Ha donat la UE una puntada a la regulació bancària europea?
Com ja saben, la UE va donar permís aquest cap de setmana al Govern Italià a injectar mes de 17 bn d’€ de diners públics per assumir els costos de la resolució dels bancs Popolare de Vicenza i Veneto Banca, i eludir així la pèrdua pels bonistes tenidors de deute d’aquests dos bancs. El debat està servit.
Per què la UE ha tirat per la finestra la nova reglamentació bancària (de tan sols un any de vida) que prohibia tàcitament els rescats públics de la banca? D’una banda, un podria pensar que, tècnicament parlant, això no fa fallida la nova regulació bancària doncs l’EU’s Single Resolution Board va decretar de manera providencial el dissabte que aquests dos bancs no realitzaven «funcions crítiques» i que, per tant, podien ser liquidats sota les lleis nacionals italianes (que sí permeten injeccions públiques) en comptes de ser liquidats sota la directiva europea de resolució bancària (que NO permet injeccions públiques). Gràcies a aquest tecnicisme, el Govern italià va esquivar el requeriment de la UE pel qual abans d’injectar diners públics almenys el 8 % dels passius han d’assumir pèrdues. Com he dit, es tractaria d’un tecnicisme. Alguna cosa perillosa, doncs deixa a les futures resolucions bancàries obertes a una important dosi de subjectivitat.
Un també pot pensar (legítimament) que és just permetre aquest rescat públic concret dels dos bancs italians, doncs amb aquesta decisió es permet a Itàlia injectar el mateix tipus d’ajuda pública al seu sistema bancari que en el seu moment van aplicar els governs d’Espanya, Irlanda i Alemanya just abans que la nova regulació bancària europea entrés en vigor. Un pot concloure que Itàlia, simplement va ser desafortunada mentre que la seva crisi bancària va trigar molt més a desplegar-se, succeint després que la nova regulació europea (més restrictiva) entrés en vigor. El capritxós concepte del temps.
El mercat respira amb alleujament i celebra aquesta decisió a Itàlia. Pertinent?
Diguem que entenc parcialment aquesta eufòria, doncs solucionada una part del problema bancari italià (encara ens queda el problema gros: Monte dei Paschi), sembla avui més fàcil sufocar el descontent i els temors dels bonistes minoritaris (i dipositants) italians, i teòricament ha de resultar més fàcil millorar la confiança en el sistema financer del país. No obstant això, lluny de veure només els brillants raigs lluminosos de l’optimisme que suscita «solucionar» una part del problema en la banca italiana, un pot observar que aquest rescat porta amb ell també núvols grisos en forma de preguntes de difícil resposta. Per què? Senzill. Objectivament parlant, puc considerar que la UE acaba de donar una puntada a la seva nova i flamant regulació financera (en concret al seu Sistema de Resolució Bancària); pilar bàsic de la idea d’«integració». D’una banda, és indiscutible que aquest rescat italià va en contra de l’esperit de la Directiva Europea Bancària, que prohibia les injeccions públiques. I d’altra banda, em sembla anòmal i incoherent que el Board of Single Resolution digui ara que aquests dos bancs NO realitzaven «funcions crítiques» i podien liquidar-se sota normativa Italiana, quan fa relativament poc temps aquests dos bancs van ser considerats «sistèmicament importants» com per estar subjectes al programa del BCE (Asset Quality Review). Dit això, amb la decisió d’aquest cap de setmana, em fa l’efecte que s’obren de nou les portes al concepte del dilema moral. Tot dependrà del grau d’acceptació del mateix.
Sigui com sigui, tenim el que tenim, i és el següent: sota els termes de l’acord, el segon banc Italià (Intesa) es queda amb els actius bons de Veneto Banca i Popolare de Vicenza, la seva xarxa d’oficines i assumeix el seu deute sènior. A canvi, Intesa rep una injecció pública de prop de 5 bn d’€, i garanties per valor de 12 bn € per cobrir pèrdues futures dels actius adquirits. D’altra banda, l’estat crea un banc dolent amb fins a 19 bn € de capital injectat, per adquirir tots els actius dolents d’aquests dos bancs. És a dir, la xifra final d’injecció pública podria disparar-se fins als 41 bn € (si no vaig errat).
Una pregunta em segueix rondant pel cap: Per què ara sí i fins avui no? Tinc la impressió de que la victòria de Macron, i els nous aires de renovació europea que bufen pel continent, han provocat la «fluixesa» cerebral dels amics alemanys, que han acabat cedint i permetent aquest rescat. Té sentit. En permetre que Itàlia rescati a dos dels seus bancs, com a via per sortir del pou en el qual es trobava, poden estar perseguint que Itàlia s’uneixi al restaurat eix Franc-Alemany i ampliar així la base per a l’ímpetu reformista. Qui sap. No seré jo qui negui aquesta possibilitat. No obstant això, i vist tot això des de la necessària perspectiva històrica de les coses, la qual cosa hem presenciat aquest cap de setmana, significa, en efecte, més Europa. Però, per favor, que no els confonguin. Més de la vella Europa! Això és: més estat, més tecnicismes, més tecnocràcia, més artificis (del tipus bad bank), etc. En definitiva, més de tot el que detreu fons i recursos des del sector privat.
Algú em va ensenyar durant tots aquests anys, que haurien de complir-se tres coses per sortir reforçats d’una crisi financera com la viscuda: (1) Els bancs sistèmics amb problemes han de ser recapitalitzats amb fons privats i en defecte d’això, nacionalitzats. (2) Els bancs petits en problemes han de deixar-se caure. (3) Ha d’existir un mercat funcional de NPLs i s’ha de forçar als bancs acudir a ell per netejar de forma ràpida els balanços, evitant perpetuar la situació de «bancs zombie» que avui viuen molts bancs petits i que en cap cas contribueixen a l’expansió del creixement.
De nou, amb la decisió d’aquest cap de setmana, la segona premissa no es compleix.
Nous mètodes. Vells costums.
Economista en cap
del Grup Andbank
Per què la UE ha tirat per la finestra la nova reglamentació bancària (de tan sols un any de vida) que prohibia tàcitament els rescats públics de la banca? D’una banda, un podria pensar que, tècnicament parlant, això no fa fallida la nova regulació bancària doncs l’EU’s Single Resolution Board va decretar de manera providencial el dissabte que aquests dos bancs no realitzaven «funcions crítiques» i que, per tant, podien ser liquidats sota les lleis nacionals italianes (que sí permeten injeccions públiques) en comptes de ser liquidats sota la directiva europea de resolució bancària (que NO permet injeccions públiques). Gràcies a aquest tecnicisme, el Govern italià va esquivar el requeriment de la UE pel qual abans d’injectar diners públics almenys el 8 % dels passius han d’assumir pèrdues. Com he dit, es tractaria d’un tecnicisme. Alguna cosa perillosa, doncs deixa a les futures resolucions bancàries obertes a una important dosi de subjectivitat.
Un també pot pensar (legítimament) que és just permetre aquest rescat públic concret dels dos bancs italians, doncs amb aquesta decisió es permet a Itàlia injectar el mateix tipus d’ajuda pública al seu sistema bancari que en el seu moment van aplicar els governs d’Espanya, Irlanda i Alemanya just abans que la nova regulació bancària europea entrés en vigor. Un pot concloure que Itàlia, simplement va ser desafortunada mentre que la seva crisi bancària va trigar molt més a desplegar-se, succeint després que la nova regulació europea (més restrictiva) entrés en vigor. El capritxós concepte del temps.
El mercat respira amb alleujament i celebra aquesta decisió a Itàlia. Pertinent?
Diguem que entenc parcialment aquesta eufòria, doncs solucionada una part del problema bancari italià (encara ens queda el problema gros: Monte dei Paschi), sembla avui més fàcil sufocar el descontent i els temors dels bonistes minoritaris (i dipositants) italians, i teòricament ha de resultar més fàcil millorar la confiança en el sistema financer del país. No obstant això, lluny de veure només els brillants raigs lluminosos de l’optimisme que suscita «solucionar» una part del problema en la banca italiana, un pot observar que aquest rescat porta amb ell també núvols grisos en forma de preguntes de difícil resposta. Per què? Senzill. Objectivament parlant, puc considerar que la UE acaba de donar una puntada a la seva nova i flamant regulació financera (en concret al seu Sistema de Resolució Bancària); pilar bàsic de la idea d’«integració». D’una banda, és indiscutible que aquest rescat italià va en contra de l’esperit de la Directiva Europea Bancària, que prohibia les injeccions públiques. I d’altra banda, em sembla anòmal i incoherent que el Board of Single Resolution digui ara que aquests dos bancs NO realitzaven «funcions crítiques» i podien liquidar-se sota normativa Italiana, quan fa relativament poc temps aquests dos bancs van ser considerats «sistèmicament importants» com per estar subjectes al programa del BCE (Asset Quality Review). Dit això, amb la decisió d’aquest cap de setmana, em fa l’efecte que s’obren de nou les portes al concepte del dilema moral. Tot dependrà del grau d’acceptació del mateix.
Sigui com sigui, tenim el que tenim, i és el següent: sota els termes de l’acord, el segon banc Italià (Intesa) es queda amb els actius bons de Veneto Banca i Popolare de Vicenza, la seva xarxa d’oficines i assumeix el seu deute sènior. A canvi, Intesa rep una injecció pública de prop de 5 bn d’€, i garanties per valor de 12 bn € per cobrir pèrdues futures dels actius adquirits. D’altra banda, l’estat crea un banc dolent amb fins a 19 bn € de capital injectat, per adquirir tots els actius dolents d’aquests dos bancs. És a dir, la xifra final d’injecció pública podria disparar-se fins als 41 bn € (si no vaig errat).
Una pregunta em segueix rondant pel cap: Per què ara sí i fins avui no? Tinc la impressió de que la victòria de Macron, i els nous aires de renovació europea que bufen pel continent, han provocat la «fluixesa» cerebral dels amics alemanys, que han acabat cedint i permetent aquest rescat. Té sentit. En permetre que Itàlia rescati a dos dels seus bancs, com a via per sortir del pou en el qual es trobava, poden estar perseguint que Itàlia s’uneixi al restaurat eix Franc-Alemany i ampliar així la base per a l’ímpetu reformista. Qui sap. No seré jo qui negui aquesta possibilitat. No obstant això, i vist tot això des de la necessària perspectiva històrica de les coses, la qual cosa hem presenciat aquest cap de setmana, significa, en efecte, més Europa. Però, per favor, que no els confonguin. Més de la vella Europa! Això és: més estat, més tecnicismes, més tecnocràcia, més artificis (del tipus bad bank), etc. En definitiva, més de tot el que detreu fons i recursos des del sector privat.
Algú em va ensenyar durant tots aquests anys, que haurien de complir-se tres coses per sortir reforçats d’una crisi financera com la viscuda: (1) Els bancs sistèmics amb problemes han de ser recapitalitzats amb fons privats i en defecte d’això, nacionalitzats. (2) Els bancs petits en problemes han de deixar-se caure. (3) Ha d’existir un mercat funcional de NPLs i s’ha de forçar als bancs acudir a ell per netejar de forma ràpida els balanços, evitant perpetuar la situació de «bancs zombie» que avui viuen molts bancs petits i que en cap cas contribueixen a l’expansió del creixement.
De nou, amb la decisió d’aquest cap de setmana, la segona premissa no es compleix.
Nous mètodes. Vells costums.
Economista en cap
del Grup Andbank