No us ha passat mai que a causa d’una noticia que heu llegit o d’alguna cosa que us ha passat teniu clavada al cap una frase que no pareu de repetir tot el dia? Suposo que és el mateix fenomen que passa amb aquelles cançons, que encara que siguin de fora del vostre repertori es queden al cap, rondant, i aprofiten qualsevol distracció per sortir una vegada i una altra. Doncs a mi que tot el dia em ve al cap la frase: «Deixa’t estar d’hòsties».

I la raó és ben senzilla: l’altre dia escoltava a la ràdio el butlletí informatiu i una notícia em va cridar més l’atenció que les altres, deia que el Vaticà ha enviat una carta als capellans (o als bisbes, no recordo) on els explica que les hòsties han de ser amb gluten per no afegir cap substància química al procés de fermentació del pa sagrat, de la mateixa manera que el vi de missa pot ser most, sempre i quan no s’hagin utilitzat certs processos a l’hora de fer-lo.

No és que em sorprengui que l’església exclogui d’una de les seves pràctiques als celíacs. Ho fa amb les dones, els homosexuals, els divorciats. El problema no és (només) que l’església exclogui un col·lectiu, sinó que es negui a la realitat d’avançar i canviar. És lògic i normal que qualsevol institució vulgui conservar les seves tradicions, però quan aquesta poc a poc va perdent l’essència per conservar les tradicions cal ser valent i mirant endavant fer un pas.

Jo no seré qui els digui cap a on l’han de fer, em considero cristià pseudopracticant, però si que m’imagino, com a ‘soci del seu club’ una església on el capellà estigui feliçment casat, amb fills, on la monja que l’assisteix sigui una professora i mare de família, que el substitueix quan ell no pot fer missa. M’agrada imaginar-m’ho per tornar a veure les esglésies més plenes, amb gent amb la que connecten, perquè n’entenen els problemes reals perquè viuen entre ells i no aïllats. Es comença fent un mínim esforç pels celíacs, potser aquest podria ser l’inici per re-enganxar-se a la societat.