Fa uns dies em va entrevistar un periodista d’un diari de gran tirada que estava escrivint un reportatge sobre els morosos professionals. Aquesta entrevista em va permetre reflexionar sobre aquesta figura. És cert que en la Península Ibèrica existeix un tipus de deutor que no sol atendre els seus pagaments: el «morosus ibericus»; és a dir, el caradura que ha fet de la morositat una activitat lucrativa. El morós professional viu com un patxà, alega que no pot pagar perquè és insolvent, però té més diners que els seus creditors i no liquida els seus deutes perquè no li dona la reial gana. El morós impenitent és un xupòpter econòmic, un autèntic paràsit xuclador de diners que ataca les empreses i causa danys importants; és com un pugló que succiona la sàbia del seu hoste i li va treient el suc sense que la víctima se n’adoni.

Aquest deutor recalcitrant és a més un artista del frau que es dedica a fer pufos de campionat. I els creditors perjudicats no podran no podran recuperar els seu diner als tribunals de justícia perquè no té ingresos ni actius embargables.

El «morosus ibericus» no és un honorable pare de família que per culpa de circumstàncies alienes a la seva voluntat no pot pagar els seus deutes. Aquesta espècie és un morós intencional que actuant amb mala fe i dolosament compra a crèdit o s’endeuta amb la intenció de no pagar mai.

El «morosus ibericus» és un caradura que, tenint diners, es nega a liquidar les factures; és el típic deutor empedreït que viu a costa dels seus creditors; és un pocavergonya que no paga mai i a sobre en presumeix; és la personificació de l’entrampat refractari,  desaprensiu; un professional del pufo que ha fet de la morositat un ofici beneficiós.
Qui no ha tingut un morós? Qui no ha tingut un morós rematat a la seva vida? Un client, un amic, un conegut, un familiar, un veí, un company de feina? El morós consumat és una cosa tan ibèrica com el pernil de pota negra. Per exemple, aquest deutor contumaç al qual reclames el pagament de les factures i que afirma solemnement: «Això no és impossible, però haurà d’esperar», quan en realitat vol dir: «No tindràs els meus diners ni per sobre del meu cadàver». Aquest «amic» que et demana diners prestats i pronuncia la terrible sentència: «Quant pugui t’ho torno», el que traduït al llenguatge real vol dir que mai més els tornarem a veure (als diners i al presumpte amic).

També cal descartar la idea que la morositat és un problema de les crisis econòmiques. De fet, a la Península en èpoques de bonança econòmica ha existit sempre morositat i han existit morosos empedreïts. A cada nació la gent té els seus propis costums, la seva cultura, les seves tradicions i les seves lleis. A cada país, en funció d’una sèrie de condicionants de tipus històric i sociològic, hi ha una forma diferent de pagar els deutes. Per tant, els hàbits de pagament de cada país són diferents, i aquests vénen condicionats per determinants que han intervingut en la seva consolidació a través de moltes generacions.

Ara bé, el murri espanyol del segle XVI, és sens dubte l’avantpassat més rellevant de la genealogia del morós professional. Amb tot, el murri tradicional que va adquirir carta de naturalesa amb la publicació del «Lazarillo de Tormes», era un antiheroi que lluitava per sortir endavant en un món hostil i miserable. El bergant del Segle d’Or enganyava al proïsme per sobreviure, però amb freqüència, a la seva manera, era més ètic que els seus semblants, molt més honrat que els seus senyors. En el fons el murri d’abans era un combatent contra un sistema injust i la seva lluita era contra la fam. En canvi, el morós intencional de la nostra època no enganya per sobreviure ni és un bandit generós que roba al ric per donar-ho al pobre; per contra, entabana per procurar-se una vida fàcil sense fer res.

Per destapar a un morós de professió, cal comprovar si el subjecte sospitós reuneix una sèrie de característiques i trets diferencials. En general, és un home amb una edat entre els 35 i 65 anys. Té l’habilitat de fer-se passar per empresari, jugant a ser un home de negocis acreditat. En realitat, és totalment insolvent, ja que no té propietats registrades al seu nom ni cap actiu embargable. En moltes ocasions ha creat un entramat de societats per ocultar els seus béns.

És una persona provinent de la classe mitjana-alta, amb estudis i amb cert nivell cultural. Compta amb una bona capacitat de comunicació interpersonal, vivesa d’esperit, bona memòria i té una enorme intel·ligència emocional. Mostra una gran autoestima i aplom. Manté en tot moment la sang freda i té habilitat per escaquejar-se. Se sent superior i està convençut de ser millor que els altres. Manté una situació familiar irregular, no se sap si està casat, solter, divorciat, o separat ja que canvia amb freqüència de parella. Projecta un caràcter summament afable, simpàtic, és un gran seductor, amb un atractiu, posseeix un gran do de gents, cau bé als altres i inspira confiança. És un subjecte urbà, prefereix viure a les grans ciutats i sol residir en una zona de classe alta o en un barri residencial (sempre de lloguer) però canvia amb freqüència de domicili ja que no sol pagar els arrendaments i més canviant sovint de lloc de residència, li permet eludir als seus creditors. Va creant successivament diferents negocis ja que quan arriba al límit i no pot seguir eludint als seus creditors tanca l’empresa i desapareix, deixant als que volen cobrar amb un pam de nas. Després, com una au Fènix, munta una altra societat per començar de nou; d’aquesta manera aconsegueix nous crèdits. En realitat, cap dels seus negocis compta amb actius sòlids i va deixant una reguera de deutes per tot arreu.