El llegat de Sergi Mas i Balaguer
Enguany es compliran 60 anys de l’arribada a Andorra de l’artista Sergi Mas i Balaguer, tota una vida madura i profitosa lliurada amb passió a l’art i a la cultura andorrans.
I amb la mateixa vitalitat que els ha viscut, espero i desitjo que pugui celebrar els 87 i uns quants altres més, de la seva trajectòria terrenal el proper 30 d’octubre.
Són nombroses les cites i mencions de la seva persona i la seva obra, al llarg dels darrers 30 anys especialment. De manera molt resumida i només com a tast us en participo una petita part.
En Josep Maria Beal, polític i exsíndic general, en va escriure en la presentació d’una exposició a Escaldes-Engordany: «...l’obra d’en Sergi Mas no ha estat valorada com calia...».
En Joan Puig i Salarich, escriptor, en va declamar: «....a la fusta i al fang i a la pedra, dòcils esclaus has fet...».
N’Oriol Maria Diví i Coll, artista, n’ha escrit en dues ocasions: «Frescor i poesia, vigor i sobrietat... són les qualitats de l’obra gravada de Sergi Mas... el seu estil és consolidat i inconfusible, vibrant amb arrels, diria, romàniques.”.
En Pere Canturri i Montanya, polític i exministre de Cultura, el va qualificar en una retrospectiva feta per Govern de «treballar per amor a l’art».
El crític d’art i membre del grup Dau al 7, exprofessor d’art a l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de la Universitat Politècnica de Catalunya, Arnau Puig: «...sap que amb el gest ja n’hi ha prou perquè les coses siguin i funcionin... Sap que no cal el mimetisme, però sí que allò que representa digui el que ha de dir... ens en dona la imatge plàstica que creu més escaient... la que fa que les coses siguin realment el que són... allò que pinta, grava o esculpeix és quelcom de molt concret (una mica brossià)... una pintura directa, de gest i de fantasia... no hi manca la ironia, el saber que, ben mirat, tots estem de tornada de tot... el que realment el preocupa és que la forma parli, digui, comuniqui estrictament el que hagi de comunicar... Aquí hi ha l’artista, això fa que en cap moment sigui un artesà, algú que repeteix indefinidament les formes perquè així han estat sempre... Sergi Mas atorga forma a les coses segons el que han de contar o de transmetre... l’art no és invitació a fer, ni indicació per ornamentar, sinó un mitjà per comprendre... el que cal és la resposta escaient en termes plàstics per a cada ocasió. Aquest és Sergi Mas».
Carme Soler o Josep Maria Ubach, crítica d’art i gestor cultural i artista, n’han prologat: «Saber on comença la creació i on acaba l’ofici d’un artista com Sergi Mas és... els treballs realitzats per encàrrec... els treballs de caràcter més lliure... dos vessants que han servit per donar a Sergi Mas l’estatus d’artista d’Andorra».
Enric Palmitjavila i Ribó, col·leccionista,en ocasió del mecenatge d’una publicació de l’obra de Sergi Mas amb la Societat Andorrana de Ciències, expressava: «El treball que se’ns presenta és alhora simple i complex, àgil i esforçat, intranscendent i meritori, costumista i imaginatiu, seriós i bufó, clar i obscur, pla i amb relleu, superficial i profund, lliure i representatiu».
Maria Carme Illa i Munné, artista, en digué: «Si diem que Sergi Mas és un artista polifacètic no fem cap descobriment; tampoc el fem si hi afegim que ha destacat en totes les disciplines que, successivament o simultàniament ha anat conreant».
En Francesc Rodríguez i Rossa, crític d’art, ha sentenciat: «Si hom pretén que el Sergi Mas ha de demostrar alguna cosa quant al caràcter artístic... va errat».
Juli Minoves i Triquell, polític i exministre de Cultura, n’ha dit: «Sergi Mas ha unit passat i present en un remolí d’art i ha treballat intensament per contribuir al creixement cultural d’Andorra».
Dúnia Ambatlle i Vilasetrú, escriptora, recull el pensar de l’artista: «Sergi Mas afirma que tota pintura és forçosament abstracta perquè tradueix un pensament. Afegeix que és molt més divertit de restituir una idea, la idea d’un paisatge per exemple, que el paisatge en si».
Ermengol Puig i Tàpies, crític i professor d’art n’ha descrit: «L’obra pictòrica i gràfica d’en Sergi Mas i Balaguer sempre m’ha semblat molt elaborada, creativa i sincera, plena d’un humor fi, d’un somriure tendre i d’una intel·ligent ironia que captiva l’espectador que es vol deixar captivar. La seva inventiva, a part de seductora, resulta molt espontània i natural.... és un vehement defensor de totes les arrels seculars i populars i és un incansable promotor de la feina ben feta... Els gravats d’en Sergi en els detalls acostumen a ser molt realistes, però globalment no en són cap mica, ja que el simbolisme que hi aplica i practica, per damunt de tot, és paradigmàtic i condueix cap a la reflexió”.
Gemma Rufach i Novau, artista, en va opinar: «La riquesa de detalls, l’expressivitat i la complexitat compositiva dels gravats del Sergi no deixen ningú indiferent».
Antònia Miralles i Gili, artista, va escriure: «Sergi Mas continua aquesta intenció d’artista creador i gravador, alhora que recupera les temàtiques religiosa i d’usos i costums dels gravats populars... L’obra de Sergi Mas està molt marcada per la cultura ancestral de les muntanyes... cada imatge parla el seu llenguatge silenciós, evocador de somnis.... realisme i abstracció es fonen... El gravador teixeix la llum i l’ombra, cercant el llindar dels somnis».
Cecília Solé i Parellada, exdegana del Col·legi d’Arquitectes d’Andorra en va dir: «En totes les obres exposades es percep... la voluntat de captar l’essència del país.... ens endinsa en un món que va del naïf al surrealisme, passant per la figuració, sempre irònica, de tot allò que l’envolta... Artista i artesà del món real i del que hi ha més enllà de la realitat».
Manel Gibert i Vallès, escriptor, n’ha comentat: «Sergi Mas abraça l’ideal renaixentista del creador integral i exerceix la concepció romàntica del sentiment apassionat... Hi ha panoràmiques Bruegel i criatures Bosch, tremolors Van Gogh, volumetries Dalí i perfils geomètrics Picasso, hieratisme romànic o frescor noucentista...».
Helena Guàrdia i Ribó, artista, n’ha afirmat el mestratge generacional plural: «Suposa una gran responsabilitat i un gran esforç parlar del Sergi Mas, ja que el considero el mestre, i així ho és per a molts de nosaltres».
Antoni Ubach i Mortés, exgalerista i intel·lectual, exministre de Cultura, es pregunta: «El Sergi Mas sap.... com Hodler per a Suïssa, portar a terme la síntesi d’Andorra (l’Andorra de sempre, la d’ahir, la d’avui i de demà) i ens ajuda a preparar, amb unes bases sòlides, el futur. Serem capaços de treure un profit d’aquesta ajuda generosa?».
Alfons Valdés i Puig, artista i exdegà del Col·legi d’Arquitectes d’Andorra, confirma el mestratge: «...eren els anys 1983, 1984 i 1985. És allí quan descobreixo en Sergi, director de l’escola, mestre, amic de tots... En Sergi a l’escola de belles Arts de Sant Julià no imposava res, deixava que cadascú se sentís lliure, com ho és ell. Recordo els companys Albert Bulbena, Rezvan Kani, Madame Wolf, Paquita Marsà....».
Jordi Pasques i Canut, escriptor, testimonia: «Sergi Mas, l’artista mestre d’Aixovall, mereixedor de totes les lloances i reconeixements».
Pere Moles i Sans, dissenyador, corrobora: «...la mateixa cosa podríem dir dels cartells de Sergi Mas, que amb la seva manera peculiar d’interpretar l’art popular, marca l’inici del disseny gràfic a Andorra».
Alexandra Grebennikova, escriptora, n’expressa el dubte: «Entre les pedres de Cal Duró, a les parets semi-destruïdes de cal Guineu, fent companyia al dibuixant, escultor i ceramista Sergi Mas, hi viu la poesia?».
En deixo moltes més al calaix, disculpeu els que no hi sou.
Totes elles, les presents i les absents, tenen un punt comú, el reconeixement i l’admiració pel que és considerat, sense cap mena de dubte, l’artista nacional, com molt bé ho ha sabut sintetitzar Antoni Ubach.
Què en quedarà de la seva obra i el seu llegat artístic?
On acabarà la seva col·lecció d’obra pròpia i la dels més de mil objectes antics de la cultura popular tradicional andorrana i pirinenca que ha pacientment costejat, recollit, guardat i estudiat al llarg d’aquests 60 darrers anys, que són el testimoni de l’ànima de l’Andorra que ens ha precedit i que tenen un valor etnològic únic i excepcional ?.
Si el Govern ha creat un premi Sergi Mas d’art, perquè no es pot crear un centre o museu que exposi la seva obra i la seva col·lecció allà mateix on sempre ha viscut?
L’«ajuda generosa» que Sergi Mas i Balaguer ens ha lliurat fins avui, sense demanar res a canvi, no mereix com a mínim una resposta adequada , en aquest final d’etapa, per part del país i la parròquia que l’han acollit ?
No cal esperar a que passin mil anys més per tenir clar que també tenim CULTURA en majúscules a casa nostra i que hem de saber reconèixer i, sobretot cuidar.
Venècia, Thysssen, Cirque du Soleil.... afegim-hi, per dignitat i intel·ligència, Sergi Mas. La seva signatura ja és avui una marca.
Ell ja ha fet gairebé tota la seva part, i potser comença a ser hora que els lauredians i els andorrans en general, fem la nostra part, pendent de fer, i li facilitem la vida perquè la pugui viure en millors condicions i pugui endreçar i acabar tot el que té pendent i no hagi de veure que el seu treball ha estat en va i per no res.
Arquitecte
I amb la mateixa vitalitat que els ha viscut, espero i desitjo que pugui celebrar els 87 i uns quants altres més, de la seva trajectòria terrenal el proper 30 d’octubre.
Són nombroses les cites i mencions de la seva persona i la seva obra, al llarg dels darrers 30 anys especialment. De manera molt resumida i només com a tast us en participo una petita part.
En Josep Maria Beal, polític i exsíndic general, en va escriure en la presentació d’una exposició a Escaldes-Engordany: «...l’obra d’en Sergi Mas no ha estat valorada com calia...».
En Joan Puig i Salarich, escriptor, en va declamar: «....a la fusta i al fang i a la pedra, dòcils esclaus has fet...».
N’Oriol Maria Diví i Coll, artista, n’ha escrit en dues ocasions: «Frescor i poesia, vigor i sobrietat... són les qualitats de l’obra gravada de Sergi Mas... el seu estil és consolidat i inconfusible, vibrant amb arrels, diria, romàniques.”.
En Pere Canturri i Montanya, polític i exministre de Cultura, el va qualificar en una retrospectiva feta per Govern de «treballar per amor a l’art».
El crític d’art i membre del grup Dau al 7, exprofessor d’art a l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de la Universitat Politècnica de Catalunya, Arnau Puig: «...sap que amb el gest ja n’hi ha prou perquè les coses siguin i funcionin... Sap que no cal el mimetisme, però sí que allò que representa digui el que ha de dir... ens en dona la imatge plàstica que creu més escaient... la que fa que les coses siguin realment el que són... allò que pinta, grava o esculpeix és quelcom de molt concret (una mica brossià)... una pintura directa, de gest i de fantasia... no hi manca la ironia, el saber que, ben mirat, tots estem de tornada de tot... el que realment el preocupa és que la forma parli, digui, comuniqui estrictament el que hagi de comunicar... Aquí hi ha l’artista, això fa que en cap moment sigui un artesà, algú que repeteix indefinidament les formes perquè així han estat sempre... Sergi Mas atorga forma a les coses segons el que han de contar o de transmetre... l’art no és invitació a fer, ni indicació per ornamentar, sinó un mitjà per comprendre... el que cal és la resposta escaient en termes plàstics per a cada ocasió. Aquest és Sergi Mas».
Carme Soler o Josep Maria Ubach, crítica d’art i gestor cultural i artista, n’han prologat: «Saber on comença la creació i on acaba l’ofici d’un artista com Sergi Mas és... els treballs realitzats per encàrrec... els treballs de caràcter més lliure... dos vessants que han servit per donar a Sergi Mas l’estatus d’artista d’Andorra».
Enric Palmitjavila i Ribó, col·leccionista,en ocasió del mecenatge d’una publicació de l’obra de Sergi Mas amb la Societat Andorrana de Ciències, expressava: «El treball que se’ns presenta és alhora simple i complex, àgil i esforçat, intranscendent i meritori, costumista i imaginatiu, seriós i bufó, clar i obscur, pla i amb relleu, superficial i profund, lliure i representatiu».
Maria Carme Illa i Munné, artista, en digué: «Si diem que Sergi Mas és un artista polifacètic no fem cap descobriment; tampoc el fem si hi afegim que ha destacat en totes les disciplines que, successivament o simultàniament ha anat conreant».
En Francesc Rodríguez i Rossa, crític d’art, ha sentenciat: «Si hom pretén que el Sergi Mas ha de demostrar alguna cosa quant al caràcter artístic... va errat».
Juli Minoves i Triquell, polític i exministre de Cultura, n’ha dit: «Sergi Mas ha unit passat i present en un remolí d’art i ha treballat intensament per contribuir al creixement cultural d’Andorra».
Dúnia Ambatlle i Vilasetrú, escriptora, recull el pensar de l’artista: «Sergi Mas afirma que tota pintura és forçosament abstracta perquè tradueix un pensament. Afegeix que és molt més divertit de restituir una idea, la idea d’un paisatge per exemple, que el paisatge en si».
Ermengol Puig i Tàpies, crític i professor d’art n’ha descrit: «L’obra pictòrica i gràfica d’en Sergi Mas i Balaguer sempre m’ha semblat molt elaborada, creativa i sincera, plena d’un humor fi, d’un somriure tendre i d’una intel·ligent ironia que captiva l’espectador que es vol deixar captivar. La seva inventiva, a part de seductora, resulta molt espontània i natural.... és un vehement defensor de totes les arrels seculars i populars i és un incansable promotor de la feina ben feta... Els gravats d’en Sergi en els detalls acostumen a ser molt realistes, però globalment no en són cap mica, ja que el simbolisme que hi aplica i practica, per damunt de tot, és paradigmàtic i condueix cap a la reflexió”.
Gemma Rufach i Novau, artista, en va opinar: «La riquesa de detalls, l’expressivitat i la complexitat compositiva dels gravats del Sergi no deixen ningú indiferent».
Antònia Miralles i Gili, artista, va escriure: «Sergi Mas continua aquesta intenció d’artista creador i gravador, alhora que recupera les temàtiques religiosa i d’usos i costums dels gravats populars... L’obra de Sergi Mas està molt marcada per la cultura ancestral de les muntanyes... cada imatge parla el seu llenguatge silenciós, evocador de somnis.... realisme i abstracció es fonen... El gravador teixeix la llum i l’ombra, cercant el llindar dels somnis».
Cecília Solé i Parellada, exdegana del Col·legi d’Arquitectes d’Andorra en va dir: «En totes les obres exposades es percep... la voluntat de captar l’essència del país.... ens endinsa en un món que va del naïf al surrealisme, passant per la figuració, sempre irònica, de tot allò que l’envolta... Artista i artesà del món real i del que hi ha més enllà de la realitat».
Manel Gibert i Vallès, escriptor, n’ha comentat: «Sergi Mas abraça l’ideal renaixentista del creador integral i exerceix la concepció romàntica del sentiment apassionat... Hi ha panoràmiques Bruegel i criatures Bosch, tremolors Van Gogh, volumetries Dalí i perfils geomètrics Picasso, hieratisme romànic o frescor noucentista...».
Helena Guàrdia i Ribó, artista, n’ha afirmat el mestratge generacional plural: «Suposa una gran responsabilitat i un gran esforç parlar del Sergi Mas, ja que el considero el mestre, i així ho és per a molts de nosaltres».
Antoni Ubach i Mortés, exgalerista i intel·lectual, exministre de Cultura, es pregunta: «El Sergi Mas sap.... com Hodler per a Suïssa, portar a terme la síntesi d’Andorra (l’Andorra de sempre, la d’ahir, la d’avui i de demà) i ens ajuda a preparar, amb unes bases sòlides, el futur. Serem capaços de treure un profit d’aquesta ajuda generosa?».
Alfons Valdés i Puig, artista i exdegà del Col·legi d’Arquitectes d’Andorra, confirma el mestratge: «...eren els anys 1983, 1984 i 1985. És allí quan descobreixo en Sergi, director de l’escola, mestre, amic de tots... En Sergi a l’escola de belles Arts de Sant Julià no imposava res, deixava que cadascú se sentís lliure, com ho és ell. Recordo els companys Albert Bulbena, Rezvan Kani, Madame Wolf, Paquita Marsà....».
Jordi Pasques i Canut, escriptor, testimonia: «Sergi Mas, l’artista mestre d’Aixovall, mereixedor de totes les lloances i reconeixements».
Pere Moles i Sans, dissenyador, corrobora: «...la mateixa cosa podríem dir dels cartells de Sergi Mas, que amb la seva manera peculiar d’interpretar l’art popular, marca l’inici del disseny gràfic a Andorra».
Alexandra Grebennikova, escriptora, n’expressa el dubte: «Entre les pedres de Cal Duró, a les parets semi-destruïdes de cal Guineu, fent companyia al dibuixant, escultor i ceramista Sergi Mas, hi viu la poesia?».
En deixo moltes més al calaix, disculpeu els que no hi sou.
Totes elles, les presents i les absents, tenen un punt comú, el reconeixement i l’admiració pel que és considerat, sense cap mena de dubte, l’artista nacional, com molt bé ho ha sabut sintetitzar Antoni Ubach.
Què en quedarà de la seva obra i el seu llegat artístic?
On acabarà la seva col·lecció d’obra pròpia i la dels més de mil objectes antics de la cultura popular tradicional andorrana i pirinenca que ha pacientment costejat, recollit, guardat i estudiat al llarg d’aquests 60 darrers anys, que són el testimoni de l’ànima de l’Andorra que ens ha precedit i que tenen un valor etnològic únic i excepcional ?.
Si el Govern ha creat un premi Sergi Mas d’art, perquè no es pot crear un centre o museu que exposi la seva obra i la seva col·lecció allà mateix on sempre ha viscut?
L’«ajuda generosa» que Sergi Mas i Balaguer ens ha lliurat fins avui, sense demanar res a canvi, no mereix com a mínim una resposta adequada , en aquest final d’etapa, per part del país i la parròquia que l’han acollit ?
No cal esperar a que passin mil anys més per tenir clar que també tenim CULTURA en majúscules a casa nostra i que hem de saber reconèixer i, sobretot cuidar.
Venècia, Thysssen, Cirque du Soleil.... afegim-hi, per dignitat i intel·ligència, Sergi Mas. La seva signatura ja és avui una marca.
Ell ja ha fet gairebé tota la seva part, i potser comença a ser hora que els lauredians i els andorrans en general, fem la nostra part, pendent de fer, i li facilitem la vida perquè la pugui viure en millors condicions i pugui endreçar i acabar tot el que té pendent i no hagi de veure que el seu treball ha estat en va i per no res.
Arquitecte