Els referents culturals andorrans
La cultura en general és un concepte que ho abasta tot i per tant, és molt obert i poc concret.
Precisament, per aquesta raó, la necessitat de la concreció, és pel que calen els referents culturals.
I un referent ho és tant a nivell material com immaterial. En el primer cas per exemple, ho serien una catedral o un castell. Diríeu que Andorra no en té, i us equivocaríeu, perquè Andorra té la Catedral de la Seu d’Urgell i el Castell de Foix que són els seus referents en aquest àmbit. I per aquesta raó s’està preparant, encertadament, la proposta de declarar com a patrimoni mundial de la humanitat el conjunt d’aquests dos monuments més les esglésies romàniques d’Andorra.
Tot el que es faci o pugui fer per tal de relligar tota la zona veïna entorn d’Andorra serà poc davant l’interès que representa, pel futur del nostre país i estat, si tenim en compte de la nostra història, encara que ho fem a nivell simbòlic.
I a nivell immaterial tenim també els nostres referents o fars, que hem de saber identificar i reconèixer com han sabut fer o saben fer a França. On valoren i divulguen els seus referents.
Andorra, el nostre territori, és el nostre panteó o catedral i els homes i dones que han destacat a nivell cultural són els nostres referents, prohoms que hem de saber recuperar i situar en el departaments o fornícules, com si fossin les figures o sants que han de guiar i donar llum a les generacions que els succeiran. Amb un sòl i exclusiu objectiu que és de donar exemple, cohesionar i fer més justa i brillant la societat andorrana del futur.
Virtus Unita Fortior, és la nostra divisa nacional. I no ho és per casualitat. Cap altra de millor ho podria ser perquè som dels més petits i la força més important de que disposem només pot ser la nostra unió.
És cert que també hem de tenir referents culturals de fora, els universals, ben entès, però no podem renunciar als nostres. I quan tinguem el primer nivell ple, hem d’omplir el segon i així anar pujant i ordenant tots els nostres referents, amunt, fins que en tinguem uns que esdevinguin també universals i els puguem compartir amb el món.
La cultura no pot ser només com un mirall en una sola cara, encarat en fora i que reflecteixi només el que prové de l’exterior. La cultura s’ha de comparar amb un mirall de dues cares que sap reflectir amb la mateixa qualitat tot el que es fa i ve de fora i tot el que es fa a dins.
Com va dir Montserrat Roig, la cultura és l’opció política més revolucionària a llarg termini.
I la cultura ha de saber mirar cap endavant i també enrere a l’hora de fer-se present. L’avui és tributari dels avenços culturals fets pels que ens han precedit.
Com va dir Jean Jaurés, la tradició no vol dir tenir cura de les cendres sinó mantenir viva la flama.
O com va dir Ray Bradbury, no cal cremar llibres per destruir una cultura, només cal que la gent deixi de llegir-los.
Els premis Àgora Cultural són els nostres llibres vivents, que han forjat part de la nostra cultura.
Acaben de ser reconeguts tres nous premis, els que corresponen a l’any 2016. I ens cal saber-los llegir, no ens ha de fer ni mandra, ni por.
Josep Vives i Molins, per haver contribuït a recuperar, enriquir, fer evolucionar i prestigiar la pastisseria andorrana com a cultura i com a art efímer, i difondre’l a través de l’ensenyament i la comunicació i participar en la creació del Grup la Xarranca.
Jaume Riba i Sabaté, per haver sabut capturar i reflectir a través de la fotografia, la història, el color i la composició del paisatge natural i humà, el realisme i l’abstracció, la llum i l’espiritualitat, l’espai i el temps, l’art i l’ànima andorrans i alhora universals, des de la mirada de la bellesa. I per haver-la difós en més de 15 llibres, que la fan transcendir.
Catherine Metayer i Podevin, per haver contribuït durant més de 25 anys a desenvolupar i enriquir la cultura musical i el cant coral d’Andorra i la seva difusió arreu del món, dirigint, fent evolucionar i formant els joves del Cor dels Petits Cantos d’Andorra (1991 – 1993), el Cor Nacional dels Petits Cantors d’Andorra (1993 – 2009), el Cor de Cambra de les Valls d’Andorra (des del 2000), el Cor dels Petits Cantors Lliures(2010 – 2013) i el Cor dels Petits Cantors del Principat d’Andorra (des del 2013).
Com va recordar el Manifest cultural 2017 hem de reivindicar avui més que mai, el voluntariat cultural i l’associacionisme cultural.
Com va escenificar la jove Emma Regada, ens cal mullar-nos per la cultura, és l’únic que ens sobreviurà, perquè és el fruit i resultat del treball de la unió de tots els que hem decidit viure, compartir i morir en un temps i espai concrets i comuns.
Arquitecte
Precisament, per aquesta raó, la necessitat de la concreció, és pel que calen els referents culturals.
I un referent ho és tant a nivell material com immaterial. En el primer cas per exemple, ho serien una catedral o un castell. Diríeu que Andorra no en té, i us equivocaríeu, perquè Andorra té la Catedral de la Seu d’Urgell i el Castell de Foix que són els seus referents en aquest àmbit. I per aquesta raó s’està preparant, encertadament, la proposta de declarar com a patrimoni mundial de la humanitat el conjunt d’aquests dos monuments més les esglésies romàniques d’Andorra.
Tot el que es faci o pugui fer per tal de relligar tota la zona veïna entorn d’Andorra serà poc davant l’interès que representa, pel futur del nostre país i estat, si tenim en compte de la nostra història, encara que ho fem a nivell simbòlic.
I a nivell immaterial tenim també els nostres referents o fars, que hem de saber identificar i reconèixer com han sabut fer o saben fer a França. On valoren i divulguen els seus referents.
Andorra, el nostre territori, és el nostre panteó o catedral i els homes i dones que han destacat a nivell cultural són els nostres referents, prohoms que hem de saber recuperar i situar en el departaments o fornícules, com si fossin les figures o sants que han de guiar i donar llum a les generacions que els succeiran. Amb un sòl i exclusiu objectiu que és de donar exemple, cohesionar i fer més justa i brillant la societat andorrana del futur.
Virtus Unita Fortior, és la nostra divisa nacional. I no ho és per casualitat. Cap altra de millor ho podria ser perquè som dels més petits i la força més important de que disposem només pot ser la nostra unió.
És cert que també hem de tenir referents culturals de fora, els universals, ben entès, però no podem renunciar als nostres. I quan tinguem el primer nivell ple, hem d’omplir el segon i així anar pujant i ordenant tots els nostres referents, amunt, fins que en tinguem uns que esdevinguin també universals i els puguem compartir amb el món.
La cultura no pot ser només com un mirall en una sola cara, encarat en fora i que reflecteixi només el que prové de l’exterior. La cultura s’ha de comparar amb un mirall de dues cares que sap reflectir amb la mateixa qualitat tot el que es fa i ve de fora i tot el que es fa a dins.
Com va dir Montserrat Roig, la cultura és l’opció política més revolucionària a llarg termini.
I la cultura ha de saber mirar cap endavant i també enrere a l’hora de fer-se present. L’avui és tributari dels avenços culturals fets pels que ens han precedit.
Com va dir Jean Jaurés, la tradició no vol dir tenir cura de les cendres sinó mantenir viva la flama.
O com va dir Ray Bradbury, no cal cremar llibres per destruir una cultura, només cal que la gent deixi de llegir-los.
Els premis Àgora Cultural són els nostres llibres vivents, que han forjat part de la nostra cultura.
Acaben de ser reconeguts tres nous premis, els que corresponen a l’any 2016. I ens cal saber-los llegir, no ens ha de fer ni mandra, ni por.
Josep Vives i Molins, per haver contribuït a recuperar, enriquir, fer evolucionar i prestigiar la pastisseria andorrana com a cultura i com a art efímer, i difondre’l a través de l’ensenyament i la comunicació i participar en la creació del Grup la Xarranca.
Jaume Riba i Sabaté, per haver sabut capturar i reflectir a través de la fotografia, la història, el color i la composició del paisatge natural i humà, el realisme i l’abstracció, la llum i l’espiritualitat, l’espai i el temps, l’art i l’ànima andorrans i alhora universals, des de la mirada de la bellesa. I per haver-la difós en més de 15 llibres, que la fan transcendir.
Catherine Metayer i Podevin, per haver contribuït durant més de 25 anys a desenvolupar i enriquir la cultura musical i el cant coral d’Andorra i la seva difusió arreu del món, dirigint, fent evolucionar i formant els joves del Cor dels Petits Cantos d’Andorra (1991 – 1993), el Cor Nacional dels Petits Cantors d’Andorra (1993 – 2009), el Cor de Cambra de les Valls d’Andorra (des del 2000), el Cor dels Petits Cantors Lliures(2010 – 2013) i el Cor dels Petits Cantors del Principat d’Andorra (des del 2013).
Com va recordar el Manifest cultural 2017 hem de reivindicar avui més que mai, el voluntariat cultural i l’associacionisme cultural.
Com va escenificar la jove Emma Regada, ens cal mullar-nos per la cultura, és l’únic que ens sobreviurà, perquè és el fruit i resultat del treball de la unió de tots els que hem decidit viure, compartir i morir en un temps i espai concrets i comuns.
Arquitecte