En economia no hi ha duros a quatre pessetes, amic Mario
‘El 10 de Maig de 2017. Mario Draghi Dixit: «La nostra política monetària de tipus d’interès zero ha creat 4,5 milions de llocs de treball que abans no existien. La resta és especulació»’.
Estimat Mario.
Per la mateixa raó, sense el nen que va trencar l’aparador de la botiga a la famosa faula de Frederic de Bastiat, mai s’hauria produït la nova finestra.
Jo mai m’atreviria a dir que gràcies a la meva acció de trencar una finestra es van activar els mecanismes naturals de l’economia que van originar una nova i meravellosa finestra com a metàfora de generació de riquesa. I mai ho diria perquè estaria fent cas omís del cost de la meva acció, que per cert, és el valor de la finestra trencada (que dit sigui de pas, i d’acord amb el criteri del cost de reposició, es idèntic al de la nova finestra, deixant aquesta paràbola en un simple joc de suma zero, on el valor afegit es nul).
I per a aquells membres de l’alt prelat de l’ortodòxia keynesiana que senten el desig irreprimible de dir-me que els estic mentint perquè, al contrari que en la història de la finestra trencada, en les accions (decisions) del BCE i el seu president Draghi no s’ha trencat res i per tant no hi ha cap cost, els diria que s’equivoquen miserablement (com sol ser el cas).
L’enorme cost en el pla de Mario ha estat en forma de dolor infligit al petit dipositant-estalviador, per a qui la rendibilitat dels seus dipòsits ha estat seriosament danyada per un llarg període de temps. És molt senzill. Amb els interessos per dipòsits a zero, estan reben un retorn real negatiu quan la inflació és del 1%, o del 2% com és ara el cas a Europa. Puc dir, sense por a equivocar-me, que vostè, amic Mario, ha estat empobrint els dipositants (99% de la població) durant els darrers cinc anys! Continuen creient que aquest ha estat un baix cost? Vist d’una altra manera, l’expropiació dels merescuts rendiments dels dipòsits és com la imposició d’un impost sobre el 99% de la població (un impost que és igual a l’interès que en justícia que haurien d’haver rebut).
I això sense parlar dels costos indirectes. Recorden vostès un xerraire austro-americà anomenat Schumpeter i que va dir: «La inversió neix de l’estalvi»? No obstant això vostè ha estat descoratjant els estalvis durant tots aquests anys, doncs ha carregat amb un pes inassolible el vehicle natural que canalitza l’estalvi. I tot perquè dins les seves raquítiques ments planificadores i tecnòcrates vostès pensen que les crisis econòmiques són causades per l’excés d’estalvi. Quina idiotesa!!
I ara què? De la mateixa manera, podrien vostès mantenir les taxes d’interès en zero fins que s’arribi a la plena ocupació a Europa! Pobres ignorants de nosaltres. No podríem haver pensat en això abans? El que em sorprèn és que estic absolutament segur que vostè sap el següent: quan els diners són gratis, la disciplina s’evapora, i quan la disciplina s’evapora, les decisions són catastròfiques.
En economia no hi han duros a quatre pessetes, amic Mario.
Economista en cap del Grup Andbank
Estimat Mario.
Per la mateixa raó, sense el nen que va trencar l’aparador de la botiga a la famosa faula de Frederic de Bastiat, mai s’hauria produït la nova finestra.
Jo mai m’atreviria a dir que gràcies a la meva acció de trencar una finestra es van activar els mecanismes naturals de l’economia que van originar una nova i meravellosa finestra com a metàfora de generació de riquesa. I mai ho diria perquè estaria fent cas omís del cost de la meva acció, que per cert, és el valor de la finestra trencada (que dit sigui de pas, i d’acord amb el criteri del cost de reposició, es idèntic al de la nova finestra, deixant aquesta paràbola en un simple joc de suma zero, on el valor afegit es nul).
I per a aquells membres de l’alt prelat de l’ortodòxia keynesiana que senten el desig irreprimible de dir-me que els estic mentint perquè, al contrari que en la història de la finestra trencada, en les accions (decisions) del BCE i el seu president Draghi no s’ha trencat res i per tant no hi ha cap cost, els diria que s’equivoquen miserablement (com sol ser el cas).
L’enorme cost en el pla de Mario ha estat en forma de dolor infligit al petit dipositant-estalviador, per a qui la rendibilitat dels seus dipòsits ha estat seriosament danyada per un llarg període de temps. És molt senzill. Amb els interessos per dipòsits a zero, estan reben un retorn real negatiu quan la inflació és del 1%, o del 2% com és ara el cas a Europa. Puc dir, sense por a equivocar-me, que vostè, amic Mario, ha estat empobrint els dipositants (99% de la població) durant els darrers cinc anys! Continuen creient que aquest ha estat un baix cost? Vist d’una altra manera, l’expropiació dels merescuts rendiments dels dipòsits és com la imposició d’un impost sobre el 99% de la població (un impost que és igual a l’interès que en justícia que haurien d’haver rebut).
I això sense parlar dels costos indirectes. Recorden vostès un xerraire austro-americà anomenat Schumpeter i que va dir: «La inversió neix de l’estalvi»? No obstant això vostè ha estat descoratjant els estalvis durant tots aquests anys, doncs ha carregat amb un pes inassolible el vehicle natural que canalitza l’estalvi. I tot perquè dins les seves raquítiques ments planificadores i tecnòcrates vostès pensen que les crisis econòmiques són causades per l’excés d’estalvi. Quina idiotesa!!
I ara què? De la mateixa manera, podrien vostès mantenir les taxes d’interès en zero fins que s’arribi a la plena ocupació a Europa! Pobres ignorants de nosaltres. No podríem haver pensat en això abans? El que em sorprèn és que estic absolutament segur que vostè sap el següent: quan els diners són gratis, la disciplina s’evapora, i quan la disciplina s’evapora, les decisions són catastròfiques.
En economia no hi han duros a quatre pessetes, amic Mario.
Economista en cap del Grup Andbank