No m’agrada prejutjar, diria que no m’ha agradat mai, però el cert és que quan hi he caigut de forma involuntària m’he sentit malament quan me n’he adonat, i això vol dir també el lleugera que em puc arribar a sentir quan, per falta de reflexió, caic en el judici ràpid. Es tracta d’una valoració que el meu cervell emet sense aprofundir, en base a uns coneixements o a unes experiències anteriors; vaja, que és el recurs fàcil, allò de la vagància del no pensar...

Tot i que ja hi ha moltes teories que afirmen que això prové de la part del cervell reptilià i que té coses bones, no deixa de generar-me dubtes, per allò d’estar sobradament preparada per l’instint més bàsic de supervivència –però poca cosa més– i d’estar sotmesa a aquesta part del cervell que és incapaç d’aprendre o d’anticipar, que no pensa ni sent...
Però no tot prejudici es basa només en aquesta part instintiva. Es nodreix, com deia abans, de coneixements o d’experiències anteriors i també, en gran part, del bagatge cultural que cadascú de nosaltres arrosseguem. I quan parlo de bagatge cultural vull dir tots aquells estereotips que el nostres subconscient –o conscient– ha anat emmagatzemant al llarg del temps, gràcies a una història familiar, a una educació judeocristiana o altra, a un sistema patriarcal, a una identitat ètnica i geogràfica, i a un llarg etcètera.

Perquè em molesta una manera de fer que és, molt sovint, socialment acceptada i fins i tot encoratjada per molts estaments? Simplement, potser perquè la superficialitat m’incomoda i perquè la reflexió i el pensament crític, com he dit ja tantes vegades, són per a mi la base d’una societat més conscient i més sana.

Estant a les xarxes, veig dia sí i dia també com som de sensibles i influenciables les persones. Sense entrar a valorar, per exemple, el pes específic dels influencers en el consum o el dels líders d’opinió en temes polítics, veig com moltes persones –que no són cap de les dos figures anteriors– arrosseguen seguidors i «aplaudidors» que són capaços, amb un clic, de difondre opinions sense cap mena de fonament o de promocionar articles lobístics o acudits tendenciosos; si en fessin una interpretació més ponderada i crítica, en veurien la nocivitat i els judicis erronis que se’n deriven.

Hi ha clixés que semblen gairebé inamovibles, com –entre els més recents–: l’amalgama perversa que es fa entre musulmans i terrorisme; els gais presentats com a efeminats i les lesbianes com a camioners; els joves han de ser rebels i anticonformistes; els polítics que són tots corruptes; els immigrats només són elements passius i assistits de la societat... Però els estereotips no són cosa nova i n’arrosseguem alguns de més antics, per exemple: les rosses són ximples, els jueus són els amos del món, els andorrans són contrabandistes, els catalans només es mouen per la pela o per xovinistes, els francesos...

No em direu pas que els prejudicis no són en realitat un fre a la interpretació més intel·ligent de les coses, ni que ens impedeixen arribar a una percepció més justa dels esdeveniments i de les persones. Encara que de vegades, feta la reflexió com cal, el judici resultant segueixi sent el mateix.

Per la part que em toca, em seguiré esforçant en no prejutjar, però també en denunciar els prejudicis. Us convido a fer vostra la citació de l’escriptor Nicolas de Chamfort: «Qualsevol que hagi destruït un prejudici, un sol prejudici, és un benefactor del gènere humà».

escriuresenseinterrupcions.blogspot.com