La nit del 6 de juny del 1993 va ser difícil pel Partit Popular. A les acaballes del govern de Felipe González, assetjat per escàndols que marcaven un final de cicle, la majoria d’enquestes havien pronosticat un empat tècnic amb José María Aznar. Però els auguris no es van confirmar, la demoscòpia va signar una de les seves primeres pífies a l’Estat espanyol i González va tornar a guanyar (per la mínima) les eleccions. Aquesta és només una mostra de la cautela amb la que s’han de llegir determinades enquestes tot i que habitualment les que més s’ajusten a la realitat són les que fan públiques els instituts d’opinió. I la setmana passada el Centre de Recerca Sociològica (CRES) va donar unes quantes píndoles que val la pena comentar perquè aporten algunes inquietuds de la societat andorrana que, més tard o més d’hora, algú des de la política haurà d’intentar vehicular.
Anem a pams. Més enllà dels hipotètics resultats electorals del 2019 (que com feia notar aquest diari cal agafar amb cautela pel 40% de persones que encara no saben a qui votaran) hi ha dades de l’enquesta que són orientatives de cap on va la sociologia del país. En primer lloc, i obviaré donar tants per cents per no cansar el lector, el que passa a Andorra amb el descrèdit de la política no és gaire diferent del que succeeix a Catalunya o a la resta de l’Estat espanyol. Saber llegir aquest resultat (veig que els liberals mostren preocupació per aquesta dada i fan bé) és el primer pas per tornar a vincular la ciutadania amb la cosa pública, que prou convé. Preguntar-se el perquè de tot plegat i posar els mecanismes per començar a reduir aquesta distància entre el poble i els governants hauria de ser un dels primers mals de cap de tothom que ocupa un càrrec de responsabilitat institucional. I és que, al capdavall, el càrrec deriva del vot i no a la inversa.
Però en l’enquesta hi ha altres dades que criden l’atenció i que ofereixen una radiografia molt interessant de cap on va la societat. Des d’aquest punt de vista un alt percentatge de gent manifesta que estaria d’acord amb què Andorra permeti la doble nacionalitat. Vaja, si jo fos resident al Principat hauria respost més o menys amb les mateixes coordenades perquè en un món cada vegada més global només veig avantatges en què així sigui. De fet, ara que a Catalunya es parla tant d’independència he escoltat a ben poca gent que arribat el cas es conformés en conservar només la nacionalitat catalana perquè segons s’ha dit sempre un hipotètica Catalunya-Estat permetria fer-la compatible, també, amb l’espanyola. I tot i que la pertinença a una comunitat és un sentiment que va molt més enllà d’un paper oficial és evident que tenir la nacionalitat amplia l’amalgama de drets i deures (però sobretot de drets) que implica pertànyer a un país. Des d’aquest punt de vista, el dret a vot dels residents (una qüestió que també apareix reflectida al sondeig) s’endevina també com un mecanisme que pot servir per enfortir els vincles amb la terra d’acollida i per reforçar la implicació amb una realitat que a la pràctica és comuna a tota persona que hi viu.
D’altra banda, de l’enquesta també se’n desprèn (i ho escrivia fa dos setmanes) la marcada fragmentació de l’espai electoral andorrà. Amb dos partits socialistes i un d’ecologista i dos forces de centre dreta (amb accent liberal totes dues) se’m fa difícil entendre els criteris amb què es reparteix el vot tot i que m’imagino que en això el factor personal hi fa més que l’ideològic. D’entrada, la unió del bloc d’esquerres fa un percentatge força elevat. Però és que la suma de les proporcions que l’enquesta atorga a l’actual majoria de govern i als liberals també possibilita un bloc majoritari que abraçaria bona part de l’espai electoral del país en cas d’anar unit. I vistes les respostes de la ciutadania, que es considera majoritàriament de centre, les polítiques a les que han de tendir tots els partits amb voluntat de govern és dibuixar aquest espai que acostuma a ser predominant en la gran part de democràcies del món occidental i que pessiga a esquerra i dreta. Perquè en definitiva es tracta de bastir un discurs que pugui ser atractiu per la majoria de la població, que com a tot arreu i tret de comptades excepcions, es mira la política com una opció de transformar la realitat sense massa apriorismes ideològics.
Sigui com sigui, i tornant a l’inici de l’article, també hi ha vegades en què l’oracle s’ha complert. No seria el cas del brèxit ni el de les darreres eleccions espanyoles (quan es va pronosticar un «sorpasso» de Podemos al PSOE al que encara li fan el mànec) però sí que seria l’exemple de la segona volta de les eleccions franceses on el marge d’avantatge de Macron sobre Le Pen es va mantindre pràcticament igual de com assegurava la demoscòpia. Ara bé, les enquestes més fiables acostumen a ser les que no es coneixen. És a dir, les que la llei electoral (almenys a l’altre costat de la frontera) no permet publicar durant la darrera setmana de campanya i que els partits sí que fan per corregir els seus discursos de darrera hora. Encara sort que en aquest cas des de Catalunya podem recórrer a les que, al ser un altre país, publica EL PERIÒDIC D’ANDORRA fins a darrera hora. I és que curiosos com som, tot i tractar-se de vaticinis (això sí, raonats científicament) ens agrada avançar-nos a allò que passarà encara que sigui fent cas omís a aquella màxima que diu que a la vida hi ha veritats, mentides i enquestes.