Andorra i l’‘Operació Catalunya’
Ales acaballes del reportatge que 30 minuts va dedicar al cas de Tor, l’advocat lleidatà Francesc Sapena va fer una reflexió que venia a dir més o menys això: «Ni la ment més recargolada del més brillant guionista de Hollywood hagués pogut escriure una història com aquesta». Com és sabut, el litigi per la muntanya de Tor, que Carles Porta va relatar de forma brillant a 13 cases i tres morts, va ser un dels culebrots que va protagonitzar les pàgines de l’actualitat lleidatana (i andorrana) de bona part dels anys 90. I si encertada era la frase de Sapena per explicar el cas de Tor no està de més manllevar-la per fer una comparativa amb l’Operació Catalunya, una operació d’Estat amb tota regla que no només passa pel sud sinó que, com va insinuar l’expresident Mas durant la trobada de la família liberal i corrobora el documental Las cloacas de Interior, també té en Andorra un dels seus escenaris principals.
Anem a pams. Poc després de la multitudinària manifestació de l’11 de setembre del 2012 l’Estat es va adonar que això de Catalunya anava seriosament. Fent un paral·lelisme amb un vers de Gil de Biedma, que deia allò de «que la vida iba en serio lo descubrimos demasiado tarde», l’Estat va tardar en reaccionar. Però ho va fer. I no precisament per donar una resposta política al repte sinó acumulant informació per noquejar l’adversari.
I el cas Pujol (sense voluntat de justificar res del que va fer l’expresident i la seva família, que això correspon a la Justícia) és només la punta de l’iceberg de tot el que es mou i s’ha mogut en aquesta operació de final incert. Pel que hem sabut, en aquests darrers cinc anys hi ha hagut de tot. Presumptes pressions (i soc suau en l’adjectiu) per recopilar informació de polítics sobiranistes que poguessin tenir comptes a Andorra, moviments estranys de policies no adscrits a cap unitat en concret, denúncies de molt males arts per obtenir determinades informacions... Tant se val.
Com si es tractés de l’època de la Segona Guerra Mundial, quan el Principat ja va ser escenari de les rutes d’evasió que van salvar aviadors britànics a través del pas per les muntanyes d’Andorra, com relata Francesc Viadiu a Entre el torb i la Gestapo, el Principat s’ha tornat a situar en l’epicentre d’una partida que cada vegada més es juga a nivell internacional.
De fet, com passa en tots els processos històrics d’envergadura, ara encara ens falta perspectiva per conèixer amb detall i amb totes les seves ramificacions allò que des de ben aviat la premsa ha coincidit en anomenar Operació Catalunya. Però quan la tinguem (quan hagin passat uns anys, s’entén) tindrem molta més informació del que aquesta operació va comportar.
És d’esperar que en això també hi ajudi la querella que l’Associació Drets i l’Institut de Drets Humans d’Andorra han interposat davant la Batllia per intentar aclarir les denúncies que s’han generat al voltant de tot plegat. Tot i això, no seria estrany que poc a poc tota aquesta operació s’anés fonent en una nuvolosa de la que de moment serà complicat treure’n l’aigua clara, que per això estan dissenyades les raons d’Estat.
Fet i fet, més enllà del volum de denúncies i contradenúncies, d’insinuacions i acusacions més o menys fonamentades i de la voluntat d’arribar o no al final de tot plegat per treure’n l’entrellat, el fons de la qüestió és un altre. I no és altre que la constatació de la incapacitat de trobar una solució política a una qüestió que és política.
El gros del cas, a més, està en la impossibilitat de donar sortida a aspiracions legítimes que la ciutadania d’un país (en aquest cas, Catalunya) ha manifestat que té i que es fan evidents tossudament en totes les enquestes d’opinió que s’han anat succeint en els darrers anys. Gairebé un 80 per cent dels catalans i catalanes diu que vol decidir quina relació vol tenir amb la resta d’Espanya. Però la resposta que s’obté és una altra. És més. A algú que defensa la independència se li diu que no hi ha cap problema en les seves idees però quan aquest algú obté una còmoda majoria de govern i les vol convertir en realitat (si un referèndum ho avala, és clar) llavors ja no és possible que les pugui dur a la pràctica sense acabar imputat o inhabilitat. Salvant distàncies és com si a un socialista se li digués que pot defensar la pujada del salari mínim interprofessional però que en cap cas li serà permès de fer-ho si algun dia arriba al govern i la vol tirar endavant.
I a tall de conclusió, ara que s’apel·la tant a la Transició, em ve com anell al dit l’anècdota que explicava Santiago Carrillo a la sèrie de vídeos que la periodista Victoria Prego va preparar per a El País a finals dels anys 90. Explicava el líder del PCE que la primera vegada que es va trobar (clandestinament) amb el president Suárez va ser en un xalet que Alfonso Osorio tenia als afores de Madrid. A l’entrar a l’entrevista Carrillo li va preguntar al seu interlocutor: «Vamos a hablar de política con P mayúscula o con p minúscula?». I Suárez li va dir: «Con P mayúscula». Van conversar durant hores, sense apriorismes i amb voluntat d’entendre’s. I el PCE es va legalitzar. En definitiva. Van fer política.
Periodista
Anem a pams. Poc després de la multitudinària manifestació de l’11 de setembre del 2012 l’Estat es va adonar que això de Catalunya anava seriosament. Fent un paral·lelisme amb un vers de Gil de Biedma, que deia allò de «que la vida iba en serio lo descubrimos demasiado tarde», l’Estat va tardar en reaccionar. Però ho va fer. I no precisament per donar una resposta política al repte sinó acumulant informació per noquejar l’adversari.
I el cas Pujol (sense voluntat de justificar res del que va fer l’expresident i la seva família, que això correspon a la Justícia) és només la punta de l’iceberg de tot el que es mou i s’ha mogut en aquesta operació de final incert. Pel que hem sabut, en aquests darrers cinc anys hi ha hagut de tot. Presumptes pressions (i soc suau en l’adjectiu) per recopilar informació de polítics sobiranistes que poguessin tenir comptes a Andorra, moviments estranys de policies no adscrits a cap unitat en concret, denúncies de molt males arts per obtenir determinades informacions... Tant se val.
Com si es tractés de l’època de la Segona Guerra Mundial, quan el Principat ja va ser escenari de les rutes d’evasió que van salvar aviadors britànics a través del pas per les muntanyes d’Andorra, com relata Francesc Viadiu a Entre el torb i la Gestapo, el Principat s’ha tornat a situar en l’epicentre d’una partida que cada vegada més es juga a nivell internacional.
De fet, com passa en tots els processos històrics d’envergadura, ara encara ens falta perspectiva per conèixer amb detall i amb totes les seves ramificacions allò que des de ben aviat la premsa ha coincidit en anomenar Operació Catalunya. Però quan la tinguem (quan hagin passat uns anys, s’entén) tindrem molta més informació del que aquesta operació va comportar.
És d’esperar que en això també hi ajudi la querella que l’Associació Drets i l’Institut de Drets Humans d’Andorra han interposat davant la Batllia per intentar aclarir les denúncies que s’han generat al voltant de tot plegat. Tot i això, no seria estrany que poc a poc tota aquesta operació s’anés fonent en una nuvolosa de la que de moment serà complicat treure’n l’aigua clara, que per això estan dissenyades les raons d’Estat.
Fet i fet, més enllà del volum de denúncies i contradenúncies, d’insinuacions i acusacions més o menys fonamentades i de la voluntat d’arribar o no al final de tot plegat per treure’n l’entrellat, el fons de la qüestió és un altre. I no és altre que la constatació de la incapacitat de trobar una solució política a una qüestió que és política.
El gros del cas, a més, està en la impossibilitat de donar sortida a aspiracions legítimes que la ciutadania d’un país (en aquest cas, Catalunya) ha manifestat que té i que es fan evidents tossudament en totes les enquestes d’opinió que s’han anat succeint en els darrers anys. Gairebé un 80 per cent dels catalans i catalanes diu que vol decidir quina relació vol tenir amb la resta d’Espanya. Però la resposta que s’obté és una altra. És més. A algú que defensa la independència se li diu que no hi ha cap problema en les seves idees però quan aquest algú obté una còmoda majoria de govern i les vol convertir en realitat (si un referèndum ho avala, és clar) llavors ja no és possible que les pugui dur a la pràctica sense acabar imputat o inhabilitat. Salvant distàncies és com si a un socialista se li digués que pot defensar la pujada del salari mínim interprofessional però que en cap cas li serà permès de fer-ho si algun dia arriba al govern i la vol tirar endavant.
I a tall de conclusió, ara que s’apel·la tant a la Transició, em ve com anell al dit l’anècdota que explicava Santiago Carrillo a la sèrie de vídeos que la periodista Victoria Prego va preparar per a El País a finals dels anys 90. Explicava el líder del PCE que la primera vegada que es va trobar (clandestinament) amb el president Suárez va ser en un xalet que Alfonso Osorio tenia als afores de Madrid. A l’entrar a l’entrevista Carrillo li va preguntar al seu interlocutor: «Vamos a hablar de política con P mayúscula o con p minúscula?». I Suárez li va dir: «Con P mayúscula». Van conversar durant hores, sense apriorismes i amb voluntat d’entendre’s. I el PCE es va legalitzar. En definitiva. Van fer política.
Periodista