Senzilla paraula, però tan essencial.

Aigua, aiguat, neu, energia, vida ...

Avui, ja no hi ha ningú que dubti sobre la necessitat de l’aigua per viure i la seva importància en el present i de cara al futur.

La naturalitat i les mil cares amb que se’ns presenta l’aigua però, fan que no sigui prou reconeguda ni valorada com a tal.

A les seves qualitats indispensables per fer possible la vida, se n’hi sumen d’altres que ens haurien de fer posicionar i actuar amb més coherència, com la seva escassetat o limitació natural; la seva gratuïta renovabilitat a través del gran cicle natural anual; el seu impacte en casos extrems i, finalment ,la seva capacitat adaptativa que ens permet el seu aprofitament per a altres usos que l’estrictament vital.

Hi ha almenys cinc aspectes que cal posar de relleu, relacionats amb l’aigua a Andorra i el seu entorn pirinenc, per destacar-ne la seva importància.

L’aigua en forma de neu és el primer. Aquest or blanc que el nostre país ha sabut aprofitar, convertint-lo en un motor econòmic, que dinamitza tota l’economia andorrana durant cinc mesos de l’any. Una aigua, abans neu adversa, i avui neu benigna, en paraules de l’Antoni Morell. Una neu que té els dies comptats pel canvi climàtic i que, més que mai, demana unió i defensa dels interessos generals i comunals per a fer front als reptes futurs i no visions purament interessades i comercials, d’interès particular, que no volen assumir les inaccions pròpies passades i presents.

L’aigua de rec, del jardí natural que és Andorra, és el segon. Que de temps en temps, o gairebé cada dia al maig (al maig cada dia un raig), la natura s’ofereix per a cuidar-se, sense necessitat de regants. El cicle natural de la Terra «vetlla» perquè tots els éssers vius, vegetals i animals, als quals acompanyem en aquest viatge en el temps i l’espai, per l’Andorra actual, puguin acomplir el seu cicle també natural, de naixement, vida i mort. Un medi natural (terres, prats i boscos) avui deixats de la ma dels homes i del Comuns, però sortosament no de la de Déu.

L’aigua destructiva és el tercer aspecte. En forma d’aiguats, torrentades o esllavissades de terreny. Els principals darrerament varen passar el 1937 i el 1982, en 45 anys de separació. Els propers, forts, poden tocar doncs el 2027, just d’aquí a 10 anys. Malgrat la canalització (parcial i sovint només d’un costat) dels rius que s’ha fet, encara queda molt a fer. Avui s’accepta que només hi ha dues vies per a fer front als aiguats. La contenció de les aigües o el permetre que aquestes tinguin una sèrie de zones previstes a inundar. Al país no tenim cap sistema de contenció realitzat ni previst a realitzar. I tampoc comptem amb cap terreny amb la classificació de sòl com a inundable, reconegut per Govern. Els pròxims impactes, si no es fa res, vist el creixement hagut en els darrers 35 anys, poden fer molt mal.

A la vista de l’escassetat de sòl pla i de fons de vall que és pot inundar sense fer mal, perquè es troba construït o s’hi preveu construir, només hi ha la possibilitat de contenció de les aigües o terreny per a fer front, amb garantia, a les properes revingudes o aiguats excepcionals (que ja ens han confirmat que seran més freqüents amb el canvi climàtic). Unes preses de contenció d’aigua són factibles, una en cada Valira, la primera a la zona del Lloset d’Encamp (Esso), al Valira d’Orient, on hi ha la gorja que inicia la vall que es troba Meritxell, on el pla d’aigua arribaria fins als peus del poble de Molleres, encabint uns 2,50 milions de metres cúbics d’aigua. I l’altra, de similar, a la zona d’Anyós a la Massana, per sobre del pont vell que porta a Anyós.

L’aigua com a energia és el quart. La necessitat de reduir la dependència energètica andorrana respecte a l’exterior fa que calgui buscar i aprofitar tots els recursos possibles com molt bé està fent el Govern, sobretot per via de les energies renovables.

Incrementar els recursos hidràulics seria un bon complement.

Les dues preses d’aigua per contenir aiguats o donar un temps de resposta per a millor gestionar els mateixos en cas de produir-se, anirien en aquest sentit.

La primera, el Lloset d’Encamp tindria un fàcil i directe aprofitament per via del bombeig i connexió al canal de FEDA que va de Ransol a Engolasters i d’aquí la central actual d’Escaldes.

Finalment, l’aigua com a recurs vital per assegurar el beure de les persones o el líquid necessari per a la vida és el cinquè. Un pla nacional de regulació de l’aigua per proveir d’aigua totes les necessitats vitals del país seria molt útil, especialment en la seva declaració de bé nacional, és a dir, d’interès general.

El coneixement de les capacitats que disposa el país per fer front en un període de sequera, cada cop més possible amb el canvi climàtic, o per conèixer les limitacions d’ús o de càrrega de població sobre el nostre territori seria indispensable, especialment per poder preveure les alternatives per fer front a circumstàncies excepcionals.

Disposar de dues reserves addicionals, via les preses mencionades anteriorment, amb capacitat de 2,5 milions de metres cúbics cadascuna no seria menyspreable, sobretot trobant-nos com ens trobem en una posició de capçalera de conques fluvials  i que en els propers anys les  regulacions internacionals europees puguin posar traves a la retenció d’aigua en les capçaleres dels seus rius.

Francesc d’Assís va dir que l’aigua és utilíssima, preciosa, pura i humil.

Per impossible i costós que sigui, prevenir sempre és millor i més econòmic que curar.

I en això també ens ensenya l’aigua.

No oblidem com s’ha dit sempre: «La gota d’aigua forada la pedra».

Però si ho fa, és perquè, «una gota d’aigua, mai va sola».

Recordem que «l’aigua passada no mou molí».

I «mai no és ben dit o, d’aquesta aigua no en beuré».

Arquitecte