A França sempre ha imperat un cert pudor a l’hora d’informar sobre la vida privada dels polítics. Si no han estat ells mateixos els que han desvetllat la seva intimitat més quotidiana –i dins del límit més estricte de la informació que volien deixar entreveure al públic–, o si no han hagut de sortir a la palestra per algun motiu més escandalós, habitualment els mitjans més seriosos s’han abstingut de qualsevol comentari al respecte.

Durant la Vª república, podem recordar que Charles De Gaulle sempre va projectar una imatge molt més política que familiar i que la seva esposa –batejada per la població com Tante Yvonne– només va posar a les fotos públiques perquè es va escaure. Georges Pompidou, al llarg del seu mandat, va voler donar més protagonisme a la seva esposa Claude, que va introduir nous aires a l’Elisi: des de la decoració del palau, passant per ser l’ambaixadora dels grans modistes francesos, o tenint una presència destacada en la promoció de l’art contemporani i una activitat social força intensa. En la presidència de Giscard d’Estaing es van reprendre fastos inusitats per a la república, es va apropar la figura presidencial a la ciutadania i, per primer cop, es va utilitzar abastament la televisió per donar-hi difusió; també es va potenciar la figura de l’esposa, Anne-Aymone, com a primera dama. Alguns encara recordareu quan va ser delegada a Andorra per la inauguració del Santuari de Meritxell, i els francesos no oblidaran els àpats mensuals que feia la parella en cases de ciutadans elegits a l’atzar, amb la presència, això sí, de les càmeres per immortalitzar l’esdeveniment.

François Mitterrand va donar un gir de 180 graus i, lluny de donar una imatge de proximitat, va retornar a un cert secretisme al voltant de la seva família i de la seva vida privada, amb la col·laboració –cal dir-ho– de la seva discreta esposa Danielle, que va mantenir en tots moments una imatge de suport al seu espòs, tot i ser militant i reivindicativa en l’àmbit públic; només a la mort de l’home polític aflorarien totes les interioritats que s’havien amagat. Jacques Chirac, amb la seva personalitat més oberta, ha deixat una empremta pública de cohesió familiar, fent participar de molt a prop l’esposa Bernadette –i també la filla– tant en el vessant de representació pública com en el més estratègic de la seva projecció, salvaguardant alhora la intimitat.

Què dir de la vida privada de Nicholas Sarkozy que no sapiguem; amb ell, el paper cuixé i els mitjans people van esdevenir indispensables per recollir allò que exposava de la seva vida personal, els seus amors i desamors amb les esposes Cecília i Carla. François Hollande, finalment, tot i que hauria preferit salvaguardar les seves intimitats i potenciar la imatge política, no ha pogut escapar dels escàndols amorosos esdevinguts públics, amb, successivament, Ségolène Royal, Valérie Trierweiler i Julie Gayet, publicitats que, de ben segur, han tingut per a ell una influència negativa.

A dia d’avui (dissabte pel lector) no sé si el seu marit serà elegit, ni què li reserva el futur, però no augura res de bo l’escarni a què han sotmès Brigitte Macron els mitjans i les xarxes (tant francesos com internacionals) per un tema que no té res a veure amb la política, i ni tant sols amb la vida privada: un judici gratuït sobre la diferència d’edat de la parella. Un cop més, la caverna ens demostra que segueix imperant, i que allò que es considera normal per a un home no ho és per a una dona. Mal principi pel respecte a la vida privada del (probable) futur president.