181
La setmana passada el Govern va anunciar que el número de telèfon d’atenció a les víctimes de violència domèstica, el 181, estarà en funcionament les 24 hores del dia a partir de l’1 de juliol. Aquesta no és l’única mesura que el Govern del ministre Espot anunciava dimarts. La Comissió Nacional de Prevenció de la Violència de Gènere i Domèstica explicava que s’han reformulat els protocols d’atenció amb la participació de les associacions del país, s’ha habilitat un espai privat a la Policia per facilitar les denúncies i l’atenció a les víctimes; i s’ha pres l’acord d’oferir defensa gratuïta.
Sense cap dubte totes aquestes accions són molt benvingudes i esperem que la seva posada en marxa sigui eficaç i ajudi que més dones se sentin reforçades a l’hora de fer denúncies, ja que sovint per por i amb la idea de no complicar-ho més, no és fan.
Jo no sóc cap experta, tot el contrari, em faig creus quan escolto les vides trencades de persones que continuen «enganxades», «addictes», a una relació fatal, dins d’una espiral en la qual massa sovint arrosseguen els seus fills deixant-los marcats de per vida.
He de dir que les associacions aquí fan una tasca increïble a l’hora d’intentar ajudar a sortir d’aquest tràngol angoixós que destrueix l’autoestima i la dignitat dels afectats en tot l’àmbit domèstic. Segons sembla, el primer pas és molt complicat i tenir un número de telèfon on trucar en situació límit i de desesperació potser de gran ajuda.
Però la por, solidària amb els violents, s’ha de vèncer i això és molt complex. Perquè no és la por únicament a lliurar-se’n del maltractador sinó també existeix una gran por a com continuar després. Com inicar una nova vida a soles i sovint sense cap recurs. S’ha de remarcar que aquesta és una de les primeres violències: l’econòmica. No permetre a la parella disposar lliurement de cap recurs econòmic és la primera mesura d’un violent per limitar tota acció de moviment. A més t’inhabiliten com a persona, et fan sentir inútil, incapaç i això, també, genera molta por.
Però d’aquest cercle es pot sortir i cada cop més persones ho estan aconseguint. Oferir assistència i protecció per part de les institucions és molt important però encara queda molt per fer des de la conscienciació social passant per l’educació, per exemple.
Lamentablement aquests tipus de conducta s’està reproduint en gent molt jove i amb formats nous aprofitant les xarxes socials. S’han de seguir adaptant les accions públiques a les realitats socials i això requerirà esforços per part de tots.
Sense cap dubte totes aquestes accions són molt benvingudes i esperem que la seva posada en marxa sigui eficaç i ajudi que més dones se sentin reforçades a l’hora de fer denúncies, ja que sovint per por i amb la idea de no complicar-ho més, no és fan.
Jo no sóc cap experta, tot el contrari, em faig creus quan escolto les vides trencades de persones que continuen «enganxades», «addictes», a una relació fatal, dins d’una espiral en la qual massa sovint arrosseguen els seus fills deixant-los marcats de per vida.
He de dir que les associacions aquí fan una tasca increïble a l’hora d’intentar ajudar a sortir d’aquest tràngol angoixós que destrueix l’autoestima i la dignitat dels afectats en tot l’àmbit domèstic. Segons sembla, el primer pas és molt complicat i tenir un número de telèfon on trucar en situació límit i de desesperació potser de gran ajuda.
Però la por, solidària amb els violents, s’ha de vèncer i això és molt complex. Perquè no és la por únicament a lliurar-se’n del maltractador sinó també existeix una gran por a com continuar després. Com inicar una nova vida a soles i sovint sense cap recurs. S’ha de remarcar que aquesta és una de les primeres violències: l’econòmica. No permetre a la parella disposar lliurement de cap recurs econòmic és la primera mesura d’un violent per limitar tota acció de moviment. A més t’inhabiliten com a persona, et fan sentir inútil, incapaç i això, també, genera molta por.
Però d’aquest cercle es pot sortir i cada cop més persones ho estan aconseguint. Oferir assistència i protecció per part de les institucions és molt important però encara queda molt per fer des de la conscienciació social passant per l’educació, per exemple.
Lamentablement aquests tipus de conducta s’està reproduint en gent molt jove i amb formats nous aprofitant les xarxes socials. S’han de seguir adaptant les accions públiques a les realitats socials i això requerirà esforços per part de tots.