Caducitat i prescripció de les obligacions de pagament
Molta gent confon la caducitat amb la prescripció extintiva de les obligacions de pagament. La caducitat permet que el mer pas del temps fixat faci morir el dret, de manera que el titular del mateix (o sigui el creditor) deixa de tenir la possibilitat de exercitar-lo. Aquesta institució afavoreix al morós ja que suposa la fixació d’un temps per a l’exercici de drets i accions, passat el qual deixen d’existir; per exemple, per executar una sentència contra el deutor o perquè un embargament judicial quedi sense efecte.
La prescripció extintiva solament suposa l’impediment d’exercici del dret del creditor d’una reclamació judicial, ja que, en nom de la seguretat jurídica, el titular del mateix no pot exercitar-lo. En altres paraules i fent una analogia, la prescripció no provoca la mort del dret, sinó que el converteix en una mena de zombi. Així doncs, la prescripció extintiva és la manera d’extingir les accions que pot exercitar el creditor per aconseguir el seu dret de cobrament pel sol fet de no donar ells adequades senyals de vida durant el termini fixat per la llei. Dit d’una altra manera, per reclamar judicialment un impagament la llei marca uns terminis dins dels quals es pot iniciar l’acció judicial. No obstant això, si transcorre el lapse de temps previst pel Dret, el creditor veurà impedit el seu dret a obtenir una condemna contra el deutor per realitzar el seu dret de cobrament. La prescripció extintiva es consuma amb el transcurs del temps per la inacció del creditor durant tot aquest període; és el que s’ha anomenat popularment com «qui calla atorga», de manera que tàcitament el silenci del creditor durant un determinat lapse de temps provoca una conseqüència jurídica. El terme equivalent en anglès de prescripció extintiva és «statute barred» o «time-barred debts».
Per la qual cosa l’actitud passiva de molts morosos experimentats es basa en la idea de «deixar treballar a les lleis» a veure si hi ha sort i prescriu el deute. Els morosos avesats com a norma no paguen a ningú; si el creditor reclama li donen llargues fins que desisteixi i si és dels pocs que demanden judicialment fan ús del seu dret de «presumpte» deutor ja que correspon al creditor la càrrega de provar l’existència del deute impagat. Per desgràcia moltes vegades el creditor no posseeix els documents necessaris per demostrar l’existència del deute per la qual cosa el morós surt impune. Amb tot, en la majoria dels casos el morós impenitent espera que el seu deute passi de la categoria de presumpta a la de prescrita.
Cal tenir present, que la prescripció extintiva de deutes a Espanya és un tema molt complex ja que les normes que la regulen vénen recollides en diverses lleis i a més els terminis de prescripció van des dels sis mesos als 30 anys. Un altre factor que complica la qüestió és la normativa especial sobre la prescripció extintiva dels deutes mercantils i de les obligacions de pagament de certs negocis jurídics que gaudeixen d’unes particularitats que és important conèixer. Així mateix, cal tenir en compte que les normes per a la prescripció en els Drets Forals o en el Dret Civil Especial de Catalunya poden ser diferents a les determinades per la Llei estatal espanyola.
La prescripció és una institució jurídica per la qual el transcurs del temps produeix l’efecte de consolidar les situacions de fet; dit d’una altra manera, el temps -amb el concurs d’altres factors- pot funcionar com a causa d’adquisició o de pèrdua dels drets. Aquesta institució del Dret dona lloc a la prescripció adquisitiva o a la extintiva. D’una banda, la prescripció adquisitiva és una manera d’adquirir els béns (o un altre dret real) que són legalment propietat d’una altra persona, per haver-se posseït pacíficament -i prolongadamente- les coses. De l’altra, la prescripció extintiva és una forma d’extingir les accions o drets aliens per no haver exercit el creditor legítim aquestes accions i drets durant un lapse de temps. En tots dos casos han de concórrer els altres requisits legals.
D’una banda, en el dret europeu hi ha la prescripció adquisitiva o usucapió, institució jurídica que va heretar del dret romà. La usucapió és l’adquisició de la propietat dels béns d’una altra persona i dels drets reals per possessió de béns durant un temps, amb unes condicions que assenyala la llei. A la usucapió s’extingeix la titularitat del propietari original i aquest no pot reclamar la restitució de l’objecte adquirit pel posseïdor una vegada que la prescripció adquisitiva s’hagi consumat. Per una altra, hi ha la prescripció extintiva (o alliberadora) que es produeix per la falta de reclamació del creditor durant el termini establert per a cada obligació i és una forma d’extingir el dret i l’acció per exigir al morós el compliment forçós a través dels tribunals. En conseqüència, la prescripció té com a resultat privar al creditor del dret d’obtenir judicialment una sentència condemnatòria contra el deutor que obligui coercitivament a aquest al compliment de l’obligació. Per tant, la prescripció alliberadora no extingeix l’obligació, sinó que enerva la pretensió del creditor de reclamar el seu dret de cobrament per mitjà de l’acció judicial contra el deutor. Per això, la prescripció no fa desaparèixer l’obligació, sinó que la converteix en una obligació natural, per la qual cosa, si el morós voluntàriament paga el deute, després no pot penedir-se i reclamar la devolució del lliurat al·legant que es tracta d’un pagament sense causa.
Director de Brachfield
Credit & Risk Consultants
La prescripció extintiva solament suposa l’impediment d’exercici del dret del creditor d’una reclamació judicial, ja que, en nom de la seguretat jurídica, el titular del mateix no pot exercitar-lo. En altres paraules i fent una analogia, la prescripció no provoca la mort del dret, sinó que el converteix en una mena de zombi. Així doncs, la prescripció extintiva és la manera d’extingir les accions que pot exercitar el creditor per aconseguir el seu dret de cobrament pel sol fet de no donar ells adequades senyals de vida durant el termini fixat per la llei. Dit d’una altra manera, per reclamar judicialment un impagament la llei marca uns terminis dins dels quals es pot iniciar l’acció judicial. No obstant això, si transcorre el lapse de temps previst pel Dret, el creditor veurà impedit el seu dret a obtenir una condemna contra el deutor per realitzar el seu dret de cobrament. La prescripció extintiva es consuma amb el transcurs del temps per la inacció del creditor durant tot aquest període; és el que s’ha anomenat popularment com «qui calla atorga», de manera que tàcitament el silenci del creditor durant un determinat lapse de temps provoca una conseqüència jurídica. El terme equivalent en anglès de prescripció extintiva és «statute barred» o «time-barred debts».
Per la qual cosa l’actitud passiva de molts morosos experimentats es basa en la idea de «deixar treballar a les lleis» a veure si hi ha sort i prescriu el deute. Els morosos avesats com a norma no paguen a ningú; si el creditor reclama li donen llargues fins que desisteixi i si és dels pocs que demanden judicialment fan ús del seu dret de «presumpte» deutor ja que correspon al creditor la càrrega de provar l’existència del deute impagat. Per desgràcia moltes vegades el creditor no posseeix els documents necessaris per demostrar l’existència del deute per la qual cosa el morós surt impune. Amb tot, en la majoria dels casos el morós impenitent espera que el seu deute passi de la categoria de presumpta a la de prescrita.
Cal tenir present, que la prescripció extintiva de deutes a Espanya és un tema molt complex ja que les normes que la regulen vénen recollides en diverses lleis i a més els terminis de prescripció van des dels sis mesos als 30 anys. Un altre factor que complica la qüestió és la normativa especial sobre la prescripció extintiva dels deutes mercantils i de les obligacions de pagament de certs negocis jurídics que gaudeixen d’unes particularitats que és important conèixer. Així mateix, cal tenir en compte que les normes per a la prescripció en els Drets Forals o en el Dret Civil Especial de Catalunya poden ser diferents a les determinades per la Llei estatal espanyola.
La prescripció és una institució jurídica per la qual el transcurs del temps produeix l’efecte de consolidar les situacions de fet; dit d’una altra manera, el temps -amb el concurs d’altres factors- pot funcionar com a causa d’adquisició o de pèrdua dels drets. Aquesta institució del Dret dona lloc a la prescripció adquisitiva o a la extintiva. D’una banda, la prescripció adquisitiva és una manera d’adquirir els béns (o un altre dret real) que són legalment propietat d’una altra persona, per haver-se posseït pacíficament -i prolongadamente- les coses. De l’altra, la prescripció extintiva és una forma d’extingir les accions o drets aliens per no haver exercit el creditor legítim aquestes accions i drets durant un lapse de temps. En tots dos casos han de concórrer els altres requisits legals.
D’una banda, en el dret europeu hi ha la prescripció adquisitiva o usucapió, institució jurídica que va heretar del dret romà. La usucapió és l’adquisició de la propietat dels béns d’una altra persona i dels drets reals per possessió de béns durant un temps, amb unes condicions que assenyala la llei. A la usucapió s’extingeix la titularitat del propietari original i aquest no pot reclamar la restitució de l’objecte adquirit pel posseïdor una vegada que la prescripció adquisitiva s’hagi consumat. Per una altra, hi ha la prescripció extintiva (o alliberadora) que es produeix per la falta de reclamació del creditor durant el termini establert per a cada obligació i és una forma d’extingir el dret i l’acció per exigir al morós el compliment forçós a través dels tribunals. En conseqüència, la prescripció té com a resultat privar al creditor del dret d’obtenir judicialment una sentència condemnatòria contra el deutor que obligui coercitivament a aquest al compliment de l’obligació. Per tant, la prescripció alliberadora no extingeix l’obligació, sinó que enerva la pretensió del creditor de reclamar el seu dret de cobrament per mitjà de l’acció judicial contra el deutor. Per això, la prescripció no fa desaparèixer l’obligació, sinó que la converteix en una obligació natural, per la qual cosa, si el morós voluntàriament paga el deute, després no pot penedir-se i reclamar la devolució del lliurat al·legant que es tracta d’un pagament sense causa.
Director de Brachfield
Credit & Risk Consultants