El miracle de les rogatòries
No puc evitar quedar perplexa davant de la proliferació de notícies al nostre país en relació al cas Pujol. Quan la setmana passada vaig llegir que a partir de comissions rogatòries la Unitat de Delictes Financers Espanyola (UDEF) havia arribat a treure documentació de l’any 1991 del nostre país, sincerament, vaig al·lucinar.
No precisament pel contingut, que desgraciadament ja estem massa acostumats, sinó per la data de la qual parlen. Com ho han pogut fer? Qui ha estat el valent que s’ha immers, ofegat, perdut, en la paperassa d’avui fins a l’any 1991? Encara més, hi ha gent que guarda papers del 1991? Suposo que uns quants becaris han estat pringant moltes hores fent una recerca insofrible, això sí, sempre en pro de la veritat més transparent, només faltaria.
Encara sorpresa, em pregunto si els ciutadans en general, tenen coneixement sobre què és una comissió rogatòria, què permet que aquestes comissions arribin fins a l’any 1991 i per què sentim parlar-ne tant.
Un diccionari legal a internet diu, que una comissió rogatòria és una comunicació oficial que un jutge o tribunal adreça a una autoritat judicial estrangera, per tal que aquesta executi un acte d’instrucció o practiqui alguna diligència. Aquestes peticions estan regulades per llei, aquí i arreu –només faltaria– , i han d’estar justificades sota el principi de la ‘doble tipificació’, que vol dir que allò que es demana és sempre a partir d’un fet delictiu en els dos estats implicats. Amb això en ment pensem en totes aquestes notícies que ens persegueixen els últims dos anys: BPA, Pujol, Catalunya, FIFA, Barça, diamants de sang, lingots d’or, comissions rogatòries, autoritats estrangeres dins el territori, batlles que viatgen al territori dels altres, notícies de casos oberts, en fi, tots els ingredients per escriure una altra Bíblia andorrana de Villaró.
I dic jo, es complia sempre això de la doble tipificació? Per no anar-me’n molt lluny, dijous vàrem aprovar la tipificació del delicte fiscal al nostre país, llavors, es podien autoritzar comissions rogatòries a Andorra en matèria de delicte fiscal sol·licitades per un altre estat quan en el nostre no ho era?
I és que jo no paro de preguntar-me coses estranyes –manies que en tinc–, però finalment em resigno a acceptar, com la majoria, que tot això ens va massa gran, que no obtindrem mai totes les respostes, que en allò judicialitzat jo poca cosa puc fer, i no queda un altre que seguir llegint informacions inconnexes, tristament anònimes massa sovint, i desitjar que l’oficial Boix ho resolgui tot plegat tan punt les festes i concerts d’estiu ens ho fan empassar tot, un cop més.
Conseller general liberal
No precisament pel contingut, que desgraciadament ja estem massa acostumats, sinó per la data de la qual parlen. Com ho han pogut fer? Qui ha estat el valent que s’ha immers, ofegat, perdut, en la paperassa d’avui fins a l’any 1991? Encara més, hi ha gent que guarda papers del 1991? Suposo que uns quants becaris han estat pringant moltes hores fent una recerca insofrible, això sí, sempre en pro de la veritat més transparent, només faltaria.
Encara sorpresa, em pregunto si els ciutadans en general, tenen coneixement sobre què és una comissió rogatòria, què permet que aquestes comissions arribin fins a l’any 1991 i per què sentim parlar-ne tant.
Un diccionari legal a internet diu, que una comissió rogatòria és una comunicació oficial que un jutge o tribunal adreça a una autoritat judicial estrangera, per tal que aquesta executi un acte d’instrucció o practiqui alguna diligència. Aquestes peticions estan regulades per llei, aquí i arreu –només faltaria– , i han d’estar justificades sota el principi de la ‘doble tipificació’, que vol dir que allò que es demana és sempre a partir d’un fet delictiu en els dos estats implicats. Amb això en ment pensem en totes aquestes notícies que ens persegueixen els últims dos anys: BPA, Pujol, Catalunya, FIFA, Barça, diamants de sang, lingots d’or, comissions rogatòries, autoritats estrangeres dins el territori, batlles que viatgen al territori dels altres, notícies de casos oberts, en fi, tots els ingredients per escriure una altra Bíblia andorrana de Villaró.
I dic jo, es complia sempre això de la doble tipificació? Per no anar-me’n molt lluny, dijous vàrem aprovar la tipificació del delicte fiscal al nostre país, llavors, es podien autoritzar comissions rogatòries a Andorra en matèria de delicte fiscal sol·licitades per un altre estat quan en el nostre no ho era?
I és que jo no paro de preguntar-me coses estranyes –manies que en tinc–, però finalment em resigno a acceptar, com la majoria, que tot això ens va massa gran, que no obtindrem mai totes les respostes, que en allò judicialitzat jo poca cosa puc fer, i no queda un altre que seguir llegint informacions inconnexes, tristament anònimes massa sovint, i desitjar que l’oficial Boix ho resolgui tot plegat tan punt les festes i concerts d’estiu ens ho fan empassar tot, un cop més.
Conseller general liberal