre entorn.
Aleshores, dit això i desvetllades les respostes (si més no, les meves respostes), ens hem de preguntar, què passa a Andorra?
El que passa, com ja estarà pensant el lector des de fa uns minuts, és que l’estructura institucional del nostre Estat compta amb la particularitat que un dels dos caps d’Estat, un dels dos coprínceps, és membre destacat de l’església catòlica, en tant que bisbe.
Vagi per endavant, que entenc i respecto el posicionament del copríncep episcopal, per raó de la seva especificitat i estatus, en un tema com és l’avortament. Entenc i respecto que no pugui acceptar l’avortament per motiu de la dualitat de les seves funcions.
Però, també, vull recordar que en el seu moment semblaven insalvables els temes relacionats amb la venda de productes contraceptius, l’acceptació del divorci o l’aprovació de permisos per a l’obertura de botigues d’articles eròtics, per citar-ne alguns exemples. En canvi avui dia tots podem comprovar que s’han trobat solucions a aquests assumptes, sense especials traumes ni daltabaixos. Tot entra dins la normalitat d’una societat moderna.
En el tema del dret a l’avortament cal dir que, regularment, l’Estat andorrà es fa estirar les orelles pels organismes internacionals. Alguns diuen que no és un problema, ja que es pot viatjar als països veïns per poder exercir aquest dret.
Jo considero això una gran hipocresia per no haver d’assumir les responsabilitats que, com a poble sobirà, pertoca assumir. Aquí s’està fent prova d’una evident manca de coratge en no voler enfrontar el problema, amb diàleg i sentit comú. I no tinc dubte que, com en els casos abans citats, també es pot arribar a una solució pactada i confortable per a tothom.
Aquest és un assumpte molt seriós. En ser un dret essencialment de les dones em permeto recordar que tots tenim una mare i molts una o més germanes i filles. Però, també, és assumpte d’homes, de parella, de pares, de germans i de fills. És un assumpte de tots.
Malgrat el que volen fer veure alguns, el dret a l’avortament no és un dret a l’avortament per caprici sinó tot el contrari. Seria un dret a l’avortament terapèutic, físic i/o psíquic contemplat per a casos de violació de la dona, de perill per a la mare i/o en cas de malformació del fetus. Contràriament al que molts poden pensar, una dona no tria l’avortament a la lleugera. Aquest és, sempre, un acte molt reflexionat i sovint dolorós emocionalment.
A França, fa quasi un mes, va desaparèixer una gran senyora, la Simone Veil, però de ben cert que no desapareixerà la seva lluita.
Advocada i dona