«Doncs us farem un riu»
Explica Antoni Morell que a través d’Andorra van entrar a Espanya les idees de Rosseau, Voltaire i Montesquieu. I segurament va ser així. Però en els nostres dies, quan les distàncies s’han escurçat i les fronteres són cada dia més permeables, seria difícil precisar qui va començar primer a fer pressupostos participatius, una fórmula que es repeteix a banda i banda de la duana independentment de la seva autoria i passa més o menys com la jota, que com molt bé canta Quico el Cèlio, el Noi i el Mut de Ferreries, no se sap ben bé si puja o baixa pel riu, que de cantar-se es canta tant a l’Aragó com a les terres de l’Ebre.
Més enllà de la idea, doncs, que almenys a Catalunya remet a partits d’esquerra, el cert és que els pressupostos participatius han vingut per quedar-se i el Principat, com les terres de Ponent i del Pirineu, no n’és una excepció.
Des de fa uns dies i fins el 9 de juny la ciutadania andorrana està cridada a les urnes. I ho està no per elegir el cap de govern (que això ja passarà el 2019) sinó per triar quines de les 28 propostes aportades per la gent són més factibles de tirar endavant. Segons explica el ministre d’Ordenament Territorial, Jordi Torres, la majoria de les opcions fan referència a qüestions relacionades amb la seguretat viària i la millora paisatgística. I ben aviat rebran l’aval dels andorrans i residents majors d’edat que vulguin exercir el seu dret a decidir en què es gasten 200.000 euros dels pressupostos públics.
Una mica més avall (a la Seu d’Urgell) passa tres quarts del mateix. L’ajuntament presidit per Albert Batalla treu a votació 112 propostes aportades per la ciutadania per un valor de 100.000 euros mentre que la Paeria de Lleida en reserva un milió perquè la gent dels barris i de l’Horta (el veritable pulmó de la ciutat) pugui decidir en què es gasten aquests diners.
Tot i que les quantitats que es destinen als pressupostos participatius són més aviat discretes (sobretot si es comparen amb els milions d’euros que mou cada any l’Administració) no està de més valorar la iniciativa, que per alguna cosa es comença. En allò de veure el got mig ple o mig buit, doncs, toca inclinar-se pel primer cas encara que no estaria malament que aquesta moda de convidar la ciutadania a decidir una petita part del pressupost s’estengués també a altres àmbits de la cosa pública. Que si es parteix de la base que la gent té prou sentit crític per decidir en què es gasten 100.000 o 200.000 euros (que la majoria de nosaltres no els hem vist mai junts) també s’entén que és prou madura per participar en decisions que indefectiblement marcaran el seu dia a dia. I encara que no es tracta de convocar un referèndum cada dos per tres (que en això Suïssa s’emporta la palma) no seria mala idea consultar més de tant en tant la ciutadania, que les legislatures són molt llargues i la democràcia no se sustenta només posant la papereta a l’urna cada quatre anys.
És evident que per consultar determinades decisions cal saber molt bé què es consulta i quan. És a dir, definir què és i què no transcendent. I en això el fiasco de la consulta de la Diagonal de Barcelona que va dissenyar l’exalcalde Hereu és ben bé el que no s’ha de fer mai. I encara que és evident que costa que la gent s’involucri en el dia a dia de la cosa pública, que la fiscalitzi si cal i se’n consideri partícip, no és menys cert que moltes vegades (i qui té responsabilitats públiques ho sap) costa el que no està escrit que la gent participi.
I en això, tot i la novetat, les xifres d’Andorra i la Seu d’Urgell en els seus pressupostos participatius parlen per si soles si es comparen amb els milers de persones que tenint la porta oberta a fer-ho no s’han interessat per aportar les seves propostes. En el cas d’Andorra, però, també és interessant els vasos comunicants que el Govern ha establert amb el territori. Perquè segons està escrit les propostes que són competència de les parròquies es derivaran als comuns perquè les tinguin en compte.
Fet i fet ja s’ha obert una via de participació que cal esperar que ben aviat arribi a bon port. Perquè d’aquesta manera, a diferència del que passava a finals del segle XIX i principis del XX, és la ciutadania la que s’empodera i decideix de baix a dalt i no a la inversa. I sinó valgui com a exemple l’anècdota apòcrifa que s’atribueix a Santiago Rusiñol quan acompanyava el seu germà Albert en la campanya per ser diputat a Corts. Conta l’autor de Sitges que en un míting va dir als parroquians: «Si em voteu us farem un pont». En fer-li notar que no tenien riu, el candidat va fer una pausa i, sense pensar-s’ho dues vegades, va dir: Doncs us farem un riu».
Periodista
Més enllà de la idea, doncs, que almenys a Catalunya remet a partits d’esquerra, el cert és que els pressupostos participatius han vingut per quedar-se i el Principat, com les terres de Ponent i del Pirineu, no n’és una excepció.
Des de fa uns dies i fins el 9 de juny la ciutadania andorrana està cridada a les urnes. I ho està no per elegir el cap de govern (que això ja passarà el 2019) sinó per triar quines de les 28 propostes aportades per la gent són més factibles de tirar endavant. Segons explica el ministre d’Ordenament Territorial, Jordi Torres, la majoria de les opcions fan referència a qüestions relacionades amb la seguretat viària i la millora paisatgística. I ben aviat rebran l’aval dels andorrans i residents majors d’edat que vulguin exercir el seu dret a decidir en què es gasten 200.000 euros dels pressupostos públics.
Una mica més avall (a la Seu d’Urgell) passa tres quarts del mateix. L’ajuntament presidit per Albert Batalla treu a votació 112 propostes aportades per la ciutadania per un valor de 100.000 euros mentre que la Paeria de Lleida en reserva un milió perquè la gent dels barris i de l’Horta (el veritable pulmó de la ciutat) pugui decidir en què es gasten aquests diners.
Tot i que les quantitats que es destinen als pressupostos participatius són més aviat discretes (sobretot si es comparen amb els milions d’euros que mou cada any l’Administració) no està de més valorar la iniciativa, que per alguna cosa es comença. En allò de veure el got mig ple o mig buit, doncs, toca inclinar-se pel primer cas encara que no estaria malament que aquesta moda de convidar la ciutadania a decidir una petita part del pressupost s’estengués també a altres àmbits de la cosa pública. Que si es parteix de la base que la gent té prou sentit crític per decidir en què es gasten 100.000 o 200.000 euros (que la majoria de nosaltres no els hem vist mai junts) també s’entén que és prou madura per participar en decisions que indefectiblement marcaran el seu dia a dia. I encara que no es tracta de convocar un referèndum cada dos per tres (que en això Suïssa s’emporta la palma) no seria mala idea consultar més de tant en tant la ciutadania, que les legislatures són molt llargues i la democràcia no se sustenta només posant la papereta a l’urna cada quatre anys.
És evident que per consultar determinades decisions cal saber molt bé què es consulta i quan. És a dir, definir què és i què no transcendent. I en això el fiasco de la consulta de la Diagonal de Barcelona que va dissenyar l’exalcalde Hereu és ben bé el que no s’ha de fer mai. I encara que és evident que costa que la gent s’involucri en el dia a dia de la cosa pública, que la fiscalitzi si cal i se’n consideri partícip, no és menys cert que moltes vegades (i qui té responsabilitats públiques ho sap) costa el que no està escrit que la gent participi.
I en això, tot i la novetat, les xifres d’Andorra i la Seu d’Urgell en els seus pressupostos participatius parlen per si soles si es comparen amb els milers de persones que tenint la porta oberta a fer-ho no s’han interessat per aportar les seves propostes. En el cas d’Andorra, però, també és interessant els vasos comunicants que el Govern ha establert amb el territori. Perquè segons està escrit les propostes que són competència de les parròquies es derivaran als comuns perquè les tinguin en compte.
Fet i fet ja s’ha obert una via de participació que cal esperar que ben aviat arribi a bon port. Perquè d’aquesta manera, a diferència del que passava a finals del segle XIX i principis del XX, és la ciutadania la que s’empodera i decideix de baix a dalt i no a la inversa. I sinó valgui com a exemple l’anècdota apòcrifa que s’atribueix a Santiago Rusiñol quan acompanyava el seu germà Albert en la campanya per ser diputat a Corts. Conta l’autor de Sitges que en un míting va dir als parroquians: «Si em voteu us farem un pont». En fer-li notar que no tenien riu, el candidat va fer una pausa i, sense pensar-s’ho dues vegades, va dir: Doncs us farem un riu».
Periodista