Festes que cal celebrar
El nostre calendari de festes es basa essencialment en fets religiosos que al pas del temps s’han convertit en festes culturals. Quina festa no hi ha de base més religiosa que el Nadal i en canvi és una de les festes més culturalment acceptades com una època de bona voluntat i d’un cert amor al proïsme. La mateixa Pasqua és d’un tronc religiós fortíssim, gairebé amb la mateixa fortalesa que té com una autèntica festa d’introducció al bon temps, tan necessari per a qualsevol expansió humanista. Però jo ara voldria proposar la celebració o la potenciació de dues festes, una de ben republicana, la del 14 d’abril. Una altra la de l’u de maig, laboralista, que ja existeix però que a casa nostra, a la Seu, al nostre Pirineu, cal fer més popular. I no entraré, per la complicació del tema, amb quines dues festes haurien de ser les substituïdes, si és que cal fer-ho.
La festa del 14 d’abril és, com podeu fàcilment endevinar, essencialment republicana i aquí sí que es podria discutir l’existència de la del 12 d’octubre que està basada en una concepció de la hispanitat bel·licista i colonitzadora i que en temps del gens enyorat Francisquet, el del Valle de los Caídos, també es pretenia com emblemàtica de la raça espanyola. No res més oportú en aquests moments que vivim que introduir en la nostra moral social una commemoració festiva de la lluita pacífica i democràtica per la llibertat que varen portar a terme els pobles hispànics, que amb una necessària amplitud de mires han d’incloure els portuguesos. Implantem, doncs, el 14 d’abril com una festa republicana, essencialment catalana i espanyola a la vegada. Basem en fonaments importants la imprescindible solidaritat i tolerància, i paciència, que en el futur haurà d’exercir la ciutadania autoconsiderada catalana o / i espanyola. Crec que fins i tot a Europa, la gran esperança, i a Andorra, la nostra estimada veïna, es veuria amb molta simpatia aquesta festa com l’inici de la fi del carpetovetonisme imperant en els territoris de la pell de brau.
La festa de l’u de maig ja se celebra a la Seu, a Andorra, al Pirineu, amb intermitències i amb declaracions més o menys voluntaristes. A les poblacions més grans és una festa més celebrada si bé que tocada per un cert aire de rutina. I segurament és la festa que més caldria revitalitzar a les nostres comarques pirinenques o a la mateixa Andorra. Caldria fer una reivindicació clara d’una de les institucions més martiritzades per una certa ignorància manipulada, els sindicats. Quina institució hi ha més important que el sindicalisme per mantenir una cohesió social, per defensar els drets bàsics dels contractats laborals, per contribuir a un bon repartiments dels beneficis empresarials quan hi són, per defensar amb força l’activitat econòmica productiva, per ensenyar a no tenir por als avenços tecnològics... L’altre dia, en una tertúlia dirigida en francès, a l’Ateneu de la Seu, per l’Ian Marais, un bretó d’importació urgellenca, uns nois, en principi progressistes i potser fins i tot amb sentiments anticapitalistes, abominaven dels sindicats com si fossin una invenció diabòlica. Fins aquí hem arribat !! Si en alguns sectors populars i en les barres de molts bars es dimonitzen institucions com els sindicats, a part de tirar-nos pedres a la nostra teulada obrim la porta a la creu gamada, que avui se sap camuflar amb els més variats discursos. La festa de l’u de maig podria ser, fins i tot a casa nostra, una barrera a tanta demagògia interessada i un clam molt pràctic per a una societat més justa.
Goso pensar que tant per al 14 d’abril com per a l’u de maig cal que tothom, quan dic tothom vull dir els responsables locals dels partits progressistes i on n’hi hagi, dels sindicats, sàpiguen sortir de la seva botigueta particular, unir forces fugint dels protagonismes individuals i permetre que els ideals republicans i laboralistes ocupin festivament els nostres carrers. Cal fugir de creure que determinades manifestacions només es poden fer a les grans ciutats. Les comunitats com les nostres tenim tot el dret a seguir organitzant processons, calderades, fins i tot botifarrades, però amb el mateix interès cívic hem d’organitzar tan manifestacions per l’ideari republicà com manifestacions per la dignitat i la justa compensació del treball.
Economista i component d’APIA grup pirinenc d’opinió
La festa del 14 d’abril és, com podeu fàcilment endevinar, essencialment republicana i aquí sí que es podria discutir l’existència de la del 12 d’octubre que està basada en una concepció de la hispanitat bel·licista i colonitzadora i que en temps del gens enyorat Francisquet, el del Valle de los Caídos, també es pretenia com emblemàtica de la raça espanyola. No res més oportú en aquests moments que vivim que introduir en la nostra moral social una commemoració festiva de la lluita pacífica i democràtica per la llibertat que varen portar a terme els pobles hispànics, que amb una necessària amplitud de mires han d’incloure els portuguesos. Implantem, doncs, el 14 d’abril com una festa republicana, essencialment catalana i espanyola a la vegada. Basem en fonaments importants la imprescindible solidaritat i tolerància, i paciència, que en el futur haurà d’exercir la ciutadania autoconsiderada catalana o / i espanyola. Crec que fins i tot a Europa, la gran esperança, i a Andorra, la nostra estimada veïna, es veuria amb molta simpatia aquesta festa com l’inici de la fi del carpetovetonisme imperant en els territoris de la pell de brau.
La festa de l’u de maig ja se celebra a la Seu, a Andorra, al Pirineu, amb intermitències i amb declaracions més o menys voluntaristes. A les poblacions més grans és una festa més celebrada si bé que tocada per un cert aire de rutina. I segurament és la festa que més caldria revitalitzar a les nostres comarques pirinenques o a la mateixa Andorra. Caldria fer una reivindicació clara d’una de les institucions més martiritzades per una certa ignorància manipulada, els sindicats. Quina institució hi ha més important que el sindicalisme per mantenir una cohesió social, per defensar els drets bàsics dels contractats laborals, per contribuir a un bon repartiments dels beneficis empresarials quan hi són, per defensar amb força l’activitat econòmica productiva, per ensenyar a no tenir por als avenços tecnològics... L’altre dia, en una tertúlia dirigida en francès, a l’Ateneu de la Seu, per l’Ian Marais, un bretó d’importació urgellenca, uns nois, en principi progressistes i potser fins i tot amb sentiments anticapitalistes, abominaven dels sindicats com si fossin una invenció diabòlica. Fins aquí hem arribat !! Si en alguns sectors populars i en les barres de molts bars es dimonitzen institucions com els sindicats, a part de tirar-nos pedres a la nostra teulada obrim la porta a la creu gamada, que avui se sap camuflar amb els més variats discursos. La festa de l’u de maig podria ser, fins i tot a casa nostra, una barrera a tanta demagògia interessada i un clam molt pràctic per a una societat més justa.
Goso pensar que tant per al 14 d’abril com per a l’u de maig cal que tothom, quan dic tothom vull dir els responsables locals dels partits progressistes i on n’hi hagi, dels sindicats, sàpiguen sortir de la seva botigueta particular, unir forces fugint dels protagonismes individuals i permetre que els ideals republicans i laboralistes ocupin festivament els nostres carrers. Cal fugir de creure que determinades manifestacions només es poden fer a les grans ciutats. Les comunitats com les nostres tenim tot el dret a seguir organitzant processons, calderades, fins i tot botifarrades, però amb el mateix interès cívic hem d’organitzar tan manifestacions per l’ideari republicà com manifestacions per la dignitat i la justa compensació del treball.
Economista i component d’APIA grup pirinenc d’opinió