El passat debat monogràfic sobre la sanitat que es va dur a terme al Consell general ens va deixar a alguns una sensació de «no» però potser «sí».

Del «no», perquè les propostes presentades no anaven gaire més enllà del que ja s’ha presentat en diverses ocasions, i sense un calendari massa concret.

Però potser em vull centrar en la part del «sí», que en la meva opinió és la més positiva, i és la part en la qual es va acceptar formar una taula de discussió o treball, com es vulgui dir, sobre determinats aspectes per afrontar el repte de la sostenibilitat del sistema sanitari a proposta del Grup Parlamentari Liberal i amb el suport del Grup Parlamentari Demòcrata.

I per què ho considero positiu?

Ho considero positiu, sobretot, perquè ens oferirà l’oportunitat de discutir sobre diversos aspectes que calen afrontar quan es parla de reforma sanitària.

El Grup Liberal va aportar uns quants aspectes per a la discussió que es podrien transformar en accions; de forma genèrica en citaré alguns: una ràtio màxima de professionals especialistes al país; millorar el control sobre la despesa generada per part dels prestadors sanitaris i conèixer els motius que genera aquesta despesa; establir guies de tractaments; el dubte sobre el finançament de la despesa generada pel professionals no convencionats; la participació de les asseguradores privades en el finançament de la despesa; que la comissió mixta estigui formada pel Ministeri de Salut i la CASS; aclarir la política salarial del SAAS, i establir si cal posar un límit al dèficit que es pot assumir.

Jo potser afegiria d’altres propostes que es poden incloure per assolir la sostenibilitat del sistema sanitari.

–Una major prevenció i promoció de la salut.

–Les polítiques sanitàries han de ser participades per pacients, professionals, famílies i ciutadans, situant de forma real a l’usuari al centre del sistema.

–Una sòlida integració del sistema de salut, amb una visió global, liderat pel ministeri i amb una gestió del sistema eficient.

–Millorar la coordinació sanitària i sociosanitària, assegurant la continuïtat assistencial.

–Millorar l’atenció domiciliària des d’una atenció primària resolutiva.

Moltes de les accions s’han plantejat des de fa anys, però potser no hi ha hagut el debat polític necessari per ajustar i incorporar algunes d’elles.

Ara tenim l’oportunitat de tornar a analitzar el problema i intentar anar més enllà de les diferències polítiques i entendre la sanitat, i el problema de la seva sostenibilitat, com un problema d’Estat que cal abordar de forma general. Podem observar que existeix un ampli consens en la societat i també en els partits polítics sobre les mesures que cal aplicar.
Vull acollir la proposta des de la discrepància, cal fugir de l’eslògan per poder veure a on poden estar les solucions. Hem d’evitar la idea de que existeixen dos formes irreconciliables, cal la col·laboració i participació, on tothom pugui aportar el que consideri important i poder discutir-ho.

Tenim la necessitat de seguir aquest camí, potser amb aquest camí no aconseguirem un pacte d’Estat, però no deixa de ser una molt bona oportunitat per treballar conjuntament i aconseguir afrontar aquest repte tant important de conservar la nostra sanitat pública de qualitat que tants esforços ha costat tenir, i que ens situa a uns nivells de reconeixement molt alts a nivell internacional, i a més ens permetrà establir una estratègia per actuar sobre l’envelliment de la població.

Es tracta de no fer política amb la sanitat, sinó, finalment, de fer política sanitària.

Consellera independent Grup Mixt