E l 26 de setembre del 2012, pocs dies després de la multitudinària manifestació de l’11 de setembre, Artur Mas va pujar a la tribuna d’oradors del Parlament de Catalunya. No havien passat ni cinc minuts des de l’inici del discurs quan va dir: «En moments excepcionals, decisions excepcionals.». I acte seguit va anunciar que havia decidit avançar les eleccions al 25 de novembre. El resultat ja és conegut per tothom. Convergència i Unió, per sorpresa de molts, va perdre 12 escons i es va quedar amb 50 diputats. I ERC, que ja començava a superar els efectes de l’etapa del Tripartit, va recollir els rèdits d’unes eleccions que van començar a dibuixar un arc parlamentari molt diferent al que s’havia conegut des de la recuperació de la democràcia.
Vistos els resultats d’aquell avançament electoral és evident que no va ser un bon negoci. Però el cas de Catalunya no és diferent del d’altres països i comunitats autònomes de l’Estat espanyol que s’han pogut veure en els darrers temps. El primer exemple el tenim en les eleccions britàniques de fa dos setmanes. Theresa May, convençuda que no tenia rival i amb la determinació de tirar endavant amb el mandat del brèxit, va convocar eleccions anticipades. De fet, quan va prendre la decisió el laborista Jeremy Corbyn només convencia les bases del seu partit (però no pas el votant socialista de tota la vida). Amb aquest teló de fons no és estrany que des d’algun despatx de Downing Street es donés per descomptada la victòria de May. Però la premier britànica va cometre errors. No va tenir en compte que el seu adversari trepitjava més el carrer, que connectava directament amb els joves (potser els qui  pateixen i han patit més la crisi) i que el seu discurs anava al cor de les polítiques socials de la tota la vida. Contràriament, May optava per un programa més conservador oblidant tots aquells detalls. El resultat és que a pocs dies de les eleccions les distàncies ja s’havien reduït considerablement i, segons coincideixen a dir molts analistes, si la campanya hagués durat una setmana més la victòria del laborista Corbyn era més que una probabilitat.
I si avançant les eleccions quan realment no calia, May va perdre bous i esquelles (per tirar endavant el mandat del Brèxit li era més fàcil fer-ho des de la còmoda majoria absoluta que havia heretat de Cameron) hi ha altres casos que demostren que a aquesta fórmula només s’hi ha de recórrer en casos d’extrema necessitat. Un altre exemple d’aquest error de càlcul el trobem a Andalusia. Susana Díaz, que tenia un pacte de govern amb Izquierda Unida al Parlament andalús tot i que el PSOE havia perdut les eleccions tres anys abans, també va decidir donar un cop de volant i convocar eleccions anticipades la primavera del 2015. El seu objectiu, com és obvi, també passava per aconseguir la majoria absoluta amb aquest cop d’efecte. I a fe de Déu que va aconseguir tot el contrari. Tot i que la victòria del PSOE va ser clara (a diferència del 2012) li va costar el que no està escrit superar la investidura. Si abans depenia d’IU ara depèn dels nou diputats de Ciutadans i els 15 escons que va aconseguir Podemos s’han erigit com l’oposició més dura que havia conegut mai. I tot i que això és bo (que hi hagi una oposició que fiscalitzi el govern, vull dir) no està de més recordar que hauria tingut una legislatura molt més plàcida si no hagués optat per un avançament electoral que no li va aportar res de nou del que ja tenia.
I si en els darrers anys s’ha vist que qui convoca eleccions anticipades acaba aconseguint un efecte diferent al que pretenia passa tres quarts del mateix amb els referèndums. David Cameron va cridar la ciutadania a les urnes per decidir sobre la continuïtat britànica a la Unió Europa segur de les seves possibilitats d’èxit i es va trobar amb una derrota dels seus plantejaments. Tres quarts del mateix li va passar a l’expresident italià Matteo Renzi, que va convocar una consulta sobre una reforma de la Constitució que reforçava l’Executiu i es va trobar amb un sonor cop de porta que va acabar amb la prometedora carrera d’un dels polítics que s’erigia com un dels lideratges més sòlids de la Unió Europea. I quan les promeses no es poden complir, com és el cas de Grècia, val més no convocar. Perquè Siryza va invitar la ciutadania a pronunciar-se sobre les dràstiques mesures econòmiques que li imposava la troika i el resultat va ser un no claríssim. Pocs dies després, però, el Govern d’Alexis Tsipras capitulava a Brusel·les sense tenir en compte (tot i que segurament no tenia més opció) el mandat que els grecs havien expressat dies abans a les urnes.
Fet i fet doncs, la classe política s’ho hauria de pensar dues vegades abans d’avançar eleccions o de convocar referèndums de final incert (i aquí no em refereixo a Catalunya, que ja tindrem temps per parlar-ne). Perquè, insisteixo, convocar a les urnes abans d’acabar la legislatura només hauria d’estar reservat a casos d’extrema necessitat. I a Andorra n’hi ha un exemple ben clar que, en definitiva, és l’antítesi dels casos relatats abans. L’excap de Govern Jaume Bartumeu hi va recórrer el 2011 després de veure encallada la legislatura per la impossibilitat d’aprovar uns pressupostos que ja venien prorrogats del primer any de mandat. Les va perdre però segurament no tenia més opció. Com tampoc no hagués tingut més alternativa el president Carles Puigdemont si la CUP no li hagués aprovat els comptes de l’any passat. D’altra banda, per poques possibilitats que hi hagi de revertir la situació, l’aconsellable és fer política i acabar el mandat. Perquè els números canten. Vaja, que si jo fos governant ho tindria clar. No les avançaria.