Em vaig quedar de pasta de moniato quan un alcaldable del Partit Popular (PP) que a les eleccions municipals del 2015 va perdre l’acta de regidor em va dir que estava content del resultat. En preguntar-li per què em va respondre que durant els darrers quatre anys s’havia hagut d’abstenir de ser proveïdor de l’ajuntament i que ara, un cop fora, podria tornar a facturar al consistori. L’anècdota ve a tomb pel debat que hi ha sobre la taula al Principat sobre si els cònsols majors han de cobrar només del comú o si, com ara, poden compatibilitzar la seva trajectòria professional amb la cosa pública. I és evident que, vist des de l’altre costat de les valls, com és el meu cas, la resposta no deixa massa lloc a dubtes.

Com que d’alcaldes en conec molts (i per a mi és una de les feines més interessants de la política) sé el pa que s’hi dona en això d’estar al capdavant del municipi. Si canviem la nomenclatura catalana per l’andorrana i en lloc de municipi hi posem parròquia vindria a ser tres quarts del mateix. El cònsol major, com l’alcalde més enllà de la frontera, és la persona que té més contacte directe amb el ciutadà. Qualsevol petit problema li arriba en forma de queixa o de requeriment i en certa manera d’ell depèn que aquest primer nivell de l’Administració funcioni amb precisió de rellotge suís. Com el periodista (si se’m permet escombrar cap a casa), el cònsol major no té horaris perquè està al servei del ciutadà. Si falla l’aigua, hi ha un tall de llum o un clot a l’avinguda Meritxell dificulta la circulació del trànsit (posant per cas que sigui a Andorra la Vella) serà el o la cònsol qui haurà d’acudir a solucionar el problema com a primera autoritat del comú. Però això no s’acaba aquí perquè exercir de càrrec públic també té un component que va més enllà de les hores de feina i que moltes vegades no es té en compte. A qualsevol de nosaltres, quan arriba el cap de setmana o els pertinents dies de festa si es treballa en sistema de torns, ens agrada estar amb els nostres i fer tot allò que ens és vetat pels horaris de feina. Al cònsol (sigui de la parròquia que sigui) potser li agradaria fer el mateix. Però segurament la seva agenda estarà plena d’actes als que haurà d’acudir pel sol fet de representar el que representa. Què vull dir amb això? Doncs que en el debat sobre si aquesta feina hauria de ser o no de dedicació exclusiva penso que hi ha més raons pel sí que pel no. Perquè a cada parròquia segur que de feina i maldecaps no en falten i a més a més a qui està al capdavant sempre se li hauria d’exigir que pensi una mica més enllà del dia a dia per planificar un projecte de futur com més dinàmic i cohesionat millor (i això vol temps).

Si el debat és aquest, doncs, em penso que el més lògic és que el cònsol major ho sigui a temps complert sense més interferències que les pròpies del càrrec (sempre i quan tingui un sou digne per ser-ho, que em consta que hi és). Ara bé. El que cal és definir un bon règim d’incompatibilitats. És evident que es pot donar el cas que algú que tingui una empresa pot veure com entren en conflicte els interessos de la parròquia que representa i els del propi negoci. Tots dos són ben legítims. Només faltaria. Però la solució més raonable en aquest tipus de casos passa per deixar l’activitat professional que li és pròpia a cadascú per dedicar-se, durant quatre anys o alguns més, a la cosa pública. És evident, també, que si això fos així persones que tenen petites o mitjanes empreses i que no es poden permetre uns anys de recés es veuran apartades de l’activitat política. Això, però, no és exclusiu dels emprenedors perquè segons consta a la Llei Electoral els funcionaris en actiu o tothom que tingui una relació laboral amb l’Administració per la que percebi una «contraprestació salarial» (cito textualment) no pot optar a ser càrrec electe de la institució pública a la que està adscrit. Però podem anar una mica més enllà. Algú s’imagina un periodista exercint de cònsol major d’alguna de les set parròquies d’Andorra i continuar escrivint sobre l’actualitat del país? És probable que, per molt bona voluntat que hi posés, algú pensés que magnifica uns temes per posar sordina a uns altres, no?

Fet i fet, el debat no està tant en el règim d’incompatibilitats com en el fet polític en sí. És a dir, que qui tingui voluntat de dedicar-se a la cosa pública com a responsable de les seves respectives parròquies (diferent és el cas de la resta de consellers o del cònsol menor) hauria de tenir clar que durant uns anys no podrà exercir del que estigui fent. Que és injust ja s’entén i segurament seran molts els que no tindran cap ganes d’aparcar per quatre o vuit anys la seva activitat professional però enlloc està escrit tampoc que sigui obligatori dedicar-se a la gestió de les parròquies.

D’aquesta manera (demanant exclusivitat a qui ho faci i cobrant el sou que li pertoca per fer-ho) s’aconseguirà també que qui vulgui accedir al càrrec ho faci per autèntica voluntat de servei i en condicions d’igualtat, que en definitiva és el que s’hauria d’exigir a tot polític. I no només al Principat, sinó també a Catalunya, Espanya i el món sencer. Només des d’aquest punt de vista s’entén, doncs, l’anècdota que explicava al principi de l’alcaldable popular satisfet de no haver estat elegit a els municipals catalanes del 2015. Si ho hagués estat no podria facturar a l’ajuntament. I és lògic. Perquè en definitiva es una qüestió d’incompatibilitats (i d’estètica).

Periodista