La serenitat, la serenor o la qualitat de serè, la tranquil·litat de l’ànim o l’exempció de tot torbament, és una bona virtut per qui la practica i un bon objectiu de millora per a qui no la persegueix.
És un estat d’ànim que permet arribar a la lucidesa, que proveeix de veure-hi més clar, i és un camí que precedeix a la llibertat i a la saviesa.

Amb ordre i temps es troba el secret de fer-ho tot i de fer-ho bé, va escriure Pitàgores.

Estar torbats o alterats és perdre l’equilibri d’un mateix o aquella quietud d’esperit que ens permet afinar els criteris per a valorar el nostre entorn i la nostra vida; és deixar de ser conscients de la nostra existència; provoca la confusió de l’ànim i de l’enteniment; ens aparta del curs natural de les coses i del respecte de la natura; ens aïlla i allunya de cercar l’harmonia de la societat humana , el progrés i la solidaritat amb tota la humanitat; i ens condueix a la cursa beneita del voler tenir sempre més i del creixement econòmic continuat, competitiu, insolidari , accelerat i irrespectuós de tots i amb tots.

Sense serenitat només ajudem a provocar més confusió i desordre en els que ens envolten i en la resta de la societat. A nivell físic i mental, real i virtual.

Sense serenor ens posem en estat de defensa permanent i per tant d’atac, inconscients de nosaltres i dels altres.

Les post-veritats i mentides passen a ser d’irregularitats excepcionals a normalitats habituals, en un confús estat d’excepció individual que per efecte de les pors i els fantasmes que ens assetgen, passen a justificar com a vàlid qualsevol via d‘atac: exagerar les situacions i les circumstàncies que envolten els fets,  deformar-les, desacreditar, banalitzar, generar dubtes, assegurar i confirmar mentides, imaginar i crear  o inventar realitats falses, desqualificar, insultar, faltar al respecte, anar en contra  i no reconèixer el que és positiu, sembrar desconfiança, criticar sense fonament i negativament, capgirar els valors en els que creiem a conveniència, magnificar les imperfeccions i els defectes i negar les virtuts....

Per a contrarestar aquest estat i manca de serenor ens cal reivindicar i calmar els esperits, assossegar, pacificar, tranquil·litzar, relativitzar, temperar i  apaivagar, amb les nostres accions encara que siguin petites, l’entorn que ens envolta.
I no creure ni pensar que el que està passant respongui a que cada dia hi ha més gent torbada i pertorbadora, sinó simplement que les accions pertorbadores són cada dia més nombroses i que hi cal fer front individualment i col·lectivament, no fent de caixa de ressonància sinó, al revés, ofegant-les i no donant-hi credibilitat ni trasllat.

Mantenir la serenor front al soroll. I  a més soroll més serens hem de ser, per responsabilitat i perquè ja és hora de detectar i aïllar als pertorbadors professionals  que ens volen aixecar la camisa i prendre el pèl. Tanquem la porta als del tot s’hi val, a la llei del més fort o del més aprofitat.

No deixem que la falsedat s’instal·li i campi per on vulgui i quan vulgui.

No permetem que ens treguin la serenitat i la confiança  de la societat andorrana, essencials per a poder-nos desenvolupar amb cohesió i solidaritat.

La serenitat és el  repte que hem de guanyar individualment i col·lectivament. Ningú ens el pot regalar ni aconseguir per nosaltres.

La serenor personal ens farà més lliures i savis. Savis en el sentit de saber que ens convé personalment i actuar coherentment.

La serenor col·lectiva ens farà més justos i per tant més solidaris i, en conseqüència, feliços.

Per a obtenir la llibertat només hi ha un camí: el menyspreu de les coses que no depenen de nosaltres, va escriure Epictet.

La llibertat no precedeix el deure, sinó que n’és una conseqüència d’ell, ha escrit Kant.

La llibertat no consisteix en fer el que es vol, sinó en fer el que es deu, ens recorda un anònim.

En el món modern, la llibertat és el contrari de la realitat, però no obstant és el seu ideal, ha escrit Chesterton.

Per la llibertat així com per la honra, es pot i es deu aventurar a vida, va escriure Cervantes.

Fa uns 2.500 anys Confuci no ho podia dir més clar: la serenor és només l’escorça de l’arbre de la saviesa, però serveix per a protegir-la.

Andorra i el món es mereixen que reivindiquem i cerquem la serenitat, a nivell individual i a nivell col·lectiu.