com que durant cinc anys vaig cobrir la Universitat Catalana d’Estiu de Prada de Conflent estic al cas de tot el que suposa aquell projecte nascut el 1969 del concurs entre el jovent de la Catalunya Nord i la intel·lectualitat antifranquista i que des de llavors esdevé punt de trobada cultural i acadèmica de tots els territoris de llengua catalana. És allí, també, on el 2012 vaig veure com començava a prendre forma el procés que des d’aquell 11 de setembre ha centralitzat la política catalana i és a mig camí entre Perpinyà i Puigcerdà, també, on Andorra és protagonista cada any (enguany ho serà el 19 d’agost) amb jornades d’interès pel Principat. Per tant, avui em proposo dedicar unes línies a aquest punt de trobada que van impulsar persones com Ramon Gual i Pere Verdaguer i que ja està a les portes del mig segle.
Va ser a l’edició del 2010 (la primera que vaig cobrir com a periodista) quan vaig sortir amb la idea que el dret a decidir seria el punt central de la política catalana dels pròxims anys. De fet, just després de baixar de Prada vaig publicar un article en aquest sentit i no em vaig equivocar de gaire. Perquè Prada, a més de moltes altres coses, ha marcat tradicionalment l’inici del curs polític i ha donat algunes claus del que després s’esdevindrà durant l’any. Però la UCE, així se la coneix popularment, és molt més que tot això. Perquè és en aquesta població del Conflent on van viure el seu exili personalitats com Pau Casals o Pompeu Fabra, que encara està enterrat al cementiri de la població francesa i que cada any rep un homenatge durant els dies que se celebra la universitat. De la dimensió cívica de Pau Casals, per posar un exemple, en va donar fe una taula rodona l’agost del 2012 amb exiliats catalans que van passar gran part de la seva vida al Conflent. Va ser en aquest debat on l’exconseller Macià Alavedra, ara processat pel cas Pretòria, explicava que l’exili català admirava De Gaulle i que escoltava, gairebé d’amagat, les proclames que feia el general francès a través de la ràdio per no ser descoberts pels oficials alemanys d’una França que ja havia estat ocupada pels nazis. Especialment significativa és l’anècdota referida a Pau Casals. I és que la família d’Alavedra (el pare de l’exconseller, a més d’escriptor, havia estat secretari dels presidents Macià i Companys) compartia casa amb l’autor del Cant dels Ocells. Contava Alavedra que un dia es van presentar a casa dos oficials nazis. Volien que Pau Casals actués per l’aniversari de Hitler. Però el músic, taxatiu, els va contestar sense dubtar ni un segon que no tocava per dictadors. L’endemà van acudir a casa seva un grup d’oficials de les S.S. que van fer un exhaustiu registre al domicili. Després de regirar-ho tot, però, es van retirar i no en van saber res més. S’interpreta aquest fet, doncs, com un triomf de la dignitat sobre la barbàrie.
Però tornem a la Prada de la Universitat d’Estiu. Deia que aquesta cita ha estat escenari de grans debats acadèmics. Al Liceu Renouvier de Prada de Conflent s’hi succeeixen des de les jornades historicistes i culturals (Màrius Torres, Joan Fuster, el litigi de l’art de Sixena o el Compromís de Casp en són bons exemples) fins als debats sobre el procés, el canvi climàtic o els reptes de la medicina. Com deia al començar també Andorra n’és protagonista. Perquè des de fa exactament 30 anys (que no és poc) s’hi celebra la Diada Andorrana, una iniciativa que des que va començar ha dedicat la seva atenció a qüestions com els moviments migratoris, l’ordenació del territori, les relacions de veïnatge o el model de país. El futur acord d’associació d’Andorra amb la Unió Europea, un tema central pel futur del Principat i un mirall, també, per altres estats que després podrien optar pel mateix camí, serà l’eix central de les jornades que organitza enguany la Societat Andorrana de Ciències. En aquest punt rellegeixo el discurs que Òscar Ribas va fer a l’ONU el 1993 i que molts de nosaltres vam seguir amb atenció pel que representava que un país amb el català com a llengua oficial fes sentir la seva veu a Nova York. L’excap de Govern ja deia en el discurs d’ingrés a les Nacions Unides que un dels reptes d’Andorra era vincular-se amb el projecte europeu, una idea de la que ja formaven part culturalment i social i que només calia acabar de donar-li forma. «Perquè territorialment hi estem enclavats però filosòficament i com a model de societat volem igualment estar-hi immergits», va conclore Ribas. Les jornades d’enguany, doncs, emmarcades en el tram final de les negociacions que un altre govern ja haurà de culminar més enllà de les eleccions del 2019, poden ser un bon punt de reflexió per encarar el nou curs polític.
Però Prada no és només cultura, acadèmia i reflexió. És molt més que això. I ho saben tots (i molts són andorrans) els qui durant aquests gairebé 50 anys han passat per les seves aules. Perquè Prada també són les seves nits de concert a la plaça del poble, els porrons de muscat als bars que l’envolten o les festes que s’organitzen fins ben entrada la matinada al pati del Liceu Renouvier, que en cap lloc està escrit que la universitat d’estiu estigui renyida amb la festa. Atansar-se al Conflent també representa estar a un pas dels monestirs que han configurat la cultura catalana des dels seus inicis, com Sant Miquel de Cuixà o Sant Martí del Canigó, o provar la creperia dels restaurants de Vilafranca de Conflent o la cuina d’ànec del Mas Luganàs de Mosset. I és que, en definitiva, anar a la Universitat Catalana d’Estiu fa possible enraonar des dels peus del Canigó amb algueresos, mallorquins, valencians i tots aquells que compartim  llengua i cultura de Fraga a Maó i de Sales a Guardamar.