Però, segueix sent el rei?
L’actual president dels EUA, Donald Trump, està deixant imatges inèdites en els últims 70 anys. Fonamentalment, em refereixo al canvi de rumb en política internacional que, com ell mateix diu, posa a Amèrica primer (‘America First!’). En l’última cimera del G7, en la reunió a Brussel·les de l’OTAN o en les trobades bilaterals amb Macron, els desacords han estat per davant de l’interès per construir junts. Parafrasejant a N’Angela Merkel, arriba el moment que els europeus ens encarreguem del nostre futur ja que, a curt termini, serà complex comptar amb l’amic americà. I això va més enllà de les qüestions de defensa, que són crítiques, per descomptat. Afecta al desenvolupament de les relacions comercials internacionals, qüestió sobre la qual m’agradaria aprofundir.
En la modalitat de 140 caràcters, Donald Trump el 30 de maig va ser capaç d’assenyalar a Alemanya per raó de la seva ‘baixa’ contribució al pressupost de l’OTAN i del dèficit comercial que genera als EUA en les relacions bilaterals. I considera que ambdues coses són dolentes per a ell. I que ambdues cal canviar-les. Més enllà de la manera de comunicar, de l’estil,… ha de quedar clar que aquestes afirmacions són simplement una extensió d’una política que llança un torpede cap a la línia de flotació del comerç internacional i del multilateralisme. Durant les primeres setmanes de la seva presidència, el mercat va triar quedar-se amb el programa de despesa i inversió, amb la reforma de l’‘Obamacare’, amb la reforma impositiva, amb l’eliminació de traves. Avui, el mercat es queda amb la tendència al proteccionisme comercial, amb la impossibilitat d’articular una majoria per implementar les seves mesures, amb la incapacitat per concretar els plans de reforma tributària. No són bones notícies, òbviament.
Proteccionisme o globalització? Abans de l’organització política dels primers estats fa segles, les societats en desenvolupament basaven part del seu creixement i impuls en el comerç sense fronteres. Amb l’arribada de les fronteres i la creació dels estats va haver-hi un llarg període de relatiu desenvolupament de polítiques proteccionistes. I, després de la Segona Guerra Mundial, va venir un període de pau, de cooperació internacional, de desenvolupament d’organismes multilaterals, però sobretot, de desenvolupament del comerç internacional. En la seva versió més recent vivim un temps de globalització, que en termes nets aporta al conjunt del creixement més del que detracta. Aquesta afirmació era, a més, una part del patrimoni popular de molts països desenvolupats i d’alguns dels més grans dels països en desenvolupament (Xina o Mèxic, per exemple). També hi ha hagut perdedors, és clar. Però insistim que el balanç net és positiu. No obstant això, la crisi iniciada el 2007-2008, la Gran Recessió, ha triat a la globalització com a boc expiatori i element causant de la pèrdua de llocs de treball o l’augment de la desigualtat en moltes economies del primer món. L’argument és massa pueril per ser validat. Però, en el brou de cultiu adequat alimenta ones de populisme i proteccionisme. Guanyar Ohio o Detroit encoratjant la idea que recuperaran part de la seva lluentor com a centres de producció de cort industrial enfront de Mèxic o Brasil forma part d’una fal·làcia. Frenar a Über o Cabify a costa de la defensa, sense canvis, d’un model de control de llicències i preus, tampoc ajuda a resoldre el problema. La tornada a un proteccionisme comercial dur sembla un error d’embalum destinat a beneficiar només als que utilitzen les ulleres d’a prop.
El conjunt de les accions destinades a retornar a un grau d’aïllament comercial més gran tenen conseqüències sobre les expectatives de creixement global. No en va, si observem en paral·lel el comportament de les dades d’evolució del comerç internacional i el comportament de les borses, podrem apreciar un comportament en paral·lel d’ambdues magnituds. No m’entenguin malament, no podem parlar estrictament de causalitat unívoca, però sí podem dir que són elements coincidents. Amb proteccionisme es creix menys i les borses que descompten expectatives de creixement tendeixen a dubtar. La renúncia tàcita de l’administració Trump al multilateralisme està portant conseqüències per a les inversions dels estalviadors. No ha estat Trump qui ha impulsat les borses en els últims 12 mesos. Tots els grans índexs europeus en 12 mesos estan amb revaloracions superiors al 20 %, els índexs emergents per sobre del 25 % i els americans a la vora del +20 % també. És el denominat ‘reflation trade’ qui està darrere: una reactivació de l’activitat a nivell global. Donald Trump, i el seu costat pro-mercat, s’ha sumat a aquesta tendència. Però avui és un president en el que predominen els elements negatius: ‘impeachment’? Incapacitat per implementar grans mesures? Escàndols polítics? Aquests elements planegen sobre els mercats.
Però, com en la cançó de José Alfredo Jiménez: ‘…segueix sent el rei…’ Donald Trump? No. El dòlar. Les recents caigudes del dòlar estan justificades, entre d’altres, pels motius expressats. Caigudes que són limitades i no acaben de sortir-se d’una àmplia lateralitat que persisteix ja tres anys. Però, creiem que els motius fonamentals que definirien el ‘fair value’ del dòlar americà segueixen vigents: des del seu valor com a divisa de referència fins als motius que es basen en els fonamentals d’una economia que es troba en un punt avançat del cicle i que està pujant de manera moderada els tipus. Els nivells actuals del dòlar ofereixen recorregut fins a aquest valor d’equilibri de llarg termini, que situaríem més enllà de l’1,05. En aquest sentit, esgotada la inèrcia actual i amb la reversió de les notícies, esperem que el dòlar s’acabi per enfortir enfront de la majoria de divises.
A dretcient i descontextualitzant (perdonin-me!), m’aprofito de Yuval Hariri i el seu llibre ‘Sapiens’. D’animals a déus quan diu que tothom creu en el dòlar. Ell ho fa per referir-se a l’imparable impuls de la revolució cognitiva que des de fa milers d’anys mou a la humanitat. I assenyala la creació dels diners i els intercanvis comercials com una poderosa font de desenvolupament. Els proteccionismes exagerats tendeixen a alentir les economies. Es pot creure en el dòlar.
Sots-director general Banca Privada. Andbank
En la modalitat de 140 caràcters, Donald Trump el 30 de maig va ser capaç d’assenyalar a Alemanya per raó de la seva ‘baixa’ contribució al pressupost de l’OTAN i del dèficit comercial que genera als EUA en les relacions bilaterals. I considera que ambdues coses són dolentes per a ell. I que ambdues cal canviar-les. Més enllà de la manera de comunicar, de l’estil,… ha de quedar clar que aquestes afirmacions són simplement una extensió d’una política que llança un torpede cap a la línia de flotació del comerç internacional i del multilateralisme. Durant les primeres setmanes de la seva presidència, el mercat va triar quedar-se amb el programa de despesa i inversió, amb la reforma de l’‘Obamacare’, amb la reforma impositiva, amb l’eliminació de traves. Avui, el mercat es queda amb la tendència al proteccionisme comercial, amb la impossibilitat d’articular una majoria per implementar les seves mesures, amb la incapacitat per concretar els plans de reforma tributària. No són bones notícies, òbviament.
Proteccionisme o globalització? Abans de l’organització política dels primers estats fa segles, les societats en desenvolupament basaven part del seu creixement i impuls en el comerç sense fronteres. Amb l’arribada de les fronteres i la creació dels estats va haver-hi un llarg període de relatiu desenvolupament de polítiques proteccionistes. I, després de la Segona Guerra Mundial, va venir un període de pau, de cooperació internacional, de desenvolupament d’organismes multilaterals, però sobretot, de desenvolupament del comerç internacional. En la seva versió més recent vivim un temps de globalització, que en termes nets aporta al conjunt del creixement més del que detracta. Aquesta afirmació era, a més, una part del patrimoni popular de molts països desenvolupats i d’alguns dels més grans dels països en desenvolupament (Xina o Mèxic, per exemple). També hi ha hagut perdedors, és clar. Però insistim que el balanç net és positiu. No obstant això, la crisi iniciada el 2007-2008, la Gran Recessió, ha triat a la globalització com a boc expiatori i element causant de la pèrdua de llocs de treball o l’augment de la desigualtat en moltes economies del primer món. L’argument és massa pueril per ser validat. Però, en el brou de cultiu adequat alimenta ones de populisme i proteccionisme. Guanyar Ohio o Detroit encoratjant la idea que recuperaran part de la seva lluentor com a centres de producció de cort industrial enfront de Mèxic o Brasil forma part d’una fal·làcia. Frenar a Über o Cabify a costa de la defensa, sense canvis, d’un model de control de llicències i preus, tampoc ajuda a resoldre el problema. La tornada a un proteccionisme comercial dur sembla un error d’embalum destinat a beneficiar només als que utilitzen les ulleres d’a prop.
El conjunt de les accions destinades a retornar a un grau d’aïllament comercial més gran tenen conseqüències sobre les expectatives de creixement global. No en va, si observem en paral·lel el comportament de les dades d’evolució del comerç internacional i el comportament de les borses, podrem apreciar un comportament en paral·lel d’ambdues magnituds. No m’entenguin malament, no podem parlar estrictament de causalitat unívoca, però sí podem dir que són elements coincidents. Amb proteccionisme es creix menys i les borses que descompten expectatives de creixement tendeixen a dubtar. La renúncia tàcita de l’administració Trump al multilateralisme està portant conseqüències per a les inversions dels estalviadors. No ha estat Trump qui ha impulsat les borses en els últims 12 mesos. Tots els grans índexs europeus en 12 mesos estan amb revaloracions superiors al 20 %, els índexs emergents per sobre del 25 % i els americans a la vora del +20 % també. És el denominat ‘reflation trade’ qui està darrere: una reactivació de l’activitat a nivell global. Donald Trump, i el seu costat pro-mercat, s’ha sumat a aquesta tendència. Però avui és un president en el que predominen els elements negatius: ‘impeachment’? Incapacitat per implementar grans mesures? Escàndols polítics? Aquests elements planegen sobre els mercats.
Però, com en la cançó de José Alfredo Jiménez: ‘…segueix sent el rei…’ Donald Trump? No. El dòlar. Les recents caigudes del dòlar estan justificades, entre d’altres, pels motius expressats. Caigudes que són limitades i no acaben de sortir-se d’una àmplia lateralitat que persisteix ja tres anys. Però, creiem que els motius fonamentals que definirien el ‘fair value’ del dòlar americà segueixen vigents: des del seu valor com a divisa de referència fins als motius que es basen en els fonamentals d’una economia que es troba en un punt avançat del cicle i que està pujant de manera moderada els tipus. Els nivells actuals del dòlar ofereixen recorregut fins a aquest valor d’equilibri de llarg termini, que situaríem més enllà de l’1,05. En aquest sentit, esgotada la inèrcia actual i amb la reversió de les notícies, esperem que el dòlar s’acabi per enfortir enfront de la majoria de divises.
A dretcient i descontextualitzant (perdonin-me!), m’aprofito de Yuval Hariri i el seu llibre ‘Sapiens’. D’animals a déus quan diu que tothom creu en el dòlar. Ell ho fa per referir-se a l’imparable impuls de la revolució cognitiva que des de fa milers d’anys mou a la humanitat. I assenyala la creació dels diners i els intercanvis comercials com una poderosa font de desenvolupament. Els proteccionismes exagerats tendeixen a alentir les economies. Es pot creure en el dòlar.
Sots-director general Banca Privada. Andbank