Q uan aquest article vegi la llum els francesos (i andorrans) ja sabran qui ocuparà la seu de l’Elisi els propers cinc anys. D’entrada, només dos persones tenien possibilitats d’accedir al càrrec: El socioliberal Emmanuel Macron i l’ultradretana Marine Le Pen. I el que no se li escapa a ningú és que aquestes eleccions s’han convertit en un dels principals maldecaps de la Unió Europea. Ho vaig poder copsar el novembre passat en una visita per a periodistes a Brussel·les. Com era d’esperar molts de nosaltres (representants de mitjans catalans) vam aprofitar per esbrinar si el procés que viu Catalunya té una carpeta oberta a la capital de les institucions europees. I malgrat que vam poder veure que Europa n’està al cas també vam sortir amb la idea que ara per ara el procés no figura en una agenda que, almenys a finals d’any, basculava entre la preocupació pel brèxit i les eleccions franceses. Amb el resultat del referèndum britànic, el no dels italians a la reforma constitucional que defensava Renzi i la crisi dels refugiats es notava que Europa també seguia molt de prop el futur electoral de França. I no és per menys. Una victòria de Le Pen s’endevinava com un cop molt dur per a la continuïtat de la Unió Europea. Per això des de Brussel·les, i trencant la seva habitual neutralitat (almenys, de manera pública) no es va dubtar ni un minut a donar suport a Macron després de conèixer que havia guanyat, per pèls, la primera volta dels comicis.

Però anem a pams. La situació que ha viscut França aquests dies no és nova i té un precedent no massa llunyà. Fa exactament 15 anys el pare de l’actual candidata es va colar a la primera volta de les eleccions franceses. El socialista Lionel Jospin, llavors president de la República, va recomanar els seus votants que donessin suport a Jacques Chirac a la segona volta. I així va ser. L’exalcalde de París i exprimer ministre va aconseguir una victòria claríssima. Com tot apunta que haurà fet (quan escric aquest article encara no se sap el resultat de les eleccions) Emmanuel Macron.

Perquè just després de la votació del 23 d’abril van ser molts els candidats vençuts (i Fillon n’és un) que es van afanyar a recomanar el vot per a l’exministre d’Economia d’Hollande (que també li va donar suport). Qui no ho va fer, precisament, va ser el candidat de la França insubmisa, Jean-Luc Mélenchon. «Els electors no em necessiten per decidir», es va limitar a dir el presidenciable situat més a l’esquerra de l’espectre electoral francès. Sigui com sigui de les recents eleccions franceses se’n poden extreure moltes lectures. Una, és obvi, és la crisi dels grans partits institucionals. Ni republicans ni socialistes han pogut accedir a la segona volta. Per la història-ficció quedaran les càbales de què hauria passat si no haguessin transcendit els escàndols de François Fillon (fa pocs mesos semblava que el seu pas cap a l’Elisi era cantat) i si Manuel Valls s’hagués imposat a Benoît Hamon a les primàries socialistes. I tot i no saber si hagués tingut més èxit que l’exministre d’Educació, d’entrada (si hagués guanyat) Andorra hauria tingut dos coprínceps catalanoparlants per primera vegada en molts segles. Ara bé, el que ara és una evidència si es fan bons els pronòstics és que Macron, amb 39 anys, no només serà el president de menys edat de la V República francesa sinó també el copríncep més jove. Però, insisteixo, quan escric aquestes línies això només és una hipòtesi que ahir la realitat ja s’haurà encarregat de confirmar o desmentir.

Periodista