Pagar per renda i rebre per població. Aquesta és la fórmula que des de l’època de Pasqual Maragall com a president de la Generalitat ha reivindicat Catalunya per fer taula rasa amb un finançament que possibilita que un territori que representa gairebé el 20% del PIB de l’Estat espanyol a l’hora de la veritat rebi molt menys del que li pertocaria si s’apliqués aquest criteri. La dialèctica sobre territori i població, doncs, és una constant en la vida política i Andorra no n’és una excepció, com ho demostra el debat que s’ha generat les darreres setmanes sobre la proposta del Partit Socialdemòcrata de prioritzar el número d’habitants a l’hora de dissenyar les transferències als comuns a diferència del que planteja el Govern de Demòcrates per Andorra, que opta per un repartiment més equitatiu entre ambdós barems.

Llegeixo que la cònsol major d’Andorra la Vella, Conxita Marsol, és partidària d’implementar la proposta socialdemòcrata a l’hora de repartir els recursos. I no és estrany. La capital, que lògicament és la zona més poblada de tot el Principat, és la principal beneficiària d’aquesta fórmula que planteja el PS. Des del punt de vista polític, doncs, no hauria de ser estrany que Marsol, malgrat formar part del partit de govern, faci pinya amb els socialistes per intentar tirar endavant la proposta o, almenys, que la resultant de tot plegat s’assembli el més possible a la proposta original.

En democràcies com la dels Estats Units discrepar del partit i votar en conseqüència d’acord amb els valors personals o els interessos del territori que es representa és la cosa més normal del món. I també ho hauria de ser a casa nostra. I quan dic això penso tant en Catalunya i Espanya com en Andorra. I aquí ve a tomb una anècdota que va explicar el desembre del 2003 a Lleida l’exrector de la Universitat de Barcelona, Josep Maria Bricall, quan es començava a negociar el primer Tripartit de Catalunya. El qui també fou conseller del Govern de Tarradellas va explicar que en aquella Generalitat presidida pel veterà polític republicà, on cohabitaven personalitats polítiques de molt diferents ideologies, com Jordi Pujol, Antoni Gutiérrez Díaz o Joan Reventós, es donava més valor a la màxima del «jo penso» que a la del «nosaltres pensem», que és el que s’acostuma a dir quan es defensen els interessos de partit.

Ara bé. Dit això també és cert que la nova transferència de recursos als comuns no estarà exempta de polèmica. Si s’entén la postura de Marsol també és perfectament comprensible la que segurament defensaran els cònsols majors de les parròquies d’Ordino o Canillo, a priori les més perjudicades si tira endavant la fórmula de corregir a l’alça la població sobre el territori. Possiblement diran (i amb raó) que portar els serveis a cada parròquia és molt més car als seus comuns que a la capital o a Escaldes, les parròquies més poblades. També és cert que per una persona de Canillo, Ordino o la Masssana els serveis sanitaris, culturals o comercials que ofereix la capital li són més distants i d’entrada ja ha d’invertir més temps i costos de desplaçament per accedir-hi. I és que tenir una població més disgregada territorialment també en fa més difícil la gestió. D’altra banda també s’ha de tenir en compte que correspon a les parròquies menys poblades tenir cura del territori, del que per raons d’extensió geogràfica també en són gestors, i que pel que fa a Andorra és un dels principals actius del país.

Històricament, el debat sobre població i territori no només s’ha aplicat al repartiment de recursos (que també i principalment) sinó a les lleis electorals. Des dels sectors més poblats de Catalunya sempre s’ha criticat que Lleida (que és la demarcació amb més extensió territorial del país) tingués una sobrerepresentació al Parlament. És a dir, que costi menys vots tenir un diputat a Ponent o el Pirineu que a Barcelona. Ara bé. Al defensar aquestes tesis sovint s’oblida que un habitant de Montferrer i Castellbò o de les Valls d’Àneu no té les mateixes possibilitats d’accés als serveis que sí que tenen els de la conurbació de Barcelona. I per posar un exemple només cal fer la prova i comprovar les dificultats d’accés a Internet que pateixen les zones de muntanya amb tot el que això representa de penalització pels seus serveis hotelers i pels professionals liberals que es voldrien instal·lar als Pallars o la l’Alt Urgell. És evident, doncs, que a l’hora d’establir el finançament i les polítiques de reequilibri territorial calen elements correctors que evitin que viure en llocs més allunyats dels principals nuclis de població obligui els seus habitants a pagar peatge.

Fet i fet, doncs, la dialèctica entre població i territori és una constant a tot arreu i el que cal en aquests casos és fugir d’apriorismes i aplicar el sentit comú. Perquè és evident que ni tenir més població faculta ningú per gaudir de més recursos (i més en una època que no és de vaques grasses) ni tenir més extensió geogràfica ha d’anar en detriment de les zones més poblades. En definitiva, és en el terme mig on hi ha la virtut i correspon al Govern, amb calma i sense presses, fer de la transacció virtut i trobar el mecanisme en el que ni uns ni altres se sentin perjudicats perquè al capdavall el que cal és aplicar la fórmula que faciliti un territori com més cohesionat millor perquè entre Ordino i Sant Julià hi ha un país, que és Andorra.